dijous, 6 de maig de 2010

Top 50 Àlbums de pop i rock de la Dècada: 10-1

I per fi, arribem al final d'aquest repàs al que han significat aquestos 10 anys per al món de la música. I ho fem amb els que creiem que són, no només els millors 10 àlbums de la dècada, si no aquells que són els més representatius. O bé perquè consagraren als grups que han marcat la dècada, o bé perquè contenen autèntics himnes corejats i cantats arreu del món, o bé perquè iniciaren moviments musicals que han estat la senya d'identitat d'aquestos anys que queden ja per al record. I sense més dilació us deixem amb els que des del nostre humil punt de vista, han estat les 10 obres mestres dels 00's, gaudiu-los.











10. Wilco - A ghost is born (2004)



L'encarregat d'obrir aquesta "selecta" llista, és la meravella que Jeff Tweedy i els seus van crear allà pel 2004. A ghost is born marcà el salt definitiu de Wilco cap a l'escena internacional. Al que fou el seu 5é àlbum no hi falten grans cançons amb ritmes del country que havia caracteritzat a la banda nord-americana des dels inicis, com ara Muzzle of bees, però, potser una de les causes de l'èxit és el gran contingut elèctric de l'àlbum, ple de guitarres estridents, sorolloses i brutes, que encaixen a la perfecció a cançons com Spiders o el tema que obria l'àlbum, At least that's what you said

Wilco - At least that's what you said




9. Coldplay - Parachutes (2000)




Just al trenc d'alba de la dècada, a les ràdios d'arreu del món començava a sonar una cançó que portava per nom un color. Els creadors d'aquell preciós tall eren uns novençans, sàvia nova vinguda des de Londres. Per aquells temps, quan encara era habitual passar els cd's a cassette per poder-los escoltar al cotxe, anomenar a Coldplay era parlar d'un grup desconegut. Ningú, absolutament ningú podia preveure que s'estava presenciant el naixement d'un gegant. Progressivament, Parachutes va anar pujant a les llistes de vendes, i per a quan Chris Martin i els seus llençaren A rush of blood to the head dos anys després, Coldplay es convertiria en un autèntic fenòmen de masses. 4 han estat els àlbums publicats aquesta dècada, i a tots ells trobem grans temes, fet que ens ha posat molt difícil escollir quin hauria de sortir al top. Però al final, i per molt que temes com In my place, Talk o Lovers in Japan ens enamoren, el seu àlbum de debut, potser perquè és el més personal, o bé perquè va ser l'encarregat de posar-los al mapa de l'èxit, és l'escollit. I com no podria ser d'altra manera, per tenir aquell single que portava per nom un color, Yellow


Coldplay - Yellow





8. Sufjan Stevens - (Come on feel the) Illinoise (2005)




En una entrevista, Sufjan Stevens va revelar que tenia un repte: Dedicar un disc a cadascun dels estats dels Estats Units. Malgrat que tothom reconeix la ironia d'aquest repte, a la dècada que acabem de deixar, Stevens ha fet el seu homenatge a 2 estats. El primer fou Michigan (2003), el seu estat natal. Però sens dubte, el segon disc homenatge serà el que passarà a la història. A l'àlbum que dedica a l'estat d'Illinois, Stevens derrotxa genialitat, tan musical com lírica en quantitats industrials. Començant pel joc de paraules del títol, on fa referència a la mítica cançò dels 70 de Slade Cum on feel the noize, popularitzada pels Quiet Riot durant els 80, i seguint pels noms de les cançons, alguns interminables com ara The Black Hawk War, or, How to Demolish an Entire Civilization and Still Feel Good About Yourself in the Morning, or, We Apologize for the Inconvenience but You're Going to Have to Leave Now, or, 'I Have Fought the Big Knives and Will Continue to Fight Them Until They Are Off Our Lands!, alguns perfectament descriptius com They Are Night Zombies!! They Are Neighbors!! They Have Come Back from the Dead!! Ahhhh! i la cançó que la segueix Let's Hear That String Part Again, Because I Don't Think They Heard It All the Way Out in Bushnell on ens convida a escoltar de nou la part de cordes de la cançó anterior perquè pensa que no l'hem escoltada bé. I finalment a les lletres on conta infinitats d'històries relacionades amb l'estat d'Illinois d'una forma tan exquisita que fa pensar en les hores que haurà passat Stevens documentant-se. Però sens dubte i després de tant de títol rar, la cançó més perfecta de l'àlbum es la dedicada a la capital de l'estat, amb el simple nom de Chicago.

