dimarts, 9 de novembre de 2010

Two Door Cinema Club - Tourist History

Avui 45 Revolucions es vesteix de gala i se'n va de festa amb el seu germà petit 45 Express. I si ahir allí us presentàvem un remix de Mustang sobre un tema de Two Door Cinema Club, avui aquí en endinsarem en el món de la banda que creà el tema original, i és que el trio irlandés és sense cap mena de dubte, una de les revelacions més sonades d'aquest 2010 en el panorama alternatiu. Ja des de l'any 2009 i gràcies a l'excel·lent treball de difusió que el segell francés Kitsuné Music te amb aquestos joves talents, encandilaren a més d'un amb el tema I can talk que arribà a punxar-se en les sales nacionals cap a finals de l'any passat. La fórmula del grup era senzillament brillant, un Electropop molt proper en alguns aspectes a la música dance, però amb una mínima presència d'elements electrònics. Qui deia que les guitarres servien només per fer acords durs o riffs distorsionats? Two Door Cinema Club apostà per uns riffs de guitarra nets i sobretot molt aguts, que fàcilment substituien als sintetizadors, això mesclat amb ritmes accelerats ens dóna la clau dels que foren els seus primers temes, uns trencapistes. Més d'un ja comentava que era d'ells, i els buscava per la xarxa quan al març d'aquest any publicaren el seu àlbum de debut, Tourist History



Ningú podria imaginar que repetint una vegada rere l'altra la fórmula que abans hem esmentat, un disc podria ser tan fresc i tan poc monòton com ho és aquest. A grans passades, els irlandesos no donaren cap sorpresa als que ja els coneixíem, simplement, i conscients de que la dosi que ens havien donat de la seva música era poca, van crear una obra fidel al seu estil, i que als que ja ens havíem quedat sorpresos davant els seus primers singles, anava a deixar-nos amb la boca encara més oberta. mai un "más de lo mismo" havia resultat tant genial. I la clau no només està en que siga un àlbum de debut, no. També en que per molt que se semblen en estructura, en els detalls no hi ha dues cançons iguals dins aquest disc.

Obre l'àlbum una cançò perfecta per fer-ho. Sempre ens han agradat els àlbums que comencen poc a poc, perquè al cap i a la fi, un àlbum ès com un llibre o una peli, i de la mateixa manera que un no s'espera l'acció crucial d'un llibre a les seves primeres pàgines, els primers acords i notes d'un àlbum han de servir d'introducció. Two Door Cinema Club obren la seva òpera prima amb un Cigarrettes in the theatre que inevitablement ens recorda a l'obertura que Bloc Party donà al seu Silent Alarm amb Like eating glass. Una nota solitaria llarga de guitarra, que a poc a poc adquireix ritme i perd tensió, morint en un inici trepidant del tema. Una forma perfecta per introduir al nouvingut en aquesta obra

Cigarrettes in the theatre



Encara que per als que ja havíem seguit al grup abans d'aquest llançament, I can talk no era un tema nou, era impossible que no formés part del disc. I és que en aquells ritmes a temps-contratemps (tan populars del indie pop) que precedeixen a la tornada, on s'atreveixen inclús a introduir petites variacions, va ser on Two Door Cinema Club acabaren d'encandilar als seus primers fans. Si encara no hi havia prou, fan veure la seva maestria amb aquesta tècnica en un meravellòs dialeg de guitarres, impossible no escoltar-ho una vegada rere l'altra.

I can talk



On millor es desenvolupa l'Electropop, es a una discoteca, a pél o remesclat, davant de gent que balla i salta al ritme de la cançó. I si hi ha una cançó a Tourist History perfecta per això és What you know. Ahir ja us vàrem presentar a 45 Express el remix que Mustang ha fet d'aquest tema. Avui però us convidem a apreciar l'original, a deixar-vos emportar pel pegadís ritme del seu riff de guitarra, i que comproveu amb nosaltres, que és impossible quedar-se sentat mentre s'escolta.

What you know



Així i tot, i seguint, amb els riffs, si hem de triar un a aquest àlbum, no dubtem ni un segon en assenyalar al single, Undercover Martyn. Alguns dubtarien mil vegades en dir que el que sóna es una guitarra, necessitarien inclús veure a Sam Halliday tocar-lo per poder creure-ho. Pero sí, és senzill, curt i sobretot pegadís a més no poder. Es inevitable no xiular-lo després d'escoltar-lo 3 o 4 vegades. Una oïda més analitzadora podria inclús dir que té massa semblances amb el tema que abans hem comentat What you know, però els dos temes són tan bons, que a qui li importa? És per això que afirmem que mai un "más de lo mismo" havia sigut tan genial

Undercover Martyn

dimarts, 28 de setembre de 2010

Plastiscines - About Love

A l'any 2006 sorgí a París una fornada molt interessant de bandes adolescents que la premsa anomenà "les bébés rockers". Tal fou aquesta repercussió que el mateix Pete Doherty s'involucrà en la gravació d'un recopilatori d'aquestes bandes que portà per nom Paris Calling. Ràpidament una d'aquelles bandes es desmarcà i publicà el seu primer àlbum just l'any següent. Aquell peculiar grup format íntegrament per xiques, encandilà ràpidament a la premsa especialitzada francesa. Sota el nom de Plastiscines, Katty Besnard i les seves van demostrar que el rock no és només cosa d'homes. Però no havien arribat ni a la meitat del camí, a l'estiu de 2009, publicaren el seu segon LP, About Love



Amb About Love, Plastiscines donaren un pas de gegant en la seva carrera. I no és per menys, ja que la millora respecte al seu debut és ben notòria. Potser el disc no varia en quant a gènere musical, ja que no es mou massa d'un rock brut i distorsionat, molt proper, si no característic de l'anomenat Garage rock. Però dins aquesta "monotonia rockera" trobem cançons de diferents punts de vista. Algunes són tranquiles, com la balada I am down un tema que pot semblar senzill en una primera audició, però que sorprén per com va evolucionant introduint més instruments sense que ens adonem. Però després de varies passades pel reproductor, un acaba concluint que About Love és un disc on predominen les cançons enèrgiques, algunes més ràpides i animades que altres, però bàsicament guitarreres i rockeres totes, i és així com s'extrauen els temes més caracterísitics de l'àlbum

El primer que hem seleccionat és Bitch, perquè més enllà del ritme de la cançò, és molt destacable el to descarat i "sobrat" amb el que Besnard la canta. Aquest tema obrí les portes de la televisió a la banda francesa, que aparegueren tocant-lo a un capítol de l'aclamada sèrie Gossip Girl

Bitch



Malgrat que el predomini lingüistic d'About Love és l'anglès, Plastiscines no obliden les seves arrels i inclouen a l'àlbum temes en la seva llengua materna, el francès. De tots ells, hem seleccionat un pegadís Pas avec toi

Pas avec toi



Un dels avantatges de ser un grup format exclusivament per noies el trobem als innumerables cors i superposicions de diferents veus que son pràcticament omnipresents a l'àlbum, creant moltes vegades un efecte de grup d'animadores cridant, que donen a la vegada un ritme distint a la cançó. Un dels moments on més aconseguit està aquest efecte és a la tornada d'aquest genial Time to leave

Time to leave



I per finalitzar aquest repàs musical a una de les joies de les girlbands alternatives, com sol ser costum, proposem una audició al single. En aquest cas a més perquè és per a nosaltres la cançó més rodona del disc i la més treballada. A tot això afegim la clara menció (i admiració) a una ciutat que a 45 Revolucions ens encanta, anunciant-la com una ciutat on un pot passar de romanços, oblidar-se de tot i divertir-se com mai, com diu la tornada: "Let's get down in Barcelona, I like romancing but I don't wanna, Let's get down in Barcelona, tonight we're dancing like no tomorrow" (Baixem-nos a Barcelona, m'agraden els romanços però no en vull cap, baixem-nos a Barcelona, aquesta nit ballarem com si no hi hagués demà). Després de totes aquestes raons, no ens costa ni un segon concluir que des de la primera audició, el single, Barcelona, és un "temaso"

Barcelona

divendres, 3 de setembre de 2010

Wagon Cookin', cuiners del nu jazz,


Wagon Cookin' és el projecte de dos germans de Pamplona, Luis i Javier Garayalde, dos inquiets músics amb unes propostes que marquen tendència en l'escena més contemporània.

