La ciutat de Barcelona ha vist nèixer molts grups de gran qualitat. No obstant, no m'equivocaria si digués que en els darrers anys, el naixement de Manel ha estat el més important de tot el panorama musical barceloní. Manel és un grup format per 4 persones que s'han anat introduint en tot això de la música i que a dia d'avui encara segueixen millorant. El seu estil, pausat, amb ritmes senzills que recorden al folk convida a la nostra oïda a deixar un moment de banda les floritures musicals i centrar-nos en altra cosa, la lletra. I és que les lletres de Manel són com contes escrits per a adults, petites històries quotidianes, tan reals com la vida, contades amb excel·lents combinacions de paraules i metàfores. Després de passejar cançons per diversos escenaris, al 2008 van llençar el que era el seu primer àlbum, anomenat Els millors professors europeus
A aquest àlbum de debut s'hi troben 12 talls que són una carta de presentació immillorable. La revista Rockdelux el va cal·lificar com el 3er millor disc de l'any a nivell nacional, i recentment l'ha inclós en la llista dels discs de la dècada. La música de Manel es fa variada dins del seu "minimal·lisme", als tradicionals guitarra, baix i bateria s'uneixen ukeleles, harmòniques, xiulits i sobre tot, meravellosos cors...
En la que el Bernat se't troba és la cançò encarregada d'obrir el disc. Potser ens trobem davant el tall més treballat musicalment de l'àlbum amb un impressionant final on s'hi van introduint poc a poc instruments de vent - metall com una tuba, un trombó i una trompeta
En la que el Bernat se't troba
Bon exemple del que trobem al disc són Ai! Dolors o Pla quinquennal. Cançons que parlen d'amor vist des d'un punt de vista diferent. La primera per descriure una relació amb altibaixos i la segona per la meravellosa descripció d'un pla de 5 anys per deixar endarrere una vella història d'amor i començar una altra. Totes les històries contades amb una llarga llista de metàfores genials que acompanyen de forma genial a la música, com sempre senzilla, sobre la que estan escrites.
Ai! Dolors
Pla quinquennal
Al marge del seu disc, Manel tambè conta amb versions de famosos temes d'altres grups, com ara una paròdia de La tortura de Shakira, i aquesta versió/traducció del Common People de Pulp, un dels grans èxits de la música alternativa dels 90, anomenat La gent normal
Després d'aquesta petita pausa de cap de setmana tornem amb un grup molt especial que de segur vos alegrarà un poc el dia: Lawrence Arabia.
Hem va sorprendre molt aquest grup la primera vegada que els vaig escoltar, ja que sonen totalment a un altra època. A mig camí entre els Beatles i Beach Boys, sembla difícil de creure que el primer treball que van traure va ser gravat ens tan sols un any, ja que la seua música porta el més pur dels anys 60.
El seu primer disc, Honorary Bedouin, publicat al 2006 va suposar l'inici d'aquest prodigi musical nascut a Londres. I els primers dies de 2010 eixirà a la llum el seu nou àlbum, Chant Darling.
Seguixen menejant-se entre el Pop, el Folk, el Rock i la psicodèlia del primer treball, i ho podem comprovar amb cançons com The Beautiful Young Crew, o amb Apple Pie Bed.
Molt probablement, allà per l'any 1994, Craig Minowa, gravaria a la seva casa de Minneapolis (Minnesota, EUA) cançons experimentals molt semblants a les que Carlos ens ha proposat abans. No obstant, la seva vida va donar un gir quan al 1995 va decidir formar amb altres amics músics el que avui coneixem com Cloud Cult. Si una cosa ha caracteritzat la productiva carrera d'aquest grup és la negativa a abandonar la música experimental, i sobre tot, la defensa del planeta com a ideal principal. I així es com Craig Minowa va fundar Earthology Records, una discogràfica per poder editar els seus propis LP's causant el menor impacte possible al medi ambient. Tots els cd's de Cloud Cult estan fets només amb materials reciclats i el grup va de gira amb una furgoneta que fa servir biodièsel. Aquesta preocupació però, no treu que el grup estigui format per grans músics, que es mouen com peixos en l'aigua per diversos estils musicals com el pop, l'indie, la música electrònica, el folk, el rock alternatiu, i fins i tot, recordant les fortes arrels que encara uneixen les terres de Minnesota amb els indis, cançons que recorden dances tribals dels indígenes nord-americans. Al 2008, van publicar el que era el 8é àlbum de la seva carrera amb el nom de Feel good ghosts (Tea-partying through tornadoes).