Sufjan Stevens - Chicago




7. The White Stripes - Elephant (2003)




Quan Elephant sortí a la venda, Jack i Meg White deixaren de ser un grup més. The White Stripes havia aconseguit deixar amb la boca oberta a més d'un. El disc no aportava res de nou, rock, un rock brut, garage rock. Però algo hi havia en aquell àlbum, en aquella veu desgarrada i enbogida de Jack White. I és que cançons com Girl, you have no faith in medicine o The hardest button to button sonaven genials, però la clau residia en el primer tema del àlbum, en un riff de guitarra que passarà de ben segur a la història com una icona de la dècada, aquell que donava la benvinguda l'armada de les Set Nacions

The White Stripes - Seven Nation Army




6. Bloc Party - Silent Alarm (2005)




Cap a l'equador de la dècada, des de Londres va arribar una altra joia. Com ja marcaven els primers compasos del tall inicial del seu àlbum de debut, aquell meravellós Like eating glass, on una guitarra fa l'efecte d'un avió que aterra, Bloc Party aterrava amb un disc transgressor. Silent alarm era una senzilla i humil obra d'art de l'indie rock, capaç de commoure a la crítica més exigent. Amb el seu primer àlbum , els anglesos demostraren que sabien compaginar com ningú la música de guitarres elèctriques més pura amb efectes i ritmes electrònics capaços de fer moure al més quiet. I és que en ell es troben des de cançons més pausades com Blue light o This modern love, fins a cançons mogudes i pegadises com Luno o Helicopter. Solos de guitarra, ritmes impossibles de bateria... no es podia trobar a faltar res. I per si fora poc, un single amb pegada que encara avui fa tremolar discoteques, perquè alguna cosa va canviar al món quan Kele Okereke va mirar a Russell Lissack i els dos van començar aquell ritme de guitarres a temps - contratemps que crea la base perfecta de Banquet


Bloc Party - Banquet




5. Arcade Fire - Funeral (2004)




Quan vam passar pel número 40 ja vam avançar que Arcade Fire era l'únic grup que havia col·locat dos àlbums al top. I no és per menys ja que el pas d'aquestos mags per la dècada ha estat meravellós. Si ja ens desfeiem en elogis davant la seva obra menor, Neon Bible (2007), se'ns esgoten els qualificatius per descriure un àlbum com Funeral, que fou la seva carta de presentació al món. Ja la cançó que l'obria, Tunnels, ens feia recordar inevitablement al mestre David Bowie, i de seguidors de Bowie hi han molts, però pocs han estat tan bons com per fer que el propi Bowie interpretés amb ells una cançó. Funeral és una oda a la varietat de ritmes, d'harmonies i d'instruments, es podria dir que cap cançó s'assembla a una altra del disc, cadascuna ens transporta a una atmosfera diferent i en totes elles l'únic factor comú és la virtuositat amb la qual la banda canadenca les interpreta. Cap al final de l'àlbum, i d'una ferma línia de baix, neix el single, que porta per nom Rebellion (Lies), i no és d'estranyar que hagin volgut incloure aquest subtítol a la cançó ja que potser un dels punts més aconseguits de la cançó es aquell incansable cor que repeteix la paraula lies cada vegada que Win Butler canta Everytime you close your eyes. Però a més, si afegim les perfectes modulacions per les quals passa la cançó i la preciosa melodia de violí que la condueix lleugerament al seu final, un té ràpidament la sensació de que a les seves oïdes arriba una cançó memorable, que serà per sempre senya d'identitat d'aquesta dècada.


Arcade Fire - Rebellion (Lies)




4. Arctic Monkeys - Whatever people say I am, that's what I'm not (2006)




Avui, centenars de grups arriben a l'èxit gràcies a Internet. D'aquest fenòmen, els Arctic Monkeys van ser els pioners. Després de revolucionar la xarxa, el grup de Sheffield acceptà l'oferta de la discogràfica Domino per editar un àlbum de debut, i voilà, com si fos així de fàcil, Alex Turner i els seus pariren aquest Whatever people say I am, that's what I'm not. L'inici del disc, representat pels seus tres primers talls (The view from the afternoon, I bet you look good on the dancefloor i Fake tales of San Francisco) era senzillament demoledor i electritzant. La crítica es rendí davant una banda de "crios malotes" que feien cançons com si portessin tota la vida fent-ne. Amb el treball desplegat a àlbums posteriors, sobretot a aquell Favourite worst nightmare (2007), Arctic Monkeys apuntaren cap a un canvi i una maduració del seu estil, que acabà per col·locar-los definitivament com una de les icones de la dècada. Tot i que on millor es mouen és a aquell inapelable i trencador post-punk que predominà als seus inicis, fet que fa que per nosaltres, el seu àlbum de debut sigui el mereixedor d'ocupar el 4t lloc d'aquest top. I és que si cabia cap dubte només calia recordar aquella desena de notes de guitarra que en qüestió de segons ens portaven del relax a l'èxtasi, i que serien la clau per fer saltar a milers de persones durant tota la dècada al ritme de When the sun goes down