Desde mitjans dels 80 formen part de bandes de Jazz i completen la seua formació musical en piano, baix, contrabaix, fagot i percusió en el conservatori. En els 90 surgix un apropament a la música de ball, tant acid jazz com electrònica o house... De la combinació de la música, el bon menjar i l'experiència de viure en un vagó de tren de principis del segle XX, naix Wagon Cookin'. Un grup únic en el seu gènere en Espanya, i de gran projecció internacional. Molt ben rebuts per la crítica i el públic, després de viure tres anys en Salvador de Bahia (Brasil) i de realitzar concerts en diferents països, van traslladar la seua cuina a Madrid, que des d'aleshores ha estat el seu centre d'operacions per arribar a tota Europa.

Tenen un gran cantitat de treballs editats en labels extrangers, i els seus majors èxits han estat a Europa (on són habituals en molts clubs) i també en Japó. No sols com músics sino com Djs que treballen la sessió en directe (lives), en les que incluixen els seus propis temes, jugant amb ells, afegint samples i modificant-los.


En la seua primera etapa van editar Appetizers on trobem 14 joies del nu jazz, que ixen de la mescla d'estils tan diferents i afins com el jazz llatí, el house, el funk, la bossa nova, el soul, el downtempo i la música electrònica.

WagonCookin' - Mar


Wagon Cookin' - No Complications


Wagon Cookin' - Natural High


Wagon Cookin' - Stretch Your Mind




Tot seguit vindria Assorted Cookin' que recopila tots els temes de Wagon Cookin' publicats en distints labels i que mai abans havien sigut editats en un sol Cd. Aquest no és un disc de cares B, sino tot el contrari, en molts casos eixes cançons van ser cares A, i en altres van ser creades en exclusiva, com va ser el cas de la sintonia del programa de Cadena 100 El Peluco.

Wagon Cookin' - Lua


Wagon Cookin' - Wind




Al 2004 van llançar un altre llarg anomenat Everyday life. 
El que s'escolta ací són 50 minuts de música, dividits, això si, per fragments amb diferent nom, però que acaben de tal forma que el següent pareix la seua lògica continuació. Així doncs, el resultat de tot açò és que estiguem davant d'un autèntic llarga duració, i no davant una colecció de temes independents entre si.

Un grandísim treball a l'altura de Appetizers amb temes tan bons com Everyday life o Brink of Dreams.

Wagon Cookin' - Everyday life


Wagon Cookin' - Brink of Dreams





Després de 3 anys, on els seus temes es van publicar en molts recopilatoris de tot el món, van tornar amb 2Faces. Dos cares, una en cada Cd, però amb una mateixa intenció: crear bona música de ball, encara que funcionen en contextos diferents. El resultat de 2Faces és molt satisfactori i resulta de lo més curiós.


En el primer disc, dedicat al neosoullatinhouse (com ho descrivien ells) podrem gaudir del seu talent per a la fusió, i en el segon, els que els hagen descubert desde el club, es trobaran amb més d'una producció trencapistes, com les incluides en el single Compost Black Label 12, Start to play y Don’t stop, o com el curiós electro-flamenc de En el barrio
Ara bé, el principal interés de 2Faces (que tal volta siga la raó pel que aquest duet va decidir editar un doble Cd) està en que els que soles coneguen una faceta dels Wagon Cookin' puguen descobrir ara l'altra, e inclús comprobar que els agrada tant o més.

Wagon Cookin' feat Marta Carlim - Jumps on me (Shape Remix)


Wagon Cookin' - Mallorca


Wagon Cookin' feat Marta Carlim - Contour generator


Segur que aquest últim tema vos ha sonat molt. Va ser el tema que va utilitzar Carrefour per a un famós anunci aquest passat 2009.


Com ja avançavem a 45express, aquesta tardor eixirà el tant esperat quart àlbum d'estudi d'aquestos genis. I recomanem seguir-los d'aprop perque vos asegurem molta marcha, molta alegria, i moltes, moltes ganes de ballar.

diumenge, 1 d’agost de 2010

Delorean - Subiza

I després de dedicar aquesta primera meitat de l'any al dur treball que ens ha suposat fer els dos tops 50, a 45 Revolucions tornem a la dinàmica de sempre, a analitzar i recomanar àlbums. I ho fem amb un dels últims grups dels que vam parlar abans de començar amb els tops, els bascos (residents a Barcelona) Delorean. Si bé amb la publicació el passat any d'un EP que trencava esquemes, es col·locaven a l'avantguarda del panorama de l'Indielectrònica nacional, i estem parlant, com no, de l'Ayrton Senna EP , Delorean dóna un pas endavant i signa la seva total maduració amb un disc que ha arribat a les tendes la passada primavera, amb el nom de Subiza.




