divendres, 22 de juliol de 2011

Low Cost Festival 2011 - Dia 1

Aquest dijous 21 de juliol, començava la segona edició del Low Cost Festival a Benidorm. Aquest any, amb canvi de lloc inclós, l'ajuntament ha cedit les instal·lacions de la Ciutat Esportiva Guillermo Amor per celebrar el festival, en un ambient més còmode i agradable que el de l'any passat, al Parc de l'Aigüera. En aquest primer dia, la nostra impuntualitat (ho hem de reconèixer) ens va costar perdre'ns el que era un dels concerts més interessants del festival. The Pains of Being Pure at Heart feien sonar els seus darrers acords quan nosaltres accedíem al recinte, una llàstima de veritat, ja que escoltant a amics que havien pogut assistir vam saber que havia estat un concert com pocs, amb un so espectacular, en contrast a la seva cita amb el Día de la Música a Madrid.

Vinila Von Bismark and The Lucky Dados (Escenari Stereo)

El primer concert que vàrem presenciar fou el del grup format per la ex de Krakovia Vinila von Bismark i la seva banda The Lucky Dados, que ràpidament es varen posar a la butxaca al públic asistent al més petit dels tres escenaris del festival. Repetien al Low Cost i va ser el primer que van voler dir, amb un "es la segunda vez que nos vemos". Amb el seu Rock and Roll, amb tints de Rockabilly, van fer passar una estona entretinguda al públic, disculpant-se i tot per introduir a la llista la seva Sad Song amb la que no pretenia, ni molt menys, tallar el "bon rotllo". Tot i això, i conscients que el seu concert era una mena d'in-pass mentre es feia el canvi de grup a l'Escenari LCF, van voler despedir-se amb una aconseguida versió del Tainted Love.

Lori Meyers (Escenari LCF)

Immediatament després de Vinila, al segon escenari del festival, (avui primer ja que l'Escenari Budweiser no tenia programació), feren aparició els granadins Lori Meyers. En un primer missatge van al·labar el festival destacant els grans grups que en ell actuaven. Curiosament en la llista de grups que va nomenar sols es trobaven els espanyols, en un gest cap a l'escena independent nacional. El directe de Lori Meyers, al menys en la seva primera mitja hora, va guardar moltes similituds en l'anterior que havíem vist a la Festa de Benvinguda de la Universitat de València. Un repàs pels temes del seu últim disc, on donen un petit gir al seu estil i que a nosaltres no ens acaba d'agradar. En canvi, al públic assistent no pareixia importar-los la nostra opinió, ja que des del primer moment, van mostrar una grandíssima entrega. Fou a partir de la interpretació de Luces de Neón quan el grup va decidir posar un parell de marxes més. I d'aquesta manera va caure aquell genial Viaje de estudios, que va fer enbogir i de quina manera al públic. Si bé està el que bé acaba, el final del concert va ser dels més aconseguits que recorde d'ells, amb una genial combinació dels seus dos hits Mi realidad y finalment Alta fidelidad, que ens van ajudar a oblidar o al menys a compensar l'inici "fluix" que havien tingut sobre l'escenari

Fuzzy White Casters (Escenari Stereo)

Encara que arribats al festival com a simplement The Casters, tots els assistents al seu concert els coneixien pel rar nom que els ha donat a conéixer. Aquestos joveníssims valencians van donar una nova mostra del seu talent i del llarg i esperançador camí que encara tenen per davant. Els seus temes feren vibrar i ballar al públic amb un estil que cada cop s'assembla més als primers Friendly Fires. Van prometre fer només una versió, i el tema escollit va ser el recentment editat per Carlos Jean Lead the way. El toc, més guitarrer, que li donaren va ser simplement brillant, i ens atreviríem a dir que inclús millorava l'original. Coses del directe

Fangoria (Escenari LCF)

Arribar de nou a l'escenari LCF i observar-lo completament canviat a com l'havien deixat Lori Meyers, amb una escala de llums i una cortina daurada de fons, donava ja la primera pista al públic de que anava a presenciar el concert del dia. Nacho Canut inicià la música al temps que Alaska apareixia de darrere de la cortina baixant l'escala vestida al més pur estil vodevil. Després d'un primer tema d'escalfament, ja amb ballarins i amb una guitarrista, va caure el tema Bailando que va posar al públic en peu i a cantar. Deixava clar d'aquesta manera que no sols anàvem a vibrar amb els temes de Fangoria, si no que Alaska i Nacho Canut volien fer un repàs a tota la seva carrera incloent temes d'Alaska y Dinarama y d'Alaska y los Pegamoides. Anàvem a fer un viatge cap a la Malasaña dels 80, sols que amb unes bases rítmiques i harmòniques molt més techno i contundents. I així, en aquella atmosfera, un públic entregadíssim, asistent a un espectacle irrepetible va vibrar amb les arxiconegudes Cómo pudiste hacerme esto a mi, A quién le importa o Mujer Santa, on Nacho Canut recordava el tema composat per ell per a Parálisis Permanente. Fent un descans d'aquella part nostàlgica del concert, i amb canvi de look inclós, decidiren tornar uns quants anys endavant i enllaçar els que possiblement seran els dos grans hits de Fangoria, Retorciendo palabras i No sé qué me das, van rebre una resposta del públic tan contundent com els temes anteriors, sens dubte estava clar que Alaska era una part de la història viva de la música moderna nacional, i la seva llegenda cobria dues generacions a parts iguals. Finalment, de nou amb temes d'altres èpoques com Perlas ensangrentadas (amb l'aparició estelar a la vegada que fugaç de Mario Vaquerizo fent palmes) o Ni tú ni nadie, vam poder contemplar el que també semblava ser un petit homenatge al gran Carlos Berlanga, que allà on estiga segur que va gaudir de veure com les seves cançons encara fan ballar a moltíssima gent. Alaska, que es quedà sola a l'escenari, volgué acomiadar-se del públic amb el seu típic "¡Qué maravilla!"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada