La dècada dels 90 va marcar l'inici de nous moviments o noves generacions musicals. Al Regne Unit es popularitzaven els termes Brit (Britpop, Britrock) I als Estats Units, al voltant de la ciutat de Seattle, Nirvana i Pearl Jam, llençaven el grunge al món. En aquest context, als instituts nordamericans es començaven a formar grups de rock adolescents, que serien els pares d'aquella generació de rock i punk que tant donaria que parlar durant la dècada següent. Greenday, Sum 41, NOFX, The Offspring entre altres serien els encarregats de revolucionar el món amb una música de poca qualitat, ritmes accelerats i que enganxava als adolescents americans. L'evolució d'aquestos grups va ser dispar. L'arribada al mainstream va provocar que molts d'ells es comercialitzaren i s'acomodaren a la vida que les grans discogràfiques els havien regalat. Aquesta versió comercialitzada i quasi destruïda d'aquell moviment va ser la que arribà a Espanya, amb el Canto del Loco com a bandera. Altres grups com Blink 182 amb els anys van decidir evolucionar i perfilar la seva música. Aquest camí acabà amb una fortíssima corrent de Rock alternatiu als Estats Units. AFI (sigles de A Fire Inside) són un d'aquells grups que van seguir aquesta corrent, fins col·locar-se com un referent del Rock Alternatiu dels USA. El seu vuitè àlbum, que fou llençat aquest setembre, fou la confirmació de la total maduració d'aquesta banda cap al món alternatiu. Crash love és el seu títol.
Molt probablement, AFI siga el grup més popular i menys "alternatiu" que hem tractat a 45 revolucions. Són joves i rics, amb un contracte amb una multinacional, i possiblement no us estiga descobrint res nou. He decidit penjar-los perquè aquest disc m'ha sorprés positivament, i perquè potser siguen un exemple del fet que tenir èxit i diners, no sempre és sinònim de relaxar-se i deixar de fer bona música. Crash love és un experiment que ha sortit genial, un disc de Rock amb algunes afluències electròniques. On les guitarres recobren una gran importància i no es limiten a fer ritmes ràpids. Un disc que no es fa pesat i que anima molt.
Medicate és el primer single del disc. És on més presència tenen les guitarres i que pega fort, una genial carta de presentació per obrir goleta
Medicate
De la resta de cançons del disc destaque, les possiblement "més alternatives" com són la meva favorita, End transmission i aquest Veronica Sawyer smokes
Per a una nit com la d'avui, una proposta animada. Des del fred Canadà, ens arriba la música de Metric. Aquest grup, segueix el que ja és conegut com female voice, una estructura on la part instrumental de la formació son homes, però la imatge principal és la veu, sempre interpretada per una dona, grups com The Sounds o The Cranberries ja ho han posat en pràctica. En aquest cas, la imatge la posa Emily Haines, una veu dolça i tranquila molt adient per la base indie i electrònica sobre la que es mou el grup. En els seus 8 anys de vida, Metric han editat 4 LP's. L'últim va sorgir aquesta primavera amb el nom de Fantasies
Fantasies ha estat per a molts la gran confirmació de Metric com a una de les bandes d'indie internacionals més fortes. L'estil de l'àlbum intenta mesclar i ho aconsegueix d'una manera genial, els efectes electrònics, els samplers i sintetitzadors, amb riffs de guitarres i potents línies de baix. És un disc de contrastos, amb cançons perfectes per escoltar tranquil segut al sofà i d'altres que bé servirien per fer ballar a una discoteca.
Collect Call és una cançó tranquila, simplista, de ritme pausat i amb pocs instruments. No obstant la tornada és genial, de sobte apareix una melodia de sintetitzador perfecta que anima una mica la cançò. Val la pena escoltar-la
Collect call
Animant un poc més la cosa trobem Gold, guns and girls, una cançò amb un ritme accelerat i completament electrònica exceptuant un riff de guitarra i un baix ràpid. A destacar d'aquest tema una trepidant pujada final
Gold, guns and girls
I per últim, un tema dels que alguns anomenen "trencapistes", amb un ritme molt ballable, uns acords d'uns teclats marcant l'harmonia a la tornada, i una lletra que evoca a una discusió entre els membres del grup fins que acaba amb un "c'mon baby play me something like Here comes the sun" o "vinga toca'm alguna cosa com Here comes the sun" per evitar la discusió. No és d'estranyar que amb aquestes característiques, Gimme sympathy siga el primer single de l'àlbum, sols d'escoltar-lo, les cames ja es mouen soles.
