dijous, 4 de febrer de 2010

Top 50 Àlbums de pop i rock de la Dècada: 40-31

I seguint amb el top 50 de pop i rock de la dècada avancem 10 llocs més cap al número 1. En aquestes altures del top trobem, al que sens dubte serà un dels grups més influents de la dècada, Arcade Fire, als polivalents Yo la tengo, a un incombustible Morrissey, a una de les revelacions d'aquest final dels 00 com Grizzly Bear i als sempre alegres Camera Obscura entre d'altres.








40. Arcade Fire - Neon Bible (2007)



Que el més fluix dels dos àlbums que Arcade Fire ha publicat aquesta dècada estiga al top 50, pot ajudar a fer-nos una idea del treball brillantíssim d'aquest grup canadenc. Ja ho desvelem, Arcade Fire són l'únic grup que contará amb doble presència en aquest top. Els reis del Baroque pop, com alguns l'anomenen, o art rock, es regalaven més al seu estil de plenar les cançons d'instruments. Així cançons com Ocean of noise passaven de ser una simple guitarra a un gran grup de corda i vent. Cançons més ràpides i fluïdes com The well and the lighthouse o Keep the car running ajudaven a respirar a l'àlbum per no adormir-lo en la monotonia. Però si hi ha una cosa difícil a la música, és combinar instruments actuals amb un autèntic orgue d'església, Intervention ens demostra que per a Arcade Fire, no hi ha res difícil

Arcade fire - Intervention




39. M. Ward - Hold time (2009)



M. Ward ha demostrat que la música pop alternativa no ha d'estar barallada amb els ritmes populars americans, com el country o el folk. A Hold time va aconseguir fer un treball perfectament arrodonit sense necessitar excessives floritures, un disc agradable amb cançons que evolucionen poc a poc i la seva veu, que sona sempre, com si estigués gravada amb un vell micròfon. A To save me, crea una atmosfera folk, on caben també instruments electrònics.

M. Ward - To save me




38. Yo la tengo - Popular songs (2009)



Un pop molt brut, molt noise, a vegades molt proper al rock, és el que sempre ha caracteritzat al grup de New Jersey. I Popular songs no és més que això, una confirmació del seu estil, un acte de fidelitat a ells mateixos i als seus seguidors, però amb l'extra de comptar a les esquenes amb una carrera de 25 anys. Tot i això, el darrer disc de Yo la tengo es alguna cosa més que pop, també trobem aproximacions al blues com Periodically double or triple. I poder mouret en estils tan diferents com a peix a l'aigua, és digne de ser recordat a un top de la dècada. No obstant les cançons que més enganxen són les més purament Yo la tengo com Nothing to hide.

Yo la tengo - Nothing to hide




37. The go-betweens - Oceans apart (2005)



5 anys després de refundar la banda, Robert Forster i Grant MacLennan culminaven la seva carrera amb Oceans apart. Aquest disc brillant tornava a The go-betweens el reconeixement que tenien als 80. Quan tot feia pensar en que donarien molt més de parlar, al 2006, MacLennan patí un atac al cor fulminant que acabà amb la seva vida i posà el punt i final definitiu a la carrera de la banda. Per sort, abans de deixar-nos, va deixar aquesta joia, que conté cançons tant singulars com Born to a family o Here comes a city. Encara que o bé perquè és entranyable, o bé perquè sona a un comiat trist, no dubtaria al dir que la cançò mes apropiada per fer un homenatge a un dels símbols desapareguts de la dècada és Finding you.

The go-betweens - Finding you




36. My morning jacket - Evil urges (2008)



El secret de l'èxit de My morning jacket potser siga que no és cap secret, simplement és una prova viva de que fer rock pur i dur, del de sempre, és una fórmula que a aquesta dècada ha seguit funcionant tan bé com a les anteriors. I és que Evil urges no és altra cosa que un bon àlbum de rock, potser amb certs coquetejos amb instuments electrònics, sobretot amb efectes, però a la fi, rock. I així és com es mostra a temes com aquest I'm amazed amb un solo de guitarra final que ja ens recorda a altres èpoques.

My morning jacket - I'm amazed




35. TV on the radio - Dear science (2008)



Encasellar als neoyorquins TV on the radio en un estil és una tasca força complicada. Des d'electrònica a rock alternatiu, passant per coquetejos amb l'indie, el jazz o el soul. I que Dear Science estiga al top es deu en gran part a que tot aquest ventall d'estils es veu representat al disc. Potser la cançó més èpica i polivalent del disc siga la que el tanca, Lover's day però així i tot hem decidit que Crying és una cançó més representativa dels TV on the radio.

TV on the radio - Crying




34. Morrissey - You are the quarry (2004)



Des de la separació de The Smiths al 1987, la carrera de Morrissey en solitari ha sigut brillant i prolífica. Per a un home que ja ha deixat la seva petjada en dues dècades, no deu ser fàcil enfrontar-se a una nova. Així i tot, amb You are the quarry ens va demostrar que malgrat tenir ja 45 anys, li quedava molta guerra per donar. l'àlbum transcorre fidel al seu estil i ens regala cançons tan brillants com aquest Irish blood, English heart on en certa manera, s'atreveix a endinsar-se al conflicte entre Irlanda i el Regne Unit, tant latent aquell 2004.

Morrissey - Irish blood, English heart




33. Camera Obscura - Let's get out of this country (2006)



Potser alguns pensen que l'indie pop és una cosa d'altres èpoques. Seguint una música que sempre ens ha recordat a Stuart Murdock i els seus Belle and Sebastian, la veu de Tracyanne Campbell al front dels Camera obscura, ha demostrat que aquesta gent s'equivoca. Dels 4 àlbums que han publicat en aquesta dècada, resulta inevitable escollir aquest Let's get out of this country, per la preciositat de les seves cançons, per l'acurat treball d'instrumentació i sobretot perquè tots li hem dit alguna vegada a Lloyd Cole que estem llestos perquè ens trenquen el cor.

Camera obscura - Lloyd I'm ready to be heartbroken




32. Grizzly bear - Veckatimest (2009)



Com qualsevol disc de música purament experimental o lo-fi, Veckatimest costa de digerir en les primeres audicions. En canvi quan un s'ho prén amb paciència, es seu i es dedica a escoltar detalladament se n'adona de perquè aquest àlbum ha estat una de les grans sorpreses d'aquest final de dècada. Perquè és un disc on el que importen són els petits detalls. I això no ha passat desapercebut per a alguns publicistes que han escollit Two weeks per a un anunci de Peugeot.

Grizzly bear - Two weeks





31. Iron and wine - The Shepherd's dog (2007)



Darrere del nom d'Iron and wine, es troba Samuel Beam. Aquesta mena de cantautor americà, ha sapigut explotar millor que ningú les possibilitats que té la música folk. La seva carrera durant la dècada arribà a un punt culminant amb The Shepherd's dog, que és sens dubte el seu àlbum més brillant. Darrere una música d'aparent senzillesa, de ritmes country, Beam ens presenta una obra visceral, que ens endinsa moltes vegades a l'interior dels Estats Units, com aquest White tooth man.

Iron and wine - White tooth man

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada