dimecres, 30 de desembre de 2009

AFI - Crash love

La dècada dels 90 va marcar l'inici de nous moviments o noves generacions musicals. Al Regne Unit es popularitzaven els termes Brit (Britpop, Britrock) I als Estats Units, al voltant de la ciutat de Seattle, Nirvana i Pearl Jam, llençaven el grunge al món. En aquest context, als instituts nordamericans es començaven a formar grups de rock adolescents, que serien els pares d'aquella generació de rock i punk que tant donaria que parlar durant la dècada següent. Greenday, Sum 41, NOFX, The Offspring entre altres serien els encarregats de revolucionar el món amb una música de poca qualitat, ritmes accelerats i que enganxava als adolescents americans. L'evolució d'aquestos grups va ser dispar. L'arribada al mainstream va provocar que molts d'ells es comercialitzaren i s'acomodaren a la vida que les grans discogràfiques els havien regalat. Aquesta versió comercialitzada i quasi destruïda d'aquell moviment va ser la que arribà a Espanya, amb el Canto del Loco com a bandera. Altres grups com Blink 182 amb els anys van decidir evolucionar i perfilar la seva música. Aquest camí acabà amb una fortíssima corrent de Rock alternatiu als Estats Units. AFI (sigles de A Fire Inside) són un d'aquells grups que van seguir aquesta corrent, fins col·locar-se com un referent del Rock Alternatiu dels USA. El seu vuitè àlbum, que fou llençat aquest setembre, fou la confirmació de la total maduració d'aquesta banda cap al món alternatiu. Crash love és el seu títol.



Molt probablement, AFI siga el grup més popular i menys "alternatiu" que hem tractat a 45 revolucions. Són joves i rics, amb un contracte amb una multinacional, i possiblement no us estiga descobrint res nou. He decidit penjar-los perquè aquest disc m'ha sorprés positivament, i perquè potser siguen un exemple del fet que tenir èxit i diners, no sempre és sinònim de relaxar-se i deixar de fer bona música. Crash love és un experiment que ha sortit genial, un disc de Rock amb algunes afluències electròniques. On les guitarres recobren una gran importància i no es limiten a fer ritmes ràpids. Un disc que no es fa pesat i que anima molt.

Medicate és el primer single del disc. És on més presència tenen les guitarres i que pega fort, una genial carta de presentació per obrir goleta


Medicate


De la resta de cançons del disc destaque, les possiblement "més alternatives" com són la meva favorita, End transmission i aquest Veronica Sawyer smokes


End transmission



Veronica Sawyer smokes



Per saber més: Web | Myspace

dijous, 24 de desembre de 2009

Metric - Fantasies

Per a una nit com la d'avui, una proposta animada. Des del fred Canadà, ens arriba la música de Metric. Aquest grup, segueix el que ja és conegut com female voice, una estructura on la part instrumental de la formació son homes, però la imatge principal és la veu, sempre interpretada per una dona, grups com The Sounds o The Cranberries ja ho han posat en pràctica. En aquest cas, la imatge la posa Emily Haines, una veu dolça i tranquila molt adient per la base indie i electrònica sobre la que es mou el grup. En els seus 8 anys de vida, Metric han editat 4 LP's. L'últim va sorgir aquesta primavera amb el nom de Fantasies



Fantasies ha estat per a molts la gran confirmació de Metric com a una de les bandes d'indie internacionals més fortes. L'estil de l'àlbum intenta mesclar i ho aconsegueix d'una manera genial, els efectes electrònics, els samplers i sintetitzadors, amb riffs de guitarres i potents línies de baix. És un disc de contrastos, amb cançons perfectes per escoltar tranquil segut al sofà i d'altres que bé servirien per fer ballar a una discoteca.

Collect Call és una cançó tranquila, simplista, de ritme pausat i amb pocs instruments. No obstant la tornada és genial, de sobte apareix una melodia de sintetitzador perfecta que anima una mica la cançò. Val la pena escoltar-la

Collect call



Animant un poc més la cosa trobem Gold, guns and girls, una cançò amb un ritme accelerat i completament electrònica exceptuant un riff de guitarra i un baix ràpid. A destacar d'aquest tema una trepidant pujada final

Gold, guns and girls



I per últim, un tema dels que alguns anomenen "trencapistes", amb un ritme molt ballable, uns acords d'uns teclats marcant l'harmonia a la tornada, i una lletra que evoca a una discusió entre els membres del grup fins que acaba amb un "c'mon baby play me something like Here comes the sun" o "vinga toca'm alguna cosa com Here comes the sun" per evitar la discusió. No és d'estranyar que amb aquestes característiques, Gimme sympathy siga el primer single de l'àlbum, sols d'escoltar-lo, les cames ja es mouen soles.

Gimme sympathy


Per saber més: Web | Myspace

Mum - The Szabotnik 15 Mission



Resulta realment complicat seguir a un grup extranger que compartix nom amb uns que són molt més famosos que ells. Parlem del duet vienés format per l'Stefan Jungmair i pel Paul Schneider.

Van començar anomenant-se Mum, com la famosa banda islandesa formada al 97 Múm, però sense l'accent. I estigueren un poc lents en adonar-se que la gent els confonia. Encara que també podriem pensar que es va tractar de pur marketing per donar-se a conéixer més rapidament. El cas és que actualment amb la incorporació de la vocalista Betty Semper i l'abandonament del Schneider han passat a anomenar-se Mummer, tampoc confondre amb el grup experimental-pop The Mummers.

Aclarit aquest embolic, voldria centrar-me en la primera etapa d'aquest grup, la de Jungmair i Schneider, per mostrar-vos una joia anomenada The Szabotnik 15 Mission.

Another Membrane


Boychild


La Viena del 2000 no era una ciutat ofegada pels gèneres musicals, tal volta per això els va resultar més fàcil fer les seues pròpies regles a aquest duet. The Szabotnik 15 Mission és una mescla de temes molt instrumental, que encaixa perfectament en la dicció musical característica inclassificable de molts grups estrangers de jazz, funk i grups experimentals.

Es boten la irracionalitat entre els gèneres i de ahi la complicació per definir un estil que els caracteritze. Però això és el que els motiva. I després del seu èxit amb l'àlbum homònim publicat al 2000 amb el qual debutaven, ens trobem ara amb una de les joies de la corona del segell austríac Klein.

L'energie Irradiait (Feat. Louise Vertigo)


Mr.Crump


Les revisions de sons tradicionals pareixen estar a l'ordre del dia. A l'igual que el ritme que pren la electrònica enfront al jazz i la samba, com podem apreciar al tall 5 amb L'Energie Irradiat.

També caldria destacar l'excel·lent contribució de la cantant de soul Betty Samper (la que amb els anys passaria a formar part important del grup) i de l'artista francesa Louise Vertigo.

Sugriva, Leader Of Monkey


The Hallways Of Always


Sons orgànics es fundixen perfectament amb la electrònica, el blues i el funk dels 70, desafiant la lògica de les barreres musicals, i fan de The Szabotnik 15 Mission un treball que tots els amants de la música deuriem tindre a les nostres biblioteques.


Klein Records

diumenge, 20 de desembre de 2009

Ugly Duckling - Audacity



Quan parlem de hip hop Underground, la primera cosa que hem ve al cap és "real". Música tan real i plena de potència, que les substàncies contaminades de les corrents principals de les que fugim en aquest blog no tenen cap efecte amb ells. Eixa és la autèntica realitat que obtenim al escoltar Audacity, la última versió del veterà trio de Hip Hop, Ugly Duckling.

Des que es van formar al 93, el trio californià de Long Beach, ha aconseguit amb èxit la llibertat amb quatre àlbums de producció pròpia, que els han portat a quasi 40 països durant aquests últims anys.

I won't let it die


Audacity


El nom del grup (patito feo en castellà) i el títol d'aquest últim treball (audàcia) ens servix per intuir i demostrar el que trobarem en ells (recordeu la clàssica pel·lícula de Disney). I es que estem davant de tres artistes multiculturals independents que han optat per deixar de costat els ganster-rap establert pel seu homòleg LBC i per la seua icona Snoop Dogg. En el seu lloc, han plantat la seua pròpia fundació, i han seguit per la senda del que la majoria considera música tradicional. Després de 15 anys de perfeccionar el seu ofici musical, Ugly Duckling ha tornat a les seues arrels per reunir 12 temes d'una perfecta fusió de Hip-Hop, Rock, Jazz i Alternativa.

Falling Again


Einstein Do It (Night On Scratch Mountain)


El Funk és el sentiment. El humor és el tema. Els beats de La vella Escola són el combustible. Els dos mestres de cerimònia (emcees), Andy Copper i Dizzy. El rock, el micròfon amb les estrafalaries maldats que són els seus versos. Mentre tant, els ritmes de Dj Einstein als plats tenen totes les qualitats d'una gran mestre. Sons estridents i repetitius (referint-nos a l'scratch) mesclats amb classe, beats i melodies perfectes, i loops estranys, que donen a vore les hores de que s'haurà passat aquest gran home als soterranis de les tendes de vinils de tot el món buscant aquelles rareses.

Right Now


Oh Yeah


Ugly Duckling ha fet un disc divertit, que també s'erigix com una metàfora de la música popular i la cultura. Mai es van conformar amb el que és popular. Van mantindre la seua credibilitat per ser ells mateixos, per no tindre por a prendre riscos, i fer música interessant. El resultat? Un disc excel·lent.


Per saber més Web MySpace

Florence + The Machine - Lungs

Corria l'any 2007 quan Florence Welch es va unir a una banda de música un tant peculiar. Aquesta banda era coneguda com The Machine, i a part de tenir una guitarra, uns teclats o una bateria, cosa que no és d'estranyar, cridava l'atenció l'aparició de Tom Monger, que intentava colar entre aquestos instruments la seva arpa. D'aquesta unió va néixer Florence + The Machine. Aprofitant la potent veu de Florence i el toc místic que dona el fet d'incorporar un arpa a una banda va fer que en poc temps es definiren dins d'una nova corrent que sorgia, com no, de Londres. Aquest estil, conegut per alguns com Baroque Pop, intenta trobar el consens entre la música alternativa actual (amb teclats i guitarres) amb un toc de música que evoca altres èpoques. Aquest estiu es van decidir per fi a saltar al mercat publicant el seu primer LP, anomenat Lungs.