Arctic Monkeys - When the sun goes down




3. The Killers - Hot Fuss (2004)



I ens endinsem ja en el que seria el pòdium del nostre top. Segurament el fet que el seu últim àlbum, Day & Age (2008), sigui un treball enfocat cap al mainstream, cap al públic menys exigent, ha provocat que a molts tops de la dècada a The Killers ni se'ls mencione. Nosaltres, malgrat que compartim la idea de que el camí del quartet liderat per Brandon Flowers s'ha desviat d'una manera alarmant, no volem oblidar que els dos treballs anteriors, Sam's town (2006) i, sobre tot, el seu àlbum de debut, Hot Fuss, són brillants. I és que aquell sintetitzador que marcava la tornada de Smile like you mean it, el ritme trepidant que imposava Somebody told me, el cor de gospel que apareixia del no res a All these things that I've done, repetint aquella frase que seria corejada per milers de veus arreu del món "I've got soul but I'm not a soldier", i els petits detalls que s'amagaven darrere de cançons com On top o Midnight show convertiren Hot Fuss en un disc d'impacte global, un disc animat i amb cançons que deixaven un gran sabor de boca. Si algú encara es qüestiona que aquest disc estigui aquí, només s'ha de parar a pensar un moment, quantes vegades en la seva vida el cor se li ha accelerat, les cames se li han començat a moure i un "ohh" ha sortit de la seva boca al escoltar els arpegiats de guitarra que obren tot un himne d'aquesta dècada, Mr. Brightside


The Killers - Mr. Brightside




2. The Strokes - Is this it (2001)



The Strokes era una banda de "fills de papà" provinents de famílies adinerades, entre ells, Albert Hammond, fill del creador del mític orgre Hammond. Això sí, aquesta imatge desapareixia completament quan es conformaren com a grup. Is this it fou la seva carta de benvinguda, i fou un dels primers àlbums mítics de la dècada. La banda neoyorquina seria la pionera en reinstaurar el post punk dels 70, en un moviment que es coneixeria més tard com post punk revival. Sense voler-ho, al 2001, The Strokes ens va fer un perfecte resum de com es mourien els grans grups de la dècada, al mateix àlbum on popularitzà autèntics himnes com Someday o l'inoblidable Last nite. Sense cap mena de dubte, amb Is this it, The Strokes marcà un punt a la història, després de la caiguda del grunge als 90, el rock, tornaria a la primera escena.

The Strokes - Last nite




1. Franz Ferdinand - Franz Ferdinand (2004)



Escollir el número 1 d'un top és una tasca complicada, i més si a aquest top un pretén recordar 10 anys de música. I aquí ens hem plantat, davant el que per nosaltres és el millor disc de la dècada. Les nostres raons per col·locar al debut homònim dels escocesos Franz Ferdinand al cim de la nostra llista son ben diverses. La primera, és indispensable i la comparteix amb la gran majoria dels seus 49 companys, és un àlbum senzillament brillant. Des d'aquella meravellosa crescuda de Jacqueline amb la qual s'obre el disc fins al riff de 40' passant per la pegadisa i ballable The dark of the Matinée i els acords a contratems de This fire, Franz Ferdinand ens donaven tot un regal a les nostres oïdes, un disc que mai ens cansaríem d'escoltar. La segona, és per nosaltres la més important, i és la rellevància, Franz Ferdinand aparegué en un moment on la gran avantguarda de la música britànica de la dècada dels 90 havia anat caient i desapareixent. La separació de Pulp i Blur, havien marcat la fi definitiva del britpop, i Oasis, navegava per les aigües de la nova dècada amb un rumb no gens clar. Franz Ferdinand féu el que anys abans havia fet The Strokes, i es posà al front de la corrent post punk de la dècada. L'èxit del debut dels escocesos donà un gir a la música britànica i contribuí a l'aparició de nous grups com Arctic Monkeys, Bloc Party, Kaiser Chiefs entre d'altres. Aquest àlbum va permetre a Franz Ferdinand prendre el testimoni d'Oasis com a banda britànica per excel·lència de la dècada. La tercera i última raó és potser la més senzilla, i és que creiem que a un número 1 de la dècada no hi pot faltar un himne de la dècada, un ritme marcat de guitarra "So if you're lonely, you know I'm here waiting for you" una aturada que acabà amb uns cops forts a la guitarra i finalment el ritme més pegadís de la dècada. Perquè podran passar molts anys, però tots els que vam viure els 00's recordarem amb una estima especial, com reaccionava el nostre cos al ritme de Take me out.

Franz Ferdinand - Take me out

4 comentaris:

  1. que conste que em va servir de relax entre estudi i estudi :)

    ResponElimina
  2. M'encanta esta llista, sí senyor!!! geniales els 1o de hui! ohhhhhhh yeaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaahhhhhhhhhhhhh

    ResponElimina
  3. geniales o genials, com vuigueu xDDD

    ResponElimina
  4. Puto Pere, 50 discos i no està Origin of Symmetry, i Absolution el trenta-i-pico.

    Haha oh wow. Esteu envolats tu i Charly. Ja vos trencaré la cara quan ens vegem. :o

    PS: White Stripes els 7? Arrea. I no apareixen els Black Notes, que són com els Stripes però fent bona música?

    http://www.youtube.com/watch?v=mpaPBCBjSVc

    ResponElimina