Resulta realment complicat seguir a un grup extranger que compartix nom amb uns que són molt més famosos que ells. Parlem del duet vienés format per l'Stefan Jungmair i pel Paul Schneider.
Van començar anomenant-se Mum, com la famosa banda islandesa formada al 97 Múm, però sense l'accent. I estigueren un poc lents en adonar-se que la gent els confonia. Encara que també podriem pensar que es va tractar de pur marketing per donar-se a conéixer més rapidament. El cas és que actualment amb la incorporació de la vocalista Betty Semper i l'abandonament del Schneider han passat a anomenar-se Mummer, tampoc confondre amb el grup experimental-pop The Mummers.
Aclarit aquest embolic, voldria centrar-me en la primera etapa d'aquest grup, la de Jungmair i Schneider, per mostrar-vos una joia anomenada The Szabotnik 15 Mission.
Another Membrane
Boychild
La Viena del 2000 no era una ciutat ofegada pels gèneres musicals, tal volta per això els va resultar més fàcil fer les seues pròpies regles a aquest duet. The Szabotnik 15 Mission és una mescla de temes molt instrumental, que encaixa perfectament en la dicció musical característica inclassificable de molts grups estrangers de jazz, funk i grups experimentals.
Es boten la irracionalitat entre els gèneres i de ahi la complicació per definir un estil que els caracteritze. Però això és el que els motiva. I després del seu èxit amb l'àlbum homònim publicat al 2000 amb el qual debutaven, ens trobem ara amb una de les joies de la corona del segell austríac Klein.
L'energie Irradiait (Feat. Louise Vertigo)
Mr.Crump
Les revisions de sons tradicionals pareixen estar a l'ordre del dia. A l'igual que el ritme que pren la electrònica enfront al jazz i la samba, com podem apreciar al tall 5 amb L'Energie Irradiat.
També caldria destacar l'excel·lent contribució de la cantant de soul Betty Samper (la que amb els anys passaria a formar part important del grup) i de l'artista francesa Louise Vertigo.
Sugriva, Leader Of Monkey
The Hallways Of Always
Sons orgànics es fundixen perfectament amb la electrònica, el blues i el funk dels 70, desafiant la lògica de les barreres musicals, i fan de The Szabotnik 15 Mission un treball que tots els amants de la música deuriem tindre a les nostres biblioteques.
Quan parlem de hip hop Underground, la primera cosa que hem ve al cap és "real". Música tan real i plena de potència, que les substàncies contaminades de les corrents principals de les que fugim en aquest blog no tenen cap efecte amb ells. Eixa és la autèntica realitat que obtenim al escoltar Audacity, la última versió del veterà trio de Hip Hop, Ugly Duckling.
Des que es van formar al 93, el trio californià de Long Beach, ha aconseguit amb èxit la llibertat amb quatre àlbums de producció pròpia, que els han portat a quasi 40 països durant aquests últims anys.
I won't let it die
Audacity
El nom del grup (patito feo en castellà) i el títol d'aquest últim treball (audàcia) ens servix per intuir i demostrar el que trobarem en ells (recordeu la clàssica pel·lículade Disney). I es que estem davant de tres artistes multiculturals independents que han optat per deixar de costat els ganster-rap establert pel seu homòleg LBC i per la seua icona Snoop Dogg. En el seu lloc, han plantat la seua pròpia fundació, i han seguit per la senda del que la majoria considera música tradicional. Després de 15 anys de perfeccionar el seu ofici musical, Ugly Duckling ha tornat a les seues arrels per reunir 12 temes d'una perfecta fusió de Hip-Hop, Rock, Jazz i Alternativa.
Falling Again
Einstein Do It (Night On Scratch Mountain)
El Funk és el sentiment. El humor és el tema. Els beats de La vella Escola són el combustible. Els dos mestres de cerimònia (emcees), Andy Copper i Dizzy. El rock, el micròfon amb les estrafalaries maldats que són els seus versos. Mentre tant, els ritmes de Dj Einstein als plats tenen totes les qualitats d'una gran mestre. Sons estridents i repetitius (referint-nos a l'scratch) mesclats amb classe, beats i melodies perfectes, i loops estranys, que donen a vore les hores de que s'haurà passat aquest gran home als soterranis de les tendes de vinils de tot el món buscant aquelles rareses.
