divendres, 22 de juliol del 2011

Low Cost Festival 2011 - Dia 1

Aquest dijous 21 de juliol, començava la segona edició del Low Cost Festival a Benidorm. Aquest any, amb canvi de lloc inclós, l'ajuntament ha cedit les instal·lacions de la Ciutat Esportiva Guillermo Amor per celebrar el festival, en un ambient més còmode i agradable que el de l'any passat, al Parc de l'Aigüera. En aquest primer dia, la nostra impuntualitat (ho hem de reconèixer) ens va costar perdre'ns el que era un dels concerts més interessants del festival. The Pains of Being Pure at Heart feien sonar els seus darrers acords quan nosaltres accedíem al recinte, una llàstima de veritat, ja que escoltant a amics que havien pogut assistir vam saber que havia estat un concert com pocs, amb un so espectacular, en contrast a la seva cita amb el Día de la Música a Madrid.

Vinila Von Bismark and The Lucky Dados (Escenari Stereo)

El primer concert que vàrem presenciar fou el del grup format per la ex de Krakovia Vinila von Bismark i la seva banda The Lucky Dados, que ràpidament es varen posar a la butxaca al públic asistent al més petit dels tres escenaris del festival. Repetien al Low Cost i va ser el primer que van voler dir, amb un "es la segunda vez que nos vemos". Amb el seu Rock and Roll, amb tints de Rockabilly, van fer passar una estona entretinguda al públic, disculpant-se i tot per introduir a la llista la seva Sad Song amb la que no pretenia, ni molt menys, tallar el "bon rotllo". Tot i això, i conscients que el seu concert era una mena d'in-pass mentre es feia el canvi de grup a l'Escenari LCF, van voler despedir-se amb una aconseguida versió del Tainted Love.

Lori Meyers (Escenari LCF)

Immediatament després de Vinila, al segon escenari del festival, (avui primer ja que l'Escenari Budweiser no tenia programació), feren aparició els granadins Lori Meyers. En un primer missatge van al·labar el festival destacant els grans grups que en ell actuaven. Curiosament en la llista de grups que va nomenar sols es trobaven els espanyols, en un gest cap a l'escena independent nacional. El directe de Lori Meyers, al menys en la seva primera mitja hora, va guardar moltes similituds en l'anterior que havíem vist a la Festa de Benvinguda de la Universitat de València. Un repàs pels temes del seu últim disc, on donen un petit gir al seu estil i que a nosaltres no ens acaba d'agradar. En canvi, al públic assistent no pareixia importar-los la nostra opinió, ja que des del primer moment, van mostrar una grandíssima entrega. Fou a partir de la interpretació de Luces de Neón quan el grup va decidir posar un parell de marxes més. I d'aquesta manera va caure aquell genial Viaje de estudios, que va fer enbogir i de quina manera al públic. Si bé està el que bé acaba, el final del concert va ser dels més aconseguits que recorde d'ells, amb una genial combinació dels seus dos hits Mi realidad y finalment Alta fidelidad, que ens van ajudar a oblidar o al menys a compensar l'inici "fluix" que havien tingut sobre l'escenari

Fuzzy White Casters (Escenari Stereo)

Encara que arribats al festival com a simplement The Casters, tots els assistents al seu concert els coneixien pel rar nom que els ha donat a conéixer. Aquestos joveníssims valencians van donar una nova mostra del seu talent i del llarg i esperançador camí que encara tenen per davant. Els seus temes feren vibrar i ballar al públic amb un estil que cada cop s'assembla més als primers Friendly Fires. Van prometre fer només una versió, i el tema escollit va ser el recentment editat per Carlos Jean Lead the way. El toc, més guitarrer, que li donaren va ser simplement brillant, i ens atreviríem a dir que inclús millorava l'original. Coses del directe

Fangoria (Escenari LCF)

