dimarts, 9 de novembre de 2010

Two Door Cinema Club - Tourist History

Avui 45 Revolucions es vesteix de gala i se'n va de festa amb el seu germà petit 45 Express. I si ahir allí us presentàvem un remix de Mustang sobre un tema de Two Door Cinema Club, avui aquí en endinsarem en el món de la banda que creà el tema original, i és que el trio irlandés és sense cap mena de dubte, una de les revelacions més sonades d'aquest 2010 en el panorama alternatiu. Ja des de l'any 2009 i gràcies a l'excel·lent treball de difusió que el segell francés Kitsuné Music te amb aquestos joves talents, encandilaren a més d'un amb el tema I can talk que arribà a punxar-se en les sales nacionals cap a finals de l'any passat. La fórmula del grup era senzillament brillant, un Electropop molt proper en alguns aspectes a la música dance, però amb una mínima presència d'elements electrònics. Qui deia que les guitarres servien només per fer acords durs o riffs distorsionats? Two Door Cinema Club apostà per uns riffs de guitarra nets i sobretot molt aguts, que fàcilment substituien als sintetizadors, això mesclat amb ritmes accelerats ens dóna la clau dels que foren els seus primers temes, uns trencapistes. Més d'un ja comentava que era d'ells, i els buscava per la xarxa quan al març d'aquest any publicaren el seu àlbum de debut, Tourist History



Ningú podria imaginar que repetint una vegada rere l'altra la fórmula que abans hem esmentat, un disc podria ser tan fresc i tan poc monòton com ho és aquest. A grans passades, els irlandesos no donaren cap sorpresa als que ja els coneixíem, simplement, i conscients de que la dosi que ens havien donat de la seva música era poca, van crear una obra fidel al seu estil, i que als que ja ens havíem quedat sorpresos davant els seus primers singles, anava a deixar-nos amb la boca encara més oberta. mai un "más de lo mismo" havia resultat tant genial. I la clau no només està en que siga un àlbum de debut, no. També en que per molt que se semblen en estructura, en els detalls no hi ha dues cançons iguals dins aquest disc.

Obre l'àlbum una cançò perfecta per fer-ho. Sempre ens han agradat els àlbums que comencen poc a poc, perquè al cap i a la fi, un àlbum ès com un llibre o una peli, i de la mateixa manera que un no s'espera l'acció crucial d'un llibre a les seves primeres pàgines, els primers acords i notes d'un àlbum han de servir d'introducció. Two Door Cinema Club obren la seva òpera prima amb un Cigarrettes in the theatre que inevitablement ens recorda a l'obertura que Bloc Party donà al seu Silent Alarm amb Like eating glass. Una nota solitaria llarga de guitarra, que a poc a poc adquireix ritme i perd tensió, morint en un inici trepidant del tema. Una forma perfecta per introduir al nouvingut en aquesta obra

Cigarrettes in the theatre



Encara que per als que ja havíem seguit al grup abans d'aquest llançament, I can talk no era un tema nou, era impossible que no formés part del disc. I és que en aquells ritmes a temps-contratemps (tan populars del indie pop) que precedeixen a la tornada, on s'atreveixen inclús a introduir petites variacions, va ser on Two Door Cinema Club acabaren d'encandilar als seus primers fans. Si encara no hi havia prou, fan veure la seva maestria amb aquesta tècnica en un meravellòs dialeg de guitarres, impossible no escoltar-ho una vegada rere l'altra.

I can talk



On millor es desenvolupa l'Electropop, es a una discoteca, a pél o remesclat, davant de gent que balla i salta al ritme de la cançó. I si hi ha una cançó a Tourist History perfecta per això és What you know. Ahir ja us vàrem presentar a 45 Express el remix que Mustang ha fet d'aquest tema. Avui però us convidem a apreciar l'original, a deixar-vos emportar pel pegadís ritme del seu riff de guitarra, i que comproveu amb nosaltres, que és impossible quedar-se sentat mentre s'escolta.

What you know



Així i tot, i seguint, amb els riffs, si hem de triar un a aquest àlbum, no dubtem ni un segon en assenyalar al single, Undercover Martyn. Alguns dubtarien mil vegades en dir que el que sóna es una guitarra, necessitarien inclús veure a Sam Halliday tocar-lo per poder creure-ho. Pero sí, és senzill, curt i sobretot pegadís a més no poder. Es inevitable no xiular-lo després d'escoltar-lo 3 o 4 vegades. Una oïda més analitzadora podria inclús dir que té massa semblances amb el tema que abans hem comentat What you know, però els dos temes són tan bons, que a qui li importa? És per això que afirmem que mai un "más de lo mismo" havia sigut tan genial

Undercover Martyn

2 comentaris:

  1. Molt gran el blog, m'ha agradat molt.
    Teniu un seguidor més.

    ResponElimina
  2. http://4everdreamingcocacola.blogspot.com/

    ResponElimina