Right Now
Oh Yeah
Ugly Duckling ha fet un disc divertit, que també s'erigix com una metàfora de la música popular i la cultura. Mai es van conformar amb el que és popular. Van mantindre la seua credibilitat per ser ells mateixos, per no tindre por a prendre riscos, i fer música interessant. El resultat? Un disc excel·lent.
Corria l'any 2007 quan Florence Welch es va unir a una banda de música un tant peculiar. Aquesta banda era coneguda com The Machine, i a part de tenir una guitarra, uns teclats o una bateria, cosa que no és d'estranyar, cridava l'atenció l'aparició de Tom Monger, que intentava colar entre aquestos instruments la seva arpa. D'aquesta unió va néixer Florence + The Machine. Aprofitant la potent veu de Florence i el toc místic que dona el fet d'incorporar un arpa a una banda va fer que en poc temps es definiren dins d'una nova corrent que sorgia, com no, de Londres. Aquest estil, conegut per alguns com Baroque Pop, intenta trobar el consens entre la música alternativa actual (amb teclats i guitarres) amb un toc de música que evoca altres èpoques. Aquest estiu es van decidir per fi a saltar al mercat publicant el seu primer LP, anomenat Lungs.
Lungs és un disc fresc, que ajuda a desconnectar, però sobretot, que dona un toc de color diferent i ens ofereix la possibilitat d'obrir el nostre ventall musical cap a altres experiments musicals. Conscients de la dificultat que comporta fer un dics d'aquest estil, el treball de producció és magnífic, on Florence es canta els seus propis cors a base de superposar pistes gravades amb la seva veu. Lungs és també l'explicació perfecta de perquè el nom de Florence va separat del nom de la banda. El treball vocal és exquisit i és ella la que dona la identitat al disc. La seva veu és la peça fonamental de la gran majoria de les cançons i està present, de vegades, per quintuplicat. Tot això sense desmeréixer el treball de The Machine, especialment de Tom Monger a l'arpa, un instrument força complicat de tocar i que ell fa sonar d'una manera espectacular. L'experiència de veure un vídeo seu movent els dits per les cordes de l'arpa s'ha de viure. Dels 13 talls que hi ha a Lungs he seleccionat 3:
Howl i Cosmic love són dos temes que aparentment no tenen res en comú. Ni el tempo, ni les harmonies. I d'aquesta manera amb dues cançons ja ens podem fer una idea de la capacitat creativa d'aquest grup. Howl és un tema on el treball dels teclats (pianos, sintetizadors) i altres efectes electònics la converteixen en una cançò animada i moguda. A Cosmic love en canvi la importància recau en una arpa que no para de sonar en tota la cançò fent arpegis constantment i ajudant al transcurs de la melodia. Florence aquí sona inclús superposada 5 cops sobre si mateixa i crea la sensació d'estar escoltant a un petit cor, per acabar, les percussions fortes i marcades doten d'un ritme adient a tota aquesta meravellosa mescla de sons
Howl
Cosmic love
Per últim, us deixe Rabbit Heart (Raise it up) que és el single de presentació del disc. Potser és aquesta la cançó més treballada del LP i on més aconseguida està la combinació de tots els elements musicals del grup, sens dubte per a mi, una petita joia de cançó
En aquestos inicis de 45revolucions encara no haviem parlat de cap grup d'electrònica, (fet realment extrany donada la meua obsessió per aquest gènere). És hora de fer-ho, i per a començar vos porte a un dels meus descobriments d'aquesta setmana: Cinnamon Chasers.
Jetstreams
Cinnamon Chasers no és una banda, és el alter ego de Russ Davies, fill i nebot de Dave and Ray Davis, membres fundadors de The Kinks, no obstant, no té res a vorer el seu so amb el de la banda de son pare. Més bé pren influències del techno londinenc dels 90's, on podem anomenar als KLF, Vangelis, Giorgio Moderder i FSOL com els més destacats.
Problablement, Aline and The Splendids siguen una de les poques formacions en el nostre panorama actual que traballe el so oldie sense interferències, directe al gra. Aline Beaudoux va vindre desde Argentina, però té sang belga e italiana. En 2007 busca als Splendids, la banda que l'acompanyarà en la seua aventura musical.