Arribar de nou a l'escenari LCF i observar-lo completament canviat a com l'havien deixat Lori Meyers, amb una escala de llums i una cortina daurada de fons, donava ja la primera pista al públic de que anava a presenciar el concert del dia. Nacho Canut inicià la música al temps que Alaska apareixia de darrere de la cortina baixant l'escala vestida al més pur estil vodevil. Després d'un primer tema d'escalfament, ja amb ballarins i amb una guitarrista, va caure el tema Bailando que va posar al públic en peu i a cantar. Deixava clar d'aquesta manera que no sols anàvem a vibrar amb els temes de Fangoria, si no que Alaska i Nacho Canut volien fer un repàs a tota la seva carrera incloent temes d'Alaska y Dinarama y d'Alaska y los Pegamoides. Anàvem a fer un viatge cap a la Malasaña dels 80, sols que amb unes bases rítmiques i harmòniques molt més techno i contundents. I així, en aquella atmosfera, un públic entregadíssim, asistent a un espectacle irrepetible va vibrar amb les arxiconegudes Cómo pudiste hacerme esto a mi, A quién le importa o Mujer Santa, on Nacho Canut recordava el tema composat per ell per a Parálisis Permanente. Fent un descans d'aquella part nostàlgica del concert, i amb canvi de look inclós, decidiren tornar uns quants anys endavant i enllaçar els que possiblement seran els dos grans hits de Fangoria, Retorciendo palabras i No sé qué me das, van rebre una resposta del públic tan contundent com els temes anteriors, sens dubte estava clar que Alaska era una part de la història viva de la música moderna nacional, i la seva llegenda cobria dues generacions a parts iguals. Finalment, de nou amb temes d'altres èpoques com Perlas ensangrentadas (amb l'aparició estelar a la vegada que fugaç de Mario Vaquerizo fent palmes) o Ni tú ni nadie, vam poder contemplar el que també semblava ser un petit homenatge al gran Carlos Berlanga, que allà on estiga segur que va gaudir de veure com les seves cançons encara fan ballar a moltíssima gent. Alaska, que es quedà sola a l'escenari, volgué acomiadar-se del públic amb el seu típic "¡Qué maravilla!"

dimarts, 9 de novembre del 2010

Two Door Cinema Club - Tourist History

Avui 45 Revolucions es vesteix de gala i se'n va de festa amb el seu germà petit 45 Express. I si ahir allí us presentàvem un remix de Mustang sobre un tema de Two Door Cinema Club, avui aquí en endinsarem en el món de la banda que creà el tema original, i és que el trio irlandés és sense cap mena de dubte, una de les revelacions més sonades d'aquest 2010 en el panorama alternatiu. Ja des de l'any 2009 i gràcies a l'excel·lent treball de difusió que el segell francés Kitsuné Music te amb aquestos joves talents, encandilaren a més d'un amb el tema I can talk que arribà a punxar-se en les sales nacionals cap a finals de l'any passat. La fórmula del grup era senzillament brillant, un Electropop molt proper en alguns aspectes a la música dance, però amb una mínima presència d'elements electrònics. Qui deia que les guitarres servien només per fer acords durs o riffs distorsionats? Two Door Cinema Club apostà per uns riffs de guitarra nets i sobretot molt aguts, que fàcilment substituien als sintetizadors, això mesclat amb ritmes accelerats ens dóna la clau dels que foren els seus primers temes, uns trencapistes. Més d'un ja comentava que era d'ells, i els buscava per la xarxa quan al març d'aquest any publicaren el seu àlbum de debut, Tourist History



Ningú podria imaginar que repetint una vegada rere l'altra la fórmula que abans hem esmentat, un disc podria ser tan fresc i tan poc monòton com ho és aquest. A grans passades, els irlandesos no donaren cap sorpresa als que ja els coneixíem, simplement, i conscients de que la dosi que ens havien donat de la seva música era poca, van crear una obra fidel al seu estil, i que als que ja ens havíem quedat sorpresos davant els seus primers singles, anava a deixar-nos amb la boca encara més oberta. mai un "más de lo mismo" havia resultat tant genial. I la clau no només està en que siga un àlbum de debut, no. També en que per molt que se semblen en estructura, en els detalls no hi ha dues cançons iguals dins aquest disc.