Lungs és un disc fresc, que ajuda a desconnectar, però sobretot, que dona un toc de color diferent i ens ofereix la possibilitat d'obrir el nostre ventall musical cap a altres experiments musicals. Conscients de la dificultat que comporta fer un dics d'aquest estil, el treball de producció és magnífic, on Florence es canta els seus propis cors a base de superposar pistes gravades amb la seva veu. Lungs és també l'explicació perfecta de perquè el nom de Florence va separat del nom de la banda. El treball vocal és exquisit i és ella la que dona la identitat al disc. La seva veu és la peça fonamental de la gran majoria de les cançons i està present, de vegades, per quintuplicat. Tot això sense desmeréixer el treball de The Machine, especialment de Tom Monger a l'arpa, un instrument força complicat de tocar i que ell fa sonar d'una manera espectacular. L'experiència de veure un vídeo seu movent els dits per les cordes de l'arpa s'ha de viure. Dels 13 talls que hi ha a Lungs he seleccionat 3:

Howl i Cosmic love són dos temes que aparentment no tenen res en comú. Ni el tempo, ni les harmonies. I d'aquesta manera amb dues cançons ja ens podem fer una idea de la capacitat creativa d'aquest grup. Howl és un tema on el treball dels teclats (pianos, sintetizadors) i altres efectes electònics la converteixen en una cançò animada i moguda. A Cosmic love en canvi la importància recau en una arpa que no para de sonar en tota la cançò fent arpegis constantment i ajudant al transcurs de la melodia. Florence aquí sona inclús superposada 5 cops sobre si mateixa i crea la sensació d'estar escoltant a un petit cor, per acabar, les percussions fortes i marcades doten d'un ritme adient a tota aquesta meravellosa mescla de sons

Howl



Cosmic love



Per últim, us deixe Rabbit Heart (Raise it up) que és el single de presentació del disc. Potser és aquesta la cançó més treballada del LP i on més aconseguida està la combinació de tots els elements musicals del grup, sens dubte per a mi, una petita joia de cançó

Rabbit Heart (Raise it up)


Per saber més Web | Myspace

dimecres, 16 de desembre de 2009

Cinnamon Chasers - A million miles from home


En aquestos inicis de 45revolucions encara no haviem parlat de cap grup d'electrònica, (fet realment extrany donada la meua obsessió per aquest gènere). És hora de fer-ho, i per a començar vos porte a un dels meus descobriments d'aquesta setmana: Cinnamon Chasers.

Jetstreams


Cinnamon Chasers no és una banda, és el alter ego de Russ Davies, fill i nebot de Dave and Ray Davis, membres fundadors de The Kinks, no obstant, no té res a vorer el seu so amb el de la banda de son pare. Més bé pren influències del techno londinenc dels 90's, on podem anomenar als KLF, Vangelis, Giorgio Moderder i FSOL com els més destacats.




dilluns, 14 de desembre de 2009

Aline and The Splendids



Problablement, Aline and The Splendids siguen una de les poques formacions en el nostre panorama actual que traballe el so oldie sense interferències, directe al gra. Aline Beaudoux va vindre desde Argentina, però té sang belga e italiana. En 2007 busca als Splendids, la banda que l'acompanyarà en la seua aventura musical.

Actualment, Martin Dalla Ghirarda, Sergio Valdehita i Martín Muollo fan possible aquest somni. Rock'n'roll, soul, ska, pop... són alguns dels estils que es conjuguen amb classe i precisió, sense desviar-se del camí que s'han proposat seguir. Amors d'estiu (Summer Romance), reprotxaments (Are you a bad Man), autoreprotxamanets (Dance Hall) e il·lusions adolescents (Wedding Bells) són conceptes units per un ritme contundent i una veu "esplèndida".

Aline and The Splendids li donen a la nostra escena això que ens faltava en temps difícils per a la música, el que Pere i jo venim proclamant amb aquest blog, on lo autèntic es convertix en tota una utopia i el valor de les cançons és una cosa tan efímera.

Vos deixe el directe del grup que va engendrar la millor maqueta del 2008 segons  els oients del programa de Julio Ruiz Disco Grande, en una jornada especial de 12 hores de concerts, organitzada per Ràdio 3 i Heineken en el Matadero de Madrid el 21 de juny d'aquest 2009.



Per saber més Web | MySpace

diumenge, 13 de desembre de 2009

The Peacocks - Touch And Go



El primer grup suís del que escrivim a 45revolucions s'anomena The Peacocks. El formen Hasu a la guitarra i a la veu, Simón al contrabaix i a la veu, i Toni a la bateria.
Van començar la seua carrera musical al 91 i cultiven un estil propi molt allunyat de qualsevol estereotip. Punk-rock que utilitza el contrabaix amb influències Psychobilly o Rockabilly. Mai massa dur, i sempre molt rápid, que dona un resultat increiblement potent i explosiu.

Sex and Drugs and Rocks Through Your Window


Gimme More


Tape Girls


La especialitat d'aquest trio son les melodies poperes tocades amb la energia del Punk. I la veritat, sorprén saber que en menys de dos anys siguen capaços de realitzar més de 400 directes al voltant de tot el món. Austria, Bèlgica, Dinarmarca, Finlandia, Suecia, Noruega, Holanda, Espanya, Alemania, França, Italia, Eslovenia, Japó, Canadà i EE.UU.

Don't know too much about it


Want/need/afford


Kind word don't butter too many spuds


Bathroom


La banda ha compartit escenari amb músics del nivell de Migthy Bosstones (USA), Voodoo Glow Skulls (USA), No Means No (USA), Bad Religion (USA), No Fun At All (Suecia), Toasters (USA), Citizen Fish (UK), Demented Are Go (UK), Bad Manners (UK), Turbo AC's (USA), Potshot (Japó), Link 80 (USA), i un llarg etcètera.