Arribar al 8é àlbum i no estar ja cansat de la música, acomodar-te en tot el que has fet i seguir treballant de valent com si encara hagueres de demostrar dia a dia que ets un músic de cap a peus és una actitud que mereix un premi. I aquesta és l'actitud que han tingut Cloud Cult al disc del que parlem.
Obrir un LP és una tasca difícil, la cançó inicial és moltes vegades la primera impressió que la gent es portará del disc. Cap problema. Ja de primeres ens regalen un tema com No one said it would be easy. La lletra ja ens introdueix a l'ideal del grup "Ets un simple ésser humà i quan tot es derrumbe, entendràs el teu signifcat, ningú va dir que fos fàcil" Però tot això acompanyat per un marcat ritme de bateria, i el més important, diverses melodies de sintetizadors que es van afegint, superposant i creixent a mesura que avança la cançó. L'objectiu d'atreure a les oïdes més exigents a l'audició de la resta del disc està aconseguit.
No one said it would be easy
El segon tall del disc és completament diferent. Amb Everybody here is a cloud s'atreveixen a mesclar guitarres i fins i tot sorolls de capsetes de música amb ritmes indígenes que recorden a les famoses dances tribals de la pluja que veiem de vegades a les pel·lícules. Malgrat tot, el més destacat d'aquest tema per mi és la perfecció amb la qual s'han incorporat cors de veus a tot arreu, dotant de color una cançó de primeres simplona, i convertint-la en una veritable meravella.
Everybody here is a cloud
Si bé algú els podria taxar de vells antiquats per intentar seguir ritmes indígenes. Minowa i companyia ens segueixen sorprenent amb una incursió al cor de la més pura música electrònica del segle XXI. Després d'una breu introducció de piano Hurrican and fire survival guide es converteix en un tema primer senzillament ballable al qual es van incorporant progressivament noves melodies interpretades per instruments diferents, primer una guitarra, després un parell de guitarres distorsionades, veus i finalment, un sintetitzador.
Hurrican and fire survival guide
Si obrir un àlbum és complicat, tancar-lo no ho és menys. Per al seu darrer àlbum, Cloud Cult van escollir aquest Love you all, un tema que serveix per dir adéu tant amb la lletra com amb la música. Amb la lletra pel missatge clar que repeteix durant tota la cançò que bé podrien ser les últimes paraules d'algú que està a punt de morir "Estime a la meva mare, estime al meu pare, quan arribe la meva hora, necessitaré que sapigueu que us estime a tots" I amb la música pel clar crescendo de la cançò. De una simple guitarra amb una veu passada per un vocoder a un final amb un acompanyament de cordes, campanes, cors, veus duplicades, instruments de vent... Una veritable joia que arriba fins i tot a posar els péls de punta
Seguint l'estela tan "popera" d'aquest començament de 45 revolucions hui voldria presentar-vos a una artista que recentment vaig descobrir: Maria Rodés.
Directament desde l'escena independent barcelonesa arribava a principis d'any el primer projecte de Maria Rodés amb el nom de Oníric.
Ella mateixa composa, canta, interpreta, susurra, toca i grava els temes que formen part del seu primer àlbum Sin Técnica, i que s'encarreguen d'acompanyar Fanny Rozerón, Nacho Yoldi, Tomás García i Oriol Grau.
Tecnología
En esència, es tracta d'una delicada incursió cap a lo acústic, amb tocs folk, bossa e inclús jazz que són coronats per la predilecció que té d'incloure sorolls del que té "a mà": aixetes, raspalls de dents, mexeros, llàpisos, mistos, mòbils, esternuts... formant la seua orquestra onírica, a part d'algun instrument més convencional.
Busy
El resultat de Sin Técnica és un disc càlid i brillant, que desborda esponaneïtat i un bon caràcter lúdic, i que arriba a recordar en certs talls a propostes com Russian Red o Fiona Apple, de les que segur parlarem més endavant.
En definitiva, 11 peces intimistes per escoltar a casa en xicotetes dòsis, perfecta per als dies d'hivern com els que venen.