Actualment, Martin Dalla Ghirarda, Sergio Valdehita i Martín Muollo fan possible aquest somni. Rock'n'roll, soul, ska, pop... són alguns dels estils que es conjuguen amb classe i precisió, sense desviar-se del camí que s'han proposat seguir. Amors d'estiu (Summer Romance), reprotxaments (Are you a bad Man), autoreprotxamanets (Dance Hall) e il·lusionsadolescents (Wedding Bells) són conceptes units per un ritme contundent i una veu "esplèndida".
Aline and The Splendids li donen a la nostra escena això que ens faltava en temps difícils per a la música, el que Pere i jo venim proclamant amb aquest blog, on lo autèntic es convertix en tota una utopia i el valor de les cançons és una cosa tan efímera.
Vos deixe el directe del grup que va engendrar la millor maqueta del 2008 segons els oients del programa de Julio Ruiz Disco Grande, en una jornada especial de 12 hores de concerts, organitzada per Ràdio 3 i Heineken en el Matadero de Madrid el 21 de juny d'aquest 2009.
El primer grup suís del que escrivim a 45revolucions s'anomena The Peacocks. El formen Hasu a la guitarra i a la veu, Simón al contrabaix i a la veu, i Toni a la bateria.
Van començar la seua carrera musical al 91 i cultiven un estil propi molt allunyat de qualsevol estereotip. Punk-rock que utilitza el contrabaix amb influències Psychobilly o Rockabilly. Mai massa dur, i sempre molt rápid, que dona un resultat increiblement potent i explosiu.
Sex and Drugs and Rocks Through Your Window
Gimme More
Tape Girls
La especialitat d'aquest trio son les melodies poperes tocades amb la energia del Punk. I la veritat, sorprén saber que en menys de dos anys siguen capaços de realitzar més de 400 directes al voltant de tot el món. Austria, Bèlgica, Dinarmarca, Finlandia, Suecia, Noruega, Holanda, Espanya, Alemania, França, Italia, Eslovenia, Japó, Canadà i EE.UU.
1993: Pearl Jam i Nirvana seguien arrasant, mentre Stéphane Pompougnac no havia editat cap compilació i St Germain era un complet desconegut. Björk editava Debut, Metallica el seu àlbum homònim, Radiohead Pablo Honey, The Red Hot Chilli Peppers Blood Sugar Sex Magin i The Smashings Pumpkins Siamese Dream. Michael Jordan anuncia la seua primera retirada e Indurain guanya el seu tercer Tour de França. Moren Frank Zappa, Federico Fellini, Audrey Hepburn, Bruce Lee i Cantinflas. Nelson Mandela guanya el premi Nobel de la pau. En cine, Jurassic Park ven milions d'entrades en tot el món, el mateix passa amb la segona part de Sólo en Casa. Spielberg triomfa als Oscars amb La Lista de Shindler i Berlanga fa lo propi amb els Goya amb Todos a la Cárcel.
Grans avanços dels últims anys com el DVD, l'iPod, el Wifi, o 45revolucions no existien encara. En aquest context s'editava Hand on the Torch.
Estem sens dubte davant un àlbum clau de l'Acid Jazz. Clàssic imprescindible per entendre l'evolució de l'estil. Una perfecta fussió de jazz i hip-hop, ben equilibrada, encara que amb un lleuger predomini del jazz. Hand on the Torch és un referent a l'hora de parlar de la fussió de jazz amb el hip-hop, imitada fins la sacietat en l'actualitat, però que en 1993 no estava a l'ordre del dia. Un àlbum que ademés, ha deixat per a la posterioritat dos hits, dos temes que han passat al imaginari col·lectiu: Cantaloop (Flip Fantasia), un dels millors temes d'Acid Jazz de la història, i Tukka Yoot's Riddim. Ambdos seguixen sonant en clubs de tot el món, i seguiran fent-ho durant molts anys.
Cantaloop (Flip Fantasia)
Tukka Yoot's Riddim
El so de Hand on the Torch és una mescla de samples de grabacions clàssiques de jazz (Herbie Hancock, Art Blakey i Horace Silver), amb la música composada pel grup, que és jazz mesclat amb una melodia cantada de rap, amb una forta presència de electrònica.
I Got It Goin' On
Eleven Long Years
La proposta, novedosa, que es beneficia pel fet de dispondre de tot l'arxiu sonor del segell Blue Note (per això van decidir firmar per aquest segell), funciona prou bé en la major part dels temes, però acaba per resultar un poquet repetitiva, cosa que per altra part, no és algo negatiu ja que si t'agrada estaràs encantat de que tot l'àlbum siga igual de meravellós.