Obre l'àlbum una cançò perfecta per fer-ho. Sempre ens han agradat els àlbums que comencen poc a poc, perquè al cap i a la fi, un àlbum ès com un llibre o una peli, i de la mateixa manera que un no s'espera l'acció crucial d'un llibre a les seves primeres pàgines, els primers acords i notes d'un àlbum han de servir d'introducció. Two Door Cinema Club obren la seva òpera prima amb un Cigarrettes in the theatre que inevitablement ens recorda a l'obertura que Bloc Party donà al seu Silent Alarm amb Like eating glass. Una nota solitaria llarga de guitarra, que a poc a poc adquireix ritme i perd tensió, morint en un inici trepidant del tema. Una forma perfecta per introduir al nouvingut en aquesta obra

Cigarrettes in the theatre



Encara que per als que ja havíem seguit al grup abans d'aquest llançament, I can talk no era un tema nou, era impossible que no formés part del disc. I és que en aquells ritmes a temps-contratemps (tan populars del indie pop) que precedeixen a la tornada, on s'atreveixen inclús a introduir petites variacions, va ser on Two Door Cinema Club acabaren d'encandilar als seus primers fans. Si encara no hi havia prou, fan veure la seva maestria amb aquesta tècnica en un meravellòs dialeg de guitarres, impossible no escoltar-ho una vegada rere l'altra.

I can talk



On millor es desenvolupa l'Electropop, es a una discoteca, a pél o remesclat, davant de gent que balla i salta al ritme de la cançó. I si hi ha una cançó a Tourist History perfecta per això és What you know. Ahir ja us vàrem presentar a 45 Express el remix que Mustang ha fet d'aquest tema. Avui però us convidem a apreciar l'original, a deixar-vos emportar pel pegadís ritme del seu riff de guitarra, i que comproveu amb nosaltres, que és impossible quedar-se sentat mentre s'escolta.

What you know



Així i tot, i seguint, amb els riffs, si hem de triar un a aquest àlbum, no dubtem ni un segon en assenyalar al single, Undercover Martyn. Alguns dubtarien mil vegades en dir que el que sóna es una guitarra, necessitarien inclús veure a Sam Halliday tocar-lo per poder creure-ho. Pero sí, és senzill, curt i sobretot pegadís a més no poder. Es inevitable no xiular-lo després d'escoltar-lo 3 o 4 vegades. Una oïda més analitzadora podria inclús dir que té massa semblances amb el tema que abans hem comentat What you know, però els dos temes són tan bons, que a qui li importa? És per això que afirmem que mai un "más de lo mismo" havia sigut tan genial

Undercover Martyn

dimarts, 28 de setembre del 2010

Plastiscines - About Love

A l'any 2006 sorgí a París una fornada molt interessant de bandes adolescents que la premsa anomenà "les bébés rockers". Tal fou aquesta repercussió que el mateix Pete Doherty s'involucrà en la gravació d'un recopilatori d'aquestes bandes que portà per nom Paris Calling. Ràpidament una d'aquelles bandes es desmarcà i publicà el seu primer àlbum just l'any següent. Aquell peculiar grup format íntegrament per xiques, encandilà ràpidament a la premsa especialitzada francesa. Sota el nom de Plastiscines, Katty Besnard i les seves van demostrar que el rock no és només cosa d'homes. Però no havien arribat ni a la meitat del camí, a l'estiu de 2009, publicaren el seu segon LP, About Love



Amb About Love, Plastiscines donaren un pas de gegant en la seva carrera. I no és per menys, ja que la millora respecte al seu debut és ben notòria. Potser el disc no varia en quant a gènere musical, ja que no es mou massa d'un rock brut i distorsionat, molt proper, si no característic de l'anomenat Garage rock. Però dins aquesta "monotonia rockera" trobem cançons de diferents punts de vista. Algunes són tranquiles, com la balada I am down un tema que pot semblar senzill en una primera audició, però que sorprén per com va evolucionant introduint més instruments sense que ens adonem. Però després de varies passades pel reproductor, un acaba concluint que About Love és un disc on predominen les cançons enèrgiques, algunes més ràpides i animades que altres, però bàsicament guitarreres i rockeres totes, i és així com s'extrauen els temes més caracterísitics de l'àlbum

El primer que hem seleccionat és Bitch, perquè més enllà del ritme de la cançò, és molt destacable el to descarat i "sobrat" amb el que Besnard la canta. Aquest tema obrí les portes de la televisió a la banda francesa, que aparegueren tocant-lo a un capítol de l'aclamada sèrie Gossip Girl