Per saber més Web | MySpace

diumenge, 6 de desembre de 2009

Us3 - Hand on the Torch



1993: Pearl Jam i Nirvana seguien arrasant, mentre Stéphane Pompougnac no havia editat cap compilació i St Germain era un complet desconegut. Björk editava Debut, Metallica el seu àlbum homònim, Radiohead Pablo Honey, The Red Hot Chilli Peppers Blood Sugar Sex Magin i The Smashings Pumpkins Siamese Dream. Michael Jordan anuncia la seua primera retirada e Indurain guanya el seu tercer Tour de França. Moren Frank Zappa, Federico Fellini, Audrey Hepburn, Bruce Lee i Cantinflas. Nelson Mandela guanya el premi Nobel de la pau. En cine, Jurassic Park ven milions d'entrades en tot el món, el mateix passa amb la segona part de Sólo en Casa. Spielberg triomfa als Oscars amb La Lista de Shindler i Berlanga fa lo propi amb els Goya amb Todos a la Cárcel.
Grans avanços dels últims anys com el DVD, l'iPod, el Wifi, o 45revolucions no existien encara. En aquest context s'editava Hand on the Torch.

Estem sens dubte davant un àlbum clau de l'Acid Jazz. Clàssic imprescindible per entendre l'evolució de l'estil. Una perfecta fussió de jazz i hip-hop, ben equilibrada, encara que amb un lleuger predomini del jazz.
Hand on the Torch és un referent a l'hora de parlar de la fussió de jazz amb el hip-hop, imitada fins la sacietat en l'actualitat, però que en 1993 no estava a l'ordre del dia. Un àlbum que ademés, ha deixat per a la posterioritat dos hits, dos temes que han passat al imaginari col·lectiu: Cantaloop (Flip Fantasia), un dels millors temes d'Acid Jazz de la història, i Tukka Yoot's Riddim. Ambdos seguixen sonant en clubs de tot el món, i seguiran fent-ho durant molts anys.

Cantaloop (Flip Fantasia)


Tukka Yoot's Riddim


El so de Hand on the Torch és una mescla de samples de grabacions clàssiques de jazz (Herbie Hancock, Art Blakey i Horace Silver), amb la música composada pel grup, que és jazz mesclat amb una melodia cantada de rap, amb una forta presència de electrònica.

I Got It Goin' On


Eleven Long Years


La proposta, novedosa, que es beneficia pel fet de dispondre de tot l'arxiu sonor del segell Blue Note (per això van decidir firmar per aquest segell), funciona prou bé en la major part dels temes, però acaba per resultar un poquet repetitiva, cosa que per altra part, no és algo negatiu ja que si t'agrada estaràs encantat de que tot l'àlbum siga igual de meravellós.

I Go To Work


MySpace

divendres, 4 de desembre de 2009

The Raveonettes - In And Out of Control



Començaven l'any anunciant que anaven a traure el seu millor àlbum. Arribat el moment no es pot dir que anigueren desencaminats en les seues prediccions perque el quint treball dels danesos The Raveonettes té tots els ingredients per convertir-se en un super disc.

Bateries contundents i guitarres ruidoses entre melodies per ser ballades i taral·lejar fins la sacietat. Un pop que es dona la mà amb el punk d'antany acompanyat de lletres dramàtiques on es mesclen crimen, destrucció i sentiments obscurs. En definitiva, Raveonettes en estat pur en un disc aprofitable de principi a fi.

Bang!


Obrint l'àlbum trobem Bang!, que ens recorda als temps de Beach Boys o als Ramones, donant pas a una successió de grans temes, enganxosos i adictius. Amb lletres per caure´s d'esquenes com la de Boys Who Rape (Should All Be Destroyed), que parla sense tapaments de violacions i abusos sexuals  diversos i de com açò pot afectar a les víctimes, o Suicide, que tracta la repugnant vida d'una xiqueta abocada irremeiablement al suicidi. Break Up Girls! tampoc es queda arrere amb la polémica i relata maltractes i comportaments masclistes animant a les dones a que no ho consentisquen.

Boys Who Rape (Should All Be Destroyed)


Suicide


Oh, I Buried You Today, Gone Forever o D.R.U.G.S son altres drames no menys importants en forma de cançons genials que acaben per consolidar un àlbum com els d'abans, amb les seues cançons per sempre de melodies fantàstiques que ademés toquen la fibra sensible amb les seues lletres directes i comprometudes.

D.R.U.G.S


Last Dance, el primer senzill del Lp, pot en apariència ser un poc més apte per a tots els públics, però en realitat torna a tocar un tema ambigu per la forma de plantejar-lo. Sune i Sharlin parlen esta volta
de l'amor? O de les drogues? Segons desde on es miren, poden ser la mateixa cosa. L'últim ball. L´ultim viatge. If this thes last dace, then save it for me, baby...

Last Dance


Escolta'ls a Spotify o al seu MySpace.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Sambassadeur - Migration



Pop perfecte i cristal·lí. Aquesta seria la introducció justa per sumergir-nos en els treballs de Sambassadeur, que després d'un fabulós debut, com ho va ser el seu homònim de 2005, seguit d'un Ep titulat Coastal Affairs, en el qual estava el tema Kate, o singles com Subtle Changes del seu últim treball Migration, van ser suficients per no olvidar-nos més d'aquest nom. Nom que està inspirat en un tema de Serge Gainsbourg anometat Les Sambassadeurs, de qui són fanàtics. De fet, els quatre components del grup van estudiar a França i entre les seues influències principals està el pop francés dels 60.

Desde el 2003, quan van començar a tocar junts, fins hui, han sabut crear cançons perfectes i desenvolupar un so realment bo. Les seues melodies poden arribar a ser algo melacòliques, però les veus produixen una sensació de calitat i confort que abraça de forma diferent cada tema. Un bon exemple és el nou single del nou disc que eixirà en febrer del pròxim any:

Days


Però voldria centrar-me en el seu segon Lp Migration, ja que és aquest el que rescata el millor del grup en matèria pop, eixe tardorenc, eixe que et fa sentir que per dins teu estan passant coses, i ademés, el títol sugerix una cosa tan important com un canvi, un enfrontament amb el destí, tal com ho fan les aus, tal com ho fem els sers humans.

La màquina creativa es fica en marxa amb The Park i el món Sambassadeur es presenta amb una melodia simple i amb una tornada ben marcada. Ací no cal tancar els ulls per somiar, n'és suficient amb tindre'ls oberts i la música s'encarrega de realitzar la resta.

Final Say


Subtle Changes, ademés de ser el primer single, és emoció en estat pur. Ací la melodia es torna més sòlida i la melancolia afecta de forma progressiva el cos. El joc de cordes i violins que s'inicien al minut 1:48 és una mostra de bellesa que es completa amb uns vents celestials al minut 3:00.
Cançò sugestiva i plena de detalls per escoltar una i altra vegada.

Subtle Changes

That Town és un altre tema trist que no sols està ben produït, sino que ben somiat també. Deixa espai a diversos arreglaments de cordes i la melodia és perfecta.

That Town



Migration és un himne a la esperança, de clars aromes dels anys 70, un tema contingut, tranquil, que fa sorgir eixos desitjos que venen del interior de viure noves experiències, un tema honest i ben realitzat que ens allunya de casa per parar-nos davant d'un món del que tenim molt que aprendre.

Migration


Tres paraules hem sobren per definir aquest Lp: nostalgia, lluminositat i amor. Ara bé, és feina de vosaltres escoltar-lo i traure les vostres pròpies conclusions. A disfrutar-lo!


Per saber més Web | MySpace



dilluns, 30 de novembre de 2009

Manel - Els millors professors europeus

La ciutat de Barcelona ha vist nèixer molts grups de gran qualitat. No obstant, no m'equivocaria si digués que en els darrers anys, el naixement de Manel ha estat el més important de tot el panorama musical barceloní. Manel és un grup format per 4 persones que s'han anat introduint en tot això de la música i que a dia d'avui encara segueixen millorant. El seu estil, pausat, amb ritmes senzills que recorden al folk convida a la nostra oïda a deixar un moment de banda les floritures musicals i centrar-nos en altra cosa, la lletra. I és que les lletres de Manel són com contes escrits per a adults, petites històries quotidianes, tan reals com la vida, contades amb excel·lents combinacions de paraules i metàfores. Després de passejar cançons per diversos escenaris, al 2008 van llençar el que era el seu primer àlbum, anomenat Els millors professors europeus



A aquest àlbum de debut s'hi troben 12 talls que són una carta de presentació immillorable. La revista Rockdelux el va cal·lificar com el 3er millor disc de l'any a nivell nacional, i recentment l'ha inclós en la llista dels discs de la dècada. La música de Manel es fa variada dins del seu "minimal·lisme", als tradicionals guitarra, baix i bateria s'uneixen ukeleles, harmòniques, xiulits i sobre tot, meravellosos cors...

En la que el Bernat se't troba és la cançò encarregada d'obrir el disc. Potser ens trobem davant el tall més treballat musicalment de l'àlbum amb un impressionant final on s'hi van introduint poc a poc instruments de vent - metall com una tuba, un trombó i una trompeta

En la que el Bernat se't troba


Bon exemple del que trobem al disc són Ai! Dolors o Pla quinquennal. Cançons que parlen d'amor vist des d'un punt de vista diferent. La primera per descriure una relació amb altibaixos i la segona per la meravellosa descripció d'un pla de 5 anys per deixar endarrere una vella història d'amor i començar una altra. Totes les històries contades amb una llarga llista de metàfores genials que acompanyen de forma genial a la música, com sempre senzilla, sobre la que estan escrites.


Ai! Dolors


Pla quinquennal


Al marge del seu disc, Manel tambè conta amb versions de famosos temes d'altres grups, com ara una paròdia de La tortura de Shakira, i aquesta versió/traducció del Common People de Pulp, un dels grans èxits de la música alternativa dels 90, anomenat La gent normal


La gent normal


Per saber més
Web
Myspace

diumenge, 29 de novembre de 2009

Lawrence Arabia



Després d'aquesta petita pausa de cap de setmana tornem amb un grup molt especial que de segur vos alegrarà un poc el dia: Lawrence Arabia.

Hem va sorprendre molt aquest grup la primera vegada que els vaig escoltar, ja que sonen totalment a un altra època. A mig camí entre els Beatles i Beach Boys, sembla difícil de creure que el primer treball que van traure va ser gravat ens tan sols un any, ja que la seua música porta el més pur dels anys 60. 