En el que és el seu primer LP amb el segell Mushroom Pillow, el quartet dóna un gir a la seva carrera, abandonant d'una forma subtil la dinàmica dels seus últims grans èxits, com ara As time breaks off o Deli, on ens presenten una música de ritmes accelerats i ballables. A Subiza les coses canvien de forma notòria, els ritmes són més pausats, les guitarres apareixen menys i els efectes electrònics i sintetitzadors es converteixen en els reis absoluts. Les cançons s'allunyen una mica del panorama "disco" per apropar-se a una música de sensacions, una música que en molts moments, et teletransporta a una platja deserta paradisíaca i que encaixa de forma perfecta en estos dies de calor estiuenca que estem passant.

I a una d'aquestes sensacions de "viatges" i "paradisos" ens inspira el tema Infinite desert on un marcat ritme de sintetitzador present durant tota la cançò ens introdueix perfectament en un lloc paradisíac, on, la interminable aparició de noves melodies ens fan més amena l'estada

Infinite desert



I d'un tema calorós i amb un ritme pesat, a un de molt més fresc, ideal per a una vesprada com la d'avui. I és que Grow és una dimensió totalment distinta, un ritme ràpid i animat però ple de melodies suaus i veus distorsionades que contribueixen a convertir-lo en un tema que coqueteja amb la música d'ambient.

Grow



I finalment trobem al single, Stay close que perfectament podria ser un tema resum de la dinàmica de Subiza. I és que a part de ser el single, també és el tema que obre l'àlbum. I ho fa d'una manera totalment descriptiva, des d'un inici similar a la música chill out, fins un final totalment carregat de sintetizadors i accelerat. Com hem dit, descriu perfectament la filosofia del disc, un disc on hi ha una cosa més important que la música o les lletres, i són les sensacions que cadascuna de les 9 cançons de l'àlbum ens trasmeten. Subiza marca un punt culminant en la carrera de Delorean, al temps que ens permet descobrir una manera diferent d'apreciar la música. Una meravella de la música nacional que no podeu deixar escapar.

Stay close

dijous, 15 de juliol de 2010

Top 50 Àlbums d'electrònica de la Dècada: 10-1

L'espera ha estat molt llarga, però per fi finalitzem d'una vegada el top 50 de música electrònica.
Trobem a uns magnifics The Avalanches, Cut Copy, Radiohead, Soulwax, M.I.A, Mylo, Burial, Justice, Vitalic i com no, els grans Daft Punk.

Són 10 joies que tot amant de la música hauria de tindre ja siga en format vinil o simplement a l'spotify. Mentre escrivia aquesta entrada, m'he tornat a escoltar varies vegades cada Lp i no podia evitar recordar tots els bons moments que aquestos sons m'han donat. Sobre tot moments d'estiu que enguany tornarem a reviure. Vos recomane que vos els passeu a l'ipod per gaudir-los a la platja. Els dies seran més feliços.






dijous, 6 de maig de 2010

Top 50 Àlbums de pop i rock de la Dècada: 10-1

I per fi, arribem al final d'aquest repàs al que han significat aquestos 10 anys per al món de la música. I ho fem amb els que creiem que són, no només els millors 10 àlbums de la dècada, si no aquells que són els més representatius. O bé perquè consagraren als grups que han marcat la dècada, o bé perquè contenen autèntics himnes corejats i cantats arreu del món, o bé perquè iniciaren moviments musicals que han estat la senya d'identitat d'aquestos anys que queden ja per al record. I sense més dilació us deixem amb els que des del nostre humil punt de vista, han estat les 10 obres mestres dels 00's, gaudiu-los.







diumenge, 28 de març de 2010

Top 50 Àlbums de pop i rock de la Dècada: 20-11

Continuem amb l'última tanda de grups abans de conéixer qui són els 10 grans de la dècada. I com que ja arribem a cotes altes del top, ens trobem a autèntics mites com Belle and Sebastian, Radiohead o PJ Harvey, autèntics experiments musicals exitosos com Cloud Cult, Vampire Weekend i Beirut i finalment, grans àlbums d'una música que no es nova, però que sempre agrada escoltar. Endavant!