Després de 10 anys de música, que els van portar a ser un grup consolidat dins el panorama indie espanyol, l'any 2007 La Habitación Roja van llençar el que és fins ara el seu darrer disc, que porta per nom Cuando ya no quede nada
Aquest grup, originat a l'Eliana (no confondre amb Meliana com jo feia fins fa uns mesos) sota la influència de grups com Los Planetas, ha editat fins avui un total de 6 discos. No obstant aquest últim suposa, si cap, una millora i inclús una maduració dins la seva carrera, com un esglaó més. Les seves lletres continuen sent profundes però aquest cop inclús amb certs missatges socials de preocupació sobre la situació actual a cançons com La vida moderna, Tened piedad del ex presidente o Cuando ya no quede nada on també ens sorprenen amb un trepidant canvi de ritme final que demostra que la seva virtuositat no es queda només en fer lletres boniques. A més d'això trobem cançons d'alt contingut elèctric com Esta no será otra canción de amor o París ardiendo, altres de més tranquiles i pausades com Los amantes y la paz, i algunes un poc més animades com Posidonia. Malgrat que el grup no deixa en cap moment de ser fidel al seu estil, el disc no cau en la monotonia, i el recorregut pels seus 11 talls es fa lleuger i agradable, tant que no importa repetir-lo una i altra vegada. Un disc que no decepciona als seus seguidors perquè els dóna una ració més del pur estil del grup i a la vegada atractiu per als nouvinguts a aquest gènere. Una demostració de que si busquem més enllà del que ens posen a diari, podem comprovar que el panorama musical estatal, no és del tot negre.
Seguim amb bona música i ho fem esta volta de la ma de Los Punsetes.
Aquest grup, el nom del qual fa honor al nostre admirat Eduard Punset, és un grup de Pop, però que ningú s'espere trobar cap tòpic pop sobre l'amor o disquisicions varies pròpies d'un manual d'autoajuda. Tot el contrari, es tracta d'un treball ple d'humor negre.
Los Punsetes estrenen el seu primer llarg, ple de hits obscurs amb guitarres afilades i una veu gèlida. Hits amb ritme, missatges, i plens d'actualitat, com per exemple "Dos Policías", el qual reflexa la situació que està sofrint el madrileny barri de Malasaña els caps de setmana, amb bars com el mític Nasti tancant cada vegada més prompte i la policia per tot arreu.
Dos Policías
També podem trobar sers tan repulsius com propers ("Fondo de Armario" i "Queridoalberto"). Podem reflexionar sobre lo artificiós de la suposada felicitat ("Fin Del Mundo") o aprendre a témer la fina linia que separa l'ordre del caos ("Lo Natural") o podem sentir-nos verdaderament mal pel pànic a que les copes ens senten mal ("El Escorial").
Fondo De Armario
Tanca el disc un impecable tema, "Maricas". Una cançò profunda, en la que acaben abrumant-nos i envonltant-nos amb unes guitarres que ens engulen en un món que pareix irreal però que tenim tot just davant dels nostres nassos.
Maricas
Com veeu, el punt fort de Los Punsetes, el que els diferència, els que fa que cada cançò siga com un autèntic himne, és la lírica. Les seues lletres son reals com la vida mateixa, unes voltes divertides, altres tristoses, sarcàstiques, directes, atrevides, carregades d'un negre sentit de l'humor i sobretot, molt molt bones.
A la vora de l'antic llit del riu Túria, es troba un dels centres comercials més famosos de la ciutat: "Nuevo Centro". Qualsevol visitant d'aquest centre no li trobaria res especial: tendes de roba, restaurants de menjar ràpid... i, de sobte, mentre un camina, s'adona com un soroll va tapant la tipica musica d'ambient del centre comercial. Encuriosit, un es dirigeix cap al focus d'aquells sons i descobreix que ve d'una tenda petita, que no només crida l'atenció per la música, sinó per un disseny agressiu que res té a veure amb les seves veïnes. I aquest camí és el que un ha de seguir per arribar a Amsterdam, possiblement la millor tenda de discos de València. Fa ja molts anys que Juan Vitoria la dirigeix. Juan és, amb total seguretat, la persona que conec que més sap de música. Entrar a la seva tenda es sinònim de conèixer 4 o 5 grups totalment desconeguts.
A la darrera visita, vaig conèixer un grup anomenat The Rifles.