El seu primer disc, Honorary Bedouin, publicat al 2006 va suposar l'inici d'aquest prodigi musical nascut a Londres. I els primers dies de 2010 eixirà a la llum el seu nou àlbum, Chant Darling.
Seguixen menejant-se entre el Pop, el Folk, el Rock i la psicodèlia del primer treball, i ho podem comprovar amb cançons com The Beautiful Young Crew, o amb Apple Pie Bed.

Apple Pie Bed

Podeu seguir-lo al seu MySpace.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Cloud Cult - Feel good ghosts (Tea-partying through tornadoes)

Molt probablement, allà per l'any 1994, Craig Minowa, gravaria a la seva casa de Minneapolis (Minnesota, EUA) cançons experimentals molt semblants a les que Carlos ens ha proposat abans. No obstant, la seva vida va donar un gir quan al 1995 va decidir formar amb altres amics músics el que avui coneixem com Cloud Cult. Si una cosa ha caracteritzat la productiva carrera d'aquest grup és la negativa a abandonar la música experimental, i sobre tot, la defensa del planeta com a ideal principal. I així es com Craig Minowa va fundar Earthology Records, una discogràfica per poder editar els seus propis LP's causant el menor impacte possible al medi ambient. Tots els cd's de Cloud Cult estan fets només amb materials reciclats i el grup va de gira amb una furgoneta que fa servir biodièsel. Aquesta preocupació però, no treu que el grup estigui format per grans músics, que es mouen com peixos en l'aigua per diversos estils musicals com el pop, l'indie, la música electrònica, el folk, el rock alternatiu, i fins i tot, recordant les fortes arrels que encara uneixen les terres de Minnesota amb els indis, cançons que recorden dances tribals dels indígenes nord-americans. Al 2008, van publicar el que era el 8é àlbum de la seva carrera amb el nom de Feel good ghosts (Tea-partying through tornadoes).



Arribar al 8é àlbum i no estar ja cansat de la música, acomodar-te en tot el que has fet i seguir treballant de valent com si encara hagueres de demostrar dia a dia que ets un músic de cap a peus és una actitud que mereix un premi. I aquesta és l'actitud que han tingut Cloud Cult al disc del que parlem.

Obrir un LP és una tasca difícil, la cançó inicial és moltes vegades la primera impressió que la gent es portará del disc. Cap problema. Ja de primeres ens regalen un tema com No one said it would be easy. La lletra ja ens introdueix a l'ideal del grup "Ets un simple ésser humà i quan tot es derrumbe, entendràs el teu signifcat, ningú va dir que fos fàcil" Però tot això acompanyat per un marcat ritme de bateria, i el més important, diverses melodies de sintetizadors que es van afegint, superposant i creixent a mesura que avança la cançó. L'objectiu d'atreure a les oïdes més exigents a l'audició de la resta del disc està aconseguit.

No one said it would be easy



El segon tall del disc és completament diferent. Amb Everybody here is a cloud s'atreveixen a mesclar guitarres i fins i tot sorolls de capsetes de música amb ritmes indígenes que recorden a les famoses dances tribals de la pluja que veiem de vegades a les pel·lícules. Malgrat tot, el més destacat d'aquest tema per mi és la perfecció amb la qual s'han incorporat cors de veus a tot arreu, dotant de color una cançó de primeres simplona, i convertint-la en una veritable meravella.

Everybody here is a cloud



Si bé algú els podria taxar de vells antiquats per intentar seguir ritmes indígenes. Minowa i companyia ens segueixen sorprenent amb una incursió al cor de la més pura música electrònica del segle XXI. Després d'una breu introducció de piano Hurrican and fire survival guide es converteix en un tema primer senzillament ballable al qual es van incorporant progressivament noves melodies interpretades per instruments diferents, primer una guitarra, després un parell de guitarres distorsionades, veus i finalment, un sintetitzador.

Hurrican and fire survival guide



Si obrir un àlbum és complicat, tancar-lo no ho és menys. Per al seu darrer àlbum, Cloud Cult van escollir aquest Love you all, un tema que serveix per dir adéu tant amb la lletra com amb la música. Amb la lletra pel missatge clar que repeteix durant tota la cançò que bé podrien ser les últimes paraules d'algú que està a punt de morir "Estime a la meva mare, estime al meu pare, quan arribe la meva hora, necessitaré que sapigueu que us estime a tots" I amb la música pel clar crescendo de la cançò. De una simple guitarra amb una veu passada per un vocoder a un final amb un acompanyament de cordes, campanes, cors, veus duplicades, instruments de vent... Una veritable joia que arriba fins i tot a posar els péls de punta

Love you all


Si voleu saber més
Myspace

dimarts, 24 de novembre de 2009

ONIRIC. Maria Rodés



Seguint l'estela tan "popera" d'aquest començament de 45 revolucions hui voldria presentar-vos a una artista que recentment vaig descobrir: Maria Rodés.

Directament desde l'escena independent barcelonesa arribava a principis d'any el primer projecte de Maria Rodés amb el nom de Oníric.
Ella mateixa composa, canta, interpreta, susurra, toca i grava els temes que formen part del seu primer àlbum Sin Técnica, i que s'encarreguen d'acompanyar Fanny Rozerón, Nacho Yoldi, Tomás García i Oriol Grau.

Tecnología


En esència, es tracta d'una delicada incursió cap a lo acústic, amb tocs folk, bossa e inclús jazz que són coronats per la predilecció que té d'incloure sorolls del que té "a mà": aixetes, raspalls de dents, mexeros, llàpisos, mistos, mòbils, esternuts... formant la seua orquestra onírica, a part d'algun instrument més convencional.

Busy


El resultat de Sin Técnica és un disc càlid i brillant, que desborda esponaneïtat i un bon caràcter lúdic, i que arriba a recordar en certs talls a propostes com Russian Red o Fiona Apple, de les que segur parlarem més endavant.
En definitiva, 11 peces intimistes per escoltar a casa en xicotetes dòsis, perfecta per als dies d'hivern com els que venen.

Atrapado



Myspace Maria Rodés
Myspace Oniric
Descarrega el disc.

La Habitación Roja - Cuando ya no quede nada

Després de 10 anys de música, que els van portar a ser un grup consolidat dins el panorama indie espanyol, l'any 2007 La Habitación Roja van llençar el que és fins ara el seu darrer disc, que porta per nom Cuando ya no quede nada


Aquest grup, originat a l'Eliana (no confondre amb Meliana com jo feia fins fa uns mesos) sota la influència de grups com Los Planetas, ha editat fins avui un total de 6 discos. No obstant aquest últim suposa, si cap, una millora i inclús una maduració dins la seva carrera, com un esglaó més. Les seves lletres continuen sent profundes però aquest cop inclús amb certs missatges socials de preocupació sobre la situació actual a cançons com La vida moderna, Tened piedad del ex presidente o Cuando ya no quede nada on també ens sorprenen amb un trepidant canvi de ritme final que demostra que la seva virtuositat no es queda només en fer lletres boniques. A més d'això trobem cançons d'alt contingut elèctric com Esta no será otra canción de amor o París ardiendo, altres de més tranquiles i pausades com Los amantes y la paz, i algunes un poc més animades com Posidonia. Malgrat que el grup no deixa en cap moment de ser fidel al seu estil, el disc no cau en la monotonia, i el recorregut pels seus 11 talls es fa lleuger i agradable, tant que no importa repetir-lo una i altra vegada. Un disc que no decepciona als seus seguidors perquè els dóna una ració més del pur estil del grup i a la vegada atractiu per als nouvinguts a aquest gènere. Una demostració de que si busquem més enllà del que ens posen a diari, podem comprovar que el panorama musical estatal, no és del tot negre.

La vida moderna


Esta no será otra canción de amor


Cuando ya no quede nada



Més sobre ells
Web
Myspace

dilluns, 23 de novembre de 2009

Los Punsetes - LP



Seguim amb bona música i ho fem esta volta de la ma de Los Punsetes.

Aquest grup, el nom del qual fa honor al nostre admirat Eduard Punset, és un grup de Pop, però que ningú s'espere trobar cap tòpic pop sobre l'amor o disquisicions varies pròpies d'un manual d'autoajuda. Tot el contrari, es tracta d'un treball ple d'humor negre.

Los Punsetes estrenen el seu primer llarg, ple de hits obscurs amb guitarres afilades i una veu gèlida. Hits amb ritme, missatges, i plens d'actualitat, com per exemple "Dos Policías", el qual reflexa la situació que està sofrint el madrileny barri de Malasaña els caps de setmana, amb bars com el mític Nasti tancant cada vegada més prompte i la policia per tot arreu.

Dos Policías


També podem trobar sers tan repulsius com propers ("Fondo de Armario" i "Queridoalberto"). Podem reflexionar sobre lo artificiós de la suposada felicitat ("Fin Del Mundo") o aprendre a témer la fina linia que separa l'ordre del caos ("Lo Natural") o podem sentir-nos verdaderament mal pel pànic a que les copes ens senten mal ("El Escorial").

Fondo De Armario


Tanca el disc un impecable tema, "Maricas". Una cançò profunda, en la que acaben abrumant-nos i envonltant-nos amb unes guitarres que ens engulen en un món que pareix irreal però que tenim tot just davant dels nostres nassos.

Maricas


Com veeu, el punt fort de Los Punsetes, el que els diferència, els que fa que cada cançò siga com un autèntic himne, és la lírica. Les seues lletres son reals com la vida mateixa, unes voltes divertides, altres tristoses, sarcàstiques, directes, atrevides, carregades d'un negre sentit de l'humor i sobretot, molt molt bones.


Myspace
Descarrega el disc

The Rifles - The great escape

A la vora de l'antic llit del riu Túria, es troba un dels centres comercials més famosos de la ciutat: "Nuevo Centro". Qualsevol visitant d'aquest centre no li trobaria res especial: tendes de roba, restaurants de menjar ràpid... i, de sobte, mentre un camina, s'adona com un soroll va tapant la tipica musica d'ambient del centre comercial. Encuriosit, un es dirigeix cap al focus d'aquells sons i descobreix que ve d'una tenda petita, que no només crida l'atenció per la música, sinó per un disseny agressiu que res té a veure amb les seves veïnes. I aquest camí és el que un ha de seguir per arribar a Amsterdam, possiblement la millor tenda de discos de València. Fa ja molts anys que Juan Vitoria la dirigeix. Juan és, amb total seguretat, la persona que conec que més sap de música. Entrar a la seva tenda es sinònim de conèixer 4 o 5 grups totalment desconeguts.