dimecres, 24 de març de 2010

Top 50 Àlbums d'electrònica de la Dècada: 20-11

Resulta complicat mantindre al dia tot aquest muntatge. Però tornem on ho vam deixar.
Entrem en la recta final del nostre top, i ho fem de la mà d'Apparat, Boys Noize, Digitalism, Junior Boys, AFX, Daft Punk, The Postal Service, The Chemical Brothers i els grans Hot Chip.





dimecres, 10 de març de 2010

Josh Rouse, màgia al Palau

La vesprada del diumenge, 7 de març, a Altea era plujosa, d'aquelles que són genials per seure't al silló de casa i posar-te un bon disc d'una música relaxada i tranquila, de les que et fan tancar els ulls i transportar-te a qualsevol lloc de la teva imaginació. Però si a més aquella vesprada, pots canviar el silló de casa per una butaca del Palau, i al reproductor de vinil per un escenari on tens a Josh Rouse acompanyat de 4 músics com la copa d'un pi fent el millor concert que ha vist aquest auditori (amb perdó de Jeff Tweedy i Manel), tens assegurada la vesprada perfecta

Tornava a Altea, però aquesta vegada no a l'aventura com va fer fa 6 anys vingut des de Nashville, si no des del seu pis al Carrer Jesús de València, com ens canta en una de les seves noves cançons, a presentar el seu darrer disc, El Turista on es passa als ritmes sudamericans, i a cantar certes cançons en castellà. I així, "en un castellà força estrany, sorprenentment fluït" com dirien els Manel, Rouse es va dirigir al públic fent-nos saber que tornava a Altea, al poble que havia estat la seva casa, i així es com es volia sentir aquella vesprada, com a casa.



Rouse alternà temes del seu nou disc, el qual venia a presentar, amb temes anteriors, especialment del seu àlbum 1972, que és per nosaltres el seu millor treball i que hem escollit número 23 al top de discos de la dècada. En tot moment va estar acompanyat per 4 músics, tots ells espanyols, entre ells Raül Fernández de Refree. Tots 4 es van adaptar de meravella i van donar una particular versió del so de Rouse, especialment de les cançons d'anteriors discos. El treball de Raül, sobretot al piano, fou brillant, arribant inclús a marcar-se al final d'una cançó una genial improvisació.

Però tornant a l'artista principal, Rouse s'enfundà la guitarra i no dubtà en interactuar amb el públic per guanyar-se'l, arribant a fer bromes i trencant la distància que sol separar un artista de la resta de la gent, fins al punt d'arribar a parar una cançó perquè s'havia equivocat, i tornar-la a començar, justificant-se amb un "es que los domingos por la tarde, después de la paella...". Abans de posar fi a la seva actuació, Rouse agafà el micro i arribà el moment potser més tendre de la nit, el moment que tots els alteans assistents al Palau esperàvem, i que tots vam acabar reconeixent quan va dir que tocaria una cançò amb una lletra que parlava del poble, amb un vídeo rodat al poble i que era "un regalo" I, així, sense més floritures, començà a tocar els arpegiats que inicien Quiet town, i així fou com el Palau escoltà en directe, una de les cançons més boniques que han escrit dedicades al poble d'Altea




Amb un aplaudiment fortíssim, Rouse abandonà l'escenari amb la seva banda. I al poc, al veure que els aplaudiments no cessaven, va tornar ell sol, amb la seva guitarra. I sense més, es va atrevir amb Comeback. I va ser en aquell moment, on demostrà que per molt que porta una banda de músics darrere, ell és un artista que pot amb tot. Finalment i després de 2 cançons més, ja amb la banda, Rouse s'acomiadà del Palau amb un Bona nit que donà el puntet final a la seva màgica actuació.

Sens dubte, un dels millors concerts que s'han vist a Altea en els últims anys, amb un so espectacular, i que a tots, malgrat durar 90 minuts, se'ns va fer curt i agradable. Només ens queda agrair a l'equip del Palau Altea, la dedicació i l'empeny per obrir les seves portes a la música alternativa una vegada més, i els animem a seguir endavant amb aquesta tendència, que contribueix a obrir el ventall cultural del nostre poble.

Les fotos del concert les tenim gràcies al nostre company Ferran, que té permís exprés per saltar-se aquell cartell ben gran que ens posen al Palau abans d'entrar on se'ns prohibeix fer fotos. No dubteu en escoltar el seu programa, de 5 a 7, a Ràdio Altea.