dimecres, 30 de desembre del 2009

AFI - Crash love

La dècada dels 90 va marcar l'inici de nous moviments o noves generacions musicals. Al Regne Unit es popularitzaven els termes Brit (Britpop, Britrock) I als Estats Units, al voltant de la ciutat de Seattle, Nirvana i Pearl Jam, llençaven el grunge al món. En aquest context, als instituts nordamericans es començaven a formar grups de rock adolescents, que serien els pares d'aquella generació de rock i punk que tant donaria que parlar durant la dècada següent. Greenday, Sum 41, NOFX, The Offspring entre altres serien els encarregats de revolucionar el món amb una música de poca qualitat, ritmes accelerats i que enganxava als adolescents americans. L'evolució d'aquestos grups va ser dispar. L'arribada al mainstream va provocar que molts d'ells es comercialitzaren i s'acomodaren a la vida que les grans discogràfiques els havien regalat. Aquesta versió comercialitzada i quasi destruïda d'aquell moviment va ser la que arribà a Espanya, amb el Canto del Loco com a bandera. Altres grups com Blink 182 amb els anys van decidir evolucionar i perfilar la seva música. Aquest camí acabà amb una fortíssima corrent de Rock alternatiu als Estats Units. AFI (sigles de A Fire Inside) són un d'aquells grups que van seguir aquesta corrent, fins col·locar-se com un referent del Rock Alternatiu dels USA. El seu vuitè àlbum, que fou llençat aquest setembre, fou la confirmació de la total maduració d'aquesta banda cap al món alternatiu. Crash love és el seu títol.



Molt probablement, AFI siga el grup més popular i menys "alternatiu" que hem tractat a 45 revolucions. Són joves i rics, amb un contracte amb una multinacional, i possiblement no us estiga descobrint res nou. He decidit penjar-los perquè aquest disc m'ha sorprés positivament, i perquè potser siguen un exemple del fet que tenir èxit i diners, no sempre és sinònim de relaxar-se i deixar de fer bona música. Crash love és un experiment que ha sortit genial, un disc de Rock amb algunes afluències electròniques. On les guitarres recobren una gran importància i no es limiten a fer ritmes ràpids. Un disc que no es fa pesat i que anima molt.

Medicate és el primer single del disc. És on més presència tenen les guitarres i que pega fort, una genial carta de presentació per obrir goleta


Medicate


De la resta de cançons del disc destaque, les possiblement "més alternatives" com són la meva favorita, End transmission i aquest Veronica Sawyer smokes


End transmission



Veronica Sawyer smokes



Per saber més: Web | Myspace

3 comentaris:

  1. No esperava trobar AFi en este blog, però m'ha agradat vore que no vos atura que un grup venga discos per a publicar-lo si s'ho mereix.
    Lamentablement crec que AFI no m'han arribat mai xD Però excel·lent l'anàlisi històric de com hem arribat a parar a açò.
    Salut!

    ResponElimina
  2. Gràcies Fènix per la teva opinió!

    La veritat es que veure a AFI ací en un principi deu xocar. Com ja he dit abans, AFI forma part d'una corrent que no va seguir el caí que seguiren grups com ara Greenday. Es un grup amb moltíssima històra (8 LP's) i que ha anat madurant. A 45 revolucions aplaudim que alguns mitjans de masses decidisquen de tant en tant explorar la música alternativa, cosa que fan de tant en tant amb el rock alternatiu, tant l'americà com l'anglès (Franz Ferdinand, Arctic Monkeys...) Considerem que és bo que el mon se n'adone que no tot és pop comercial. I continuem admirant als grups malgrat que venguen discos o es facen famosos. El que no ens agrada i critiquem, és que s'acomoden, o que al canviar de públic facen temes més "comercials" i de menor qualitat. Per a mi, almenys per ara, no és el cas de AFI, i per això, perquè continuen fent rock alternatiu treballat, estan a 45 revolucions.

    Salutacions!

    ResponElimina
  3. A mi, personalment, m'agrada AFI. No sabia del nou disc, ara acabaré de sentir les cançons...

    ResponElimina