A la darrera visita, vaig conèixer un grup anomenat The Rifles.



Són de Londres, encara que escoltar-los un parell de vegades serviria fàcilment per reconèixer d'on són. Segueixen el més pur estil britànic de músic, amb semblances amb grups com Franz & Ferdinand o Arctic Monkeys. Al seu segon i darrer disc, anomenat The Great Escape, demostren que ja són una banda a tenir en compte. En aquesta petita joia oculta podem trobar cançons del més pur i dur powerpop com ara Science in violence o The General, aquesta última sorprén per un exquisit i treballat acompanyament de cordes (violins, violes i chelos), cançons serioses i profundes com Out in the past i altres de més festives, desenfadades i alegres com Sometimes o Fall to sorrow. No obstant, i al mig d'aquestos extrems també trobem grans temes com el single que dona nom a l'album The great escape o Toe rag amb un riff pegadís de guitarra i una crescuda al més pur estil british. Saber que, malgrat aquest bon treball, The Rifles és tan sols un de tants grups anglesos que cada any surten del garatge a les tendes de discos fa pensar com d'avançats estan ells respecte de nosaltres en açò de la música.

Science in violence


The great escape


Toe rag


Out in the past


Podeu seguir-los a Web | Myspace

diumenge, 22 de novembre de 2009

Björk Guðmundsdóttir & Tríó Guðmundar Ingólfssonar - Gling-Gló

Avui vos porte un dels meus descobriments del finde: Björk Guðmundsdóttir & Tríó Guðmundar Ingólfssonar.




Gling-Glo va ser un àlbum llançat al 1990 on Björk apareix com cantant solista, sent l'únic treball d'esta formació. Aquest disc ha atret a molts aficionats de tot el món, a pesar de que quasi totes les cançòns estan gravades en islandés. I es que les versions islandeses de clàssics de jazz combinen de meravella l'única veu de Björk amb l'elegància del trio Gudmundur Ingólfsson.
A l'igual que el seu primer disc solista de 1977 anomenat Björk, Gling Gló va aconseguir el disc de platí a Islandia. I es que com ja he dit, la bella veu i la excelència d'eixe trio darrere no es poden igualar a res. Indubtablement la protagonista és la cantant, brilliant com sempre. De Björk sempre s'espera originalitat,
bon gust y sobretot rareses. En definitiva, un disc agradable i simpàtic.



Web de Gling-Glo
Cançons del disc a Youtube

Wild Honey - Epic Handshakes and a Bear Hug

Benvinguts amics! Com deia Pere, tenim una gran afició a buscar, escoltar música, i ara, gràcies a aquest blog, a poder compartir-la amb tots vosaltres.
En 45 revolucions podreu trobar molt bona música de tots els géneres: Rock, Pop, Blues, Jazz, Soul, Electrónica... No tancarem les portes a res, sols demanem calitat. Calitat com la tenen els músics de la meua primera proposta: Wild Honey.



Aquesta banda és a dia de hui desconeguda per a la majoria dels mortals. I es que sols fa uns pocs dies que van debutar amb Epic Handshakes and a Bear Hug.
Es tracta d'un Lp de 12 temes, tots ells breus e intensos (cap cançò supera els tres minuts). Wild Honey ens regala sons a través de les palmes, guitarres, ukeleles, triangles, xilòfons, trompetes i sons musicals poc convencionals com el timbre d'una bicicleta.

El Lp comença amb Whistling Rivalry, una d'eixes cançons que et fan esclafir els dits, xiular i ser una mica més feliç, perfecta per animar el matí d'un diumenge amb solet com el de hui.
Després d'haver estat escoltat el llarg un parell de dies, hem quedaria amb cançons com To Steal a Piece of Art, Hal Blaine's Beat o Isabella.


Epic Handshakes and a Bear Hug és el do-it-yourself elevat a la màxima potència. Ja que va ser gravat de forma casera en la casa d'un dels components, i ficat al mercat sense el suport de cap distribuidora, per venda directa desde la seua web. En la qual també ens el podem descarregar de forma totalment gratuïta.

Per a mí, un disc molt recomanable, fet per algú que demostra tindre un autèntic apreci per la música.

<a href="http://wildhoney.bandcamp.com/album/epic-handshakes-and-a-bear-hug">Whistling Rivalry by Wild Honey</a>


Podeu seguirlos al Blog | MySpace



divendres, 20 de novembre de 2009

Benvinguts, passeu!

Som Carlos i Pere. Els dos tenim en comú que som d'Altea, una amistat comparable a la de Ted i Barney (Como conocí a vuestra madre), una habilitat malaltissa per dir frases com "daaale al play" i sobretot, una afició a buscar, trobar i escoltar música.

Ara però també tenim en comú aquest projecte anomenat 45 revolucions, un blog que pretén apropar-vos a un món maltractat per les radiofórmules, els premis Grammy, les llistes de vendes i inclús els intocables "40 principales". Un món on viu aquella música que no ens venen cada dia a la tele a la ràdio o als centres comercials, una música que cal buscar per trobar-la, i que ens planteja una barreja de ritmes i sons màgica. Una música feta per gent que sap molt bé el que fa. Potser no trobareu aquí ni cançons de fàcil pegada, ni lletres facilones d'amors impossibles i exagerades metàfores, ni falsos poetes, ni sex symbols; però la visita que fareu no us deixarà cap mal sabor de boca. Benvinguts al món de la música alternativa.