Bitch



Malgrat que el predomini lingüistic d'About Love és l'anglès, Plastiscines no obliden les seves arrels i inclouen a l'àlbum temes en la seva llengua materna, el francès. De tots ells, hem seleccionat un pegadís Pas avec toi

Pas avec toi



Un dels avantatges de ser un grup format exclusivament per noies el trobem als innumerables cors i superposicions de diferents veus que son pràcticament omnipresents a l'àlbum, creant moltes vegades un efecte de grup d'animadores cridant, que donen a la vegada un ritme distint a la cançó. Un dels moments on més aconseguit està aquest efecte és a la tornada d'aquest genial Time to leave

Time to leave



I per finalitzar aquest repàs musical a una de les joies de les girlbands alternatives, com sol ser costum, proposem una audició al single. En aquest cas a més perquè és per a nosaltres la cançó més rodona del disc i la més treballada. A tot això afegim la clara menció (i admiració) a una ciutat que a 45 Revolucions ens encanta, anunciant-la com una ciutat on un pot passar de romanços, oblidar-se de tot i divertir-se com mai, com diu la tornada: "Let's get down in Barcelona, I like romancing but I don't wanna, Let's get down in Barcelona, tonight we're dancing like no tomorrow" (Baixem-nos a Barcelona, m'agraden els romanços però no en vull cap, baixem-nos a Barcelona, aquesta nit ballarem com si no hi hagués demà). Després de totes aquestes raons, no ens costa ni un segon concluir que des de la primera audició, el single, Barcelona, és un "temaso"

Barcelona

divendres, 3 de setembre del 2010

Wagon Cookin', cuiners del nu jazz,


Wagon Cookin' és el projecte de dos germans de Pamplona, Luis i Javier Garayalde, dos inquiets músics amb unes propostes que marquen tendència en l'escena més contemporània.

Desde mitjans dels 80 formen part de bandes de Jazz i completen la seua formació musical en piano, baix, contrabaix, fagot i percusió en el conservatori. En els 90 surgix un apropament a la música de ball, tant acid jazz com electrònica o house... De la combinació de la música, el bon menjar i l'experiència de viure en un vagó de tren de principis del segle XX, naix Wagon Cookin'. Un grup únic en el seu gènere en Espanya, i de gran projecció internacional. Molt ben rebuts per la crítica i el públic, després de viure tres anys en Salvador de Bahia (Brasil) i de realitzar concerts en diferents països, van traslladar la seua cuina a Madrid, que des d'aleshores ha estat el seu centre d'operacions per arribar a tota Europa.

Tenen un gran cantitat de treballs editats en labels extrangers, i els seus majors èxits han estat a Europa (on són habituals en molts clubs) i també en Japó. No sols com músics sino com Djs que treballen la sessió en directe (lives), en les que incluixen els seus propis temes, jugant amb ells, afegint samples i modificant-los.


En la seua primera etapa van editar Appetizers on trobem 14 joies del nu jazz, que ixen de la mescla d'estils tan diferents i afins com el jazz llatí, el house, el funk, la bossa nova, el soul, el downtempo i la música electrònica.

WagonCookin' - Mar


Wagon Cookin' - No Complications


Wagon Cookin' - Natural High


Wagon Cookin' - Stretch Your Mind




Tot seguit vindria Assorted Cookin' que recopila tots els temes de Wagon Cookin' publicats en distints labels i que mai abans havien sigut editats en un sol Cd. Aquest no és un disc de cares B, sino tot el contrari, en molts casos eixes cançons van ser cares A, i en altres van ser creades en exclusiva, com va ser el cas de la sintonia del programa de Cadena 100 El Peluco.

Wagon Cookin' - Lua


Wagon Cookin' - Wind




Al 2004 van llançar un altre llarg anomenat Everyday life. 
El que s'escolta ací són 50 minuts de música, dividits, això si, per fragments amb diferent nom, però que acaben de tal forma que el següent pareix la seua lògica continuació. Així doncs, el resultat de tot açò és que estiguem davant d'un autèntic llarga duració, i no davant una colecció de temes independents entre si.

Un grandísim treball a l'altura de Appetizers amb temes tan bons com Everyday life o Brink of Dreams.