Són de Londres, encara que escoltar-los un parell de vegades serviria fàcilment per reconèixer d'on són. Segueixen el més pur estil britànic de músic, amb semblances amb grups com Franz & Ferdinand o Arctic Monkeys. Al seu segon i darrer disc, anomenat The Great Escape, demostren que ja són una banda a tenir en compte. En aquesta petita joia oculta podem trobar cançons del més pur i dur powerpop com ara Science in violence o The General, aquesta última sorprén per un exquisit i treballat acompanyament de cordes (violins, violes i chelos), cançons serioses i profundes com Out in the past i altres de més festives, desenfadades i alegres com Sometimes o Fall to sorrow. No obstant, i al mig d'aquestos extrems també trobem grans temes com el single que dona nom a l'album The great escape o Toe rag amb un riff pegadís de guitarra i una crescuda al més pur estil british. Saber que, malgrat aquest bon treball, The Rifles és tan sols un de tants grups anglesos que cada any surten del garatge a les tendes de discos fa pensar com d'avançats estan ells respecte de nosaltres en açò de la música.
Avui vos porte un dels meus descobriments del finde: Björk Guðmundsdóttir & Tríó Guðmundar Ingólfssonar.
Gling-Glo va ser un àlbum llançat al 1990 on Björk apareix com cantant solista, sent l'únic treball d'esta formació. Aquest disc ha atret a molts aficionats de tot el món, a pesar de que quasi totes les cançòns estan gravades en islandés. I es que les versions islandeses de clàssics de jazz combinen de meravella l'única veu de Björk amb l'elegància del trio Gudmundur Ingólfsson.
A l'igual que el seu primer disc solista de 1977 anomenat Björk, Gling Gló va aconseguir el disc de platí a Islandia. I es que com ja he dit, la bella veu i la excelència d'eixe trio darrere no es poden igualar a res. Indubtablement la protagonista és la cantant, brilliant com sempre. De Björk sempre s'espera originalitat,
bon gust y sobretot rareses. En definitiva, un disc agradable i simpàtic.
Benvinguts amics! Com deia Pere, tenim una gran afició a buscar, escoltar música, i ara, gràcies a aquest blog, a poder compartir-la amb tots vosaltres.
En 45 revolucions podreu trobar molt bona música de tots els géneres: Rock, Pop, Blues, Jazz, Soul, Electrónica... No tancarem les portes a res, sols demanem calitat. Calitat com la tenen els músics de la meua primera proposta: Wild Honey.
Aquesta banda és a dia de hui desconeguda per a la majoria dels mortals. I es que sols fa uns pocs dies que van debutar amb Epic Handshakes and a Bear Hug.
Es tracta d'un Lp de 12 temes, tots ells breus e intensos (cap cançò supera els tres minuts). Wild Honey ens regala sons a través de les palmes, guitarres, ukeleles, triangles, xilòfons, trompetes i sons musicals poc convencionals com el timbre d'una bicicleta.
El Lp comença amb Whistling Rivalry, una d'eixes cançons que et fan esclafir els dits, xiular i ser una mica més feliç, perfecta per animar el matí d'un diumenge amb solet com el de hui.
Després d'haver estat escoltat el llarg un parell de dies, hem quedaria amb cançons com To Steal a Piece of Art, Hal Blaine's Beat o Isabella.
Epic Handshakes and a Bear Hug és el do-it-yourself elevat a la màxima potència. Ja que va ser gravat de forma casera en la casa d'un dels components, i ficat al mercat sense el suport de cap distribuidora, per venda directa desde la seua web. En la qual també ens el podem descarregar de forma totalment gratuïta.
Per a mí, un disc molt recomanable, fet per algú que demostra tindre un autèntic apreci per la música.
Som Carlos i Pere. Els dos tenim en comú que som d'Altea, una amistat comparable a la de Ted i Barney (Como conocí a vuestra madre), una habilitat malaltissa per dir frases com "daaale al play" i sobretot, una afició a buscar, trobar i escoltar música.
Ara però també tenim en comú aquest projecte anomenat 45 revolucions, un blog que pretén apropar-vos a un món maltractat per les radiofórmules, els premis Grammy, les llistes de vendes i inclús els intocables "40 principales". Un món on viu aquella música que no ens venen cada dia a la tele a la ràdio o als centres comercials, una música que cal buscar per trobar-la, i que ens planteja una barreja de ritmes i sons màgica. Una música feta per gent que sap molt bé el que fa. Potser no trobareu aquí ni cançons de fàcil pegada, ni lletres facilones d'amors impossibles i exagerades metàfores, ni falsos poetes, ni sex symbols; però la visita que fareu no us deixarà cap mal sabor de boca. Benvinguts al món de la música alternativa.