Wagon Cookin' - Everyday life


Wagon Cookin' - Brink of Dreams





Després de 3 anys, on els seus temes es van publicar en molts recopilatoris de tot el món, van tornar amb 2Faces. Dos cares, una en cada Cd, però amb una mateixa intenció: crear bona música de ball, encara que funcionen en contextos diferents. El resultat de 2Faces és molt satisfactori i resulta de lo més curiós.


En el primer disc, dedicat al neosoullatinhouse (com ho descrivien ells) podrem gaudir del seu talent per a la fusió, i en el segon, els que els hagen descubert desde el club, es trobaran amb més d'una producció trencapistes, com les incluides en el single Compost Black Label 12, Start to play y Don’t stop, o com el curiós electro-flamenc de En el barrio
Ara bé, el principal interés de 2Faces (que tal volta siga la raó pel que aquest duet va decidir editar un doble Cd) està en que els que soles coneguen una faceta dels Wagon Cookin' puguen descobrir ara l'altra, e inclús comprobar que els agrada tant o més.

Wagon Cookin' feat Marta Carlim - Jumps on me (Shape Remix)


Wagon Cookin' - Mallorca


Wagon Cookin' feat Marta Carlim - Contour generator


Segur que aquest últim tema vos ha sonat molt. Va ser el tema que va utilitzar Carrefour per a un famós anunci aquest passat 2009.


Com ja avançavem a 45express, aquesta tardor eixirà el tant esperat quart àlbum d'estudi d'aquestos genis. I recomanem seguir-los d'aprop perque vos asegurem molta marcha, molta alegria, i moltes, moltes ganes de ballar.

diumenge, 1 d’agost del 2010

Delorean - Subiza

I després de dedicar aquesta primera meitat de l'any al dur treball que ens ha suposat fer els dos tops 50, a 45 Revolucions tornem a la dinàmica de sempre, a analitzar i recomanar àlbums. I ho fem amb un dels últims grups dels que vam parlar abans de començar amb els tops, els bascos (residents a Barcelona) Delorean. Si bé amb la publicació el passat any d'un EP que trencava esquemes, es col·locaven a l'avantguarda del panorama de l'Indielectrònica nacional, i estem parlant, com no, de l'Ayrton Senna EP , Delorean dóna un pas endavant i signa la seva total maduració amb un disc que ha arribat a les tendes la passada primavera, amb el nom de Subiza.




En el que és el seu primer LP amb el segell Mushroom Pillow, el quartet dóna un gir a la seva carrera, abandonant d'una forma subtil la dinàmica dels seus últims grans èxits, com ara As time breaks off o Deli, on ens presenten una música de ritmes accelerats i ballables. A Subiza les coses canvien de forma notòria, els ritmes són més pausats, les guitarres apareixen menys i els efectes electrònics i sintetitzadors es converteixen en els reis absoluts. Les cançons s'allunyen una mica del panorama "disco" per apropar-se a una música de sensacions, una música que en molts moments, et teletransporta a una platja deserta paradisíaca i que encaixa de forma perfecta en estos dies de calor estiuenca que estem passant.

I a una d'aquestes sensacions de "viatges" i "paradisos" ens inspira el tema Infinite desert on un marcat ritme de sintetitzador present durant tota la cançò ens introdueix perfectament en un lloc paradisíac, on, la interminable aparició de noves melodies ens fan més amena l'estada

Infinite desert



I d'un tema calorós i amb un ritme pesat, a un de molt més fresc, ideal per a una vesprada com la d'avui. I és que Grow és una dimensió totalment distinta, un ritme ràpid i animat però ple de melodies suaus i veus distorsionades que contribueixen a convertir-lo en un tema que coqueteja amb la música d'ambient.

Grow



I finalment trobem al single, Stay close que perfectament podria ser un tema resum de la dinàmica de Subiza. I és que a part de ser el single, també és el tema que obre l'àlbum. I ho fa d'una manera totalment descriptiva, des d'un inici similar a la música chill out, fins un final totalment carregat de sintetizadors i accelerat. Com hem dit, descriu perfectament la filosofia del disc, un disc on hi ha una cosa més important que la música o les lletres, i són les sensacions que cadascuna de les 9 cançons de l'àlbum ens trasmeten. Subiza marca un punt culminant en la carrera de Delorean, al temps que ens permet descobrir una manera diferent d'apreciar la música. Una meravella de la música nacional que no podeu deixar escapar.

Stay close