Començaven l'any anunciant que anaven a traure el seu millor àlbum. Arribat el moment no es pot dir que anigueren desencaminats en les seues prediccions perque el quint treball dels danesos The Raveonettes té tots els ingredients per convertir-se en un super disc.
Bateries contundents i guitarres ruidoses entre melodies per ser ballades i taral·lejar fins la sacietat. Un pop que es dona la mà amb el punk d'antany acompanyat de lletres dramàtiques on es mesclen crimen, destrucció i sentiments obscurs. En definitiva, Raveonettes en estat pur en un disc aprofitable de principi a fi.
Bang!
Obrint l'àlbum trobem Bang!, que ens recorda als temps de Beach Boys o als Ramones, donant pas a una successió de grans temes, enganxosos i adictius. Amb lletres per caure´s d'esquenes com la de Boys Who Rape (Should All Be Destroyed), que parla sense tapaments de violacions i abusos sexuals diversos i de com açò pot afectar a les víctimes, o Suicide, que tracta la repugnant vida d'una xiqueta abocada irremeiablement al suicidi. Break Up Girls! tampoc es queda arrere amb la polémica i relata maltractes i comportaments masclistes animant a les dones a que no ho consentisquen.
Boys Who Rape (Should All Be Destroyed)
Suicide
Oh, I Buried You Today, Gone Forever o D.R.U.G.S son altres drames no menys importants en forma de cançons genials que acaben per consolidar un àlbum com els d'abans, amb les seues cançons per sempre de melodies fantàstiques que ademés toquen la fibra sensible amb les seues lletres directes i comprometudes.
D.R.U.G.S
Last Dance, el primer senzill del Lp, pot en apariència ser un poc més apte per a tots els públics, però en realitat torna a tocar un tema ambigu per la forma de plantejar-lo. Sune i Sharlin parlen esta volta
de l'amor? O de les drogues? Segons desde on es miren, poden ser la mateixa cosa. L'últim ball. L´ultim viatge. If this thes last dace, then save it for me, baby...
Pop perfecte i cristal·lí. Aquesta seria la introducció justa per sumergir-nos en els treballs de Sambassadeur, que després d'un fabulós debut, com ho va ser el seu homònim de 2005, seguit d'un Ep titulat Coastal Affairs, en el qual estava el tema Kate, o singles com Subtle Changes del seu últim treball Migration, van ser suficients per no olvidar-nos més d'aquest nom. Nom que està inspirat en un tema de Serge Gainsbourg anometat Les Sambassadeurs, de qui són fanàtics. De fet, els quatre components del grup van estudiar a França i entre les seues influències principals està el pop francés dels 60.
Desde el 2003, quan van començar a tocar junts, fins hui, han sabut crear cançons perfectes i desenvolupar un so realment bo. Les seues melodies poden arribar a ser algo melacòliques, però les veus produixen una sensació de calitat i confort que abraça de forma diferent cada tema. Un bon exemple és el nou single del nou disc que eixirà en febrer del pròxim any:
Days
Però voldria centrar-me en el seu segon Lp Migration, ja que és aquest el que rescata el millor del grup en matèria pop, eixe tardorenc, eixe que et fa sentir que per dins teu estan passant coses, i ademés, el títol sugerix una cosa tan important com un canvi, un enfrontament amb el destí, tal com ho fan les aus, tal com ho fem els sers humans.
La màquina creativa es fica en marxa amb The Park i el món Sambassadeur es presenta amb una melodia simple i amb una tornada ben marcada. Ací no cal tancar els ulls per somiar, n'és suficient amb tindre'ls oberts i la música s'encarrega de realitzar la resta.
Final Say
Subtle Changes, ademés de ser el primer single, és emoció en estat pur. Ací la melodia es torna més sòlida i la melancolia afecta de forma progressiva el cos. El joc de cordes i violins que s'inicien al minut 1:48 és una mostra de bellesa que es completa amb uns vents celestials al minut 3:00.
Cançò sugestiva i plena de detalls per escoltar una i altra vegada.
Subtle Changes
That Town és un altre tema trist que no sols està ben produït, sino que ben somiat també. Deixa espai a diversos arreglaments de cordes i la melodia és perfecta.
That Town
Migration és un himne a la esperança, de clars aromes dels anys 70, un tema contingut, tranquil, que fa sorgir eixos desitjos que venen del interior de viure noves experiències, un tema honest i ben realitzat que ens allunya de casa per parar-nos davant d'un món del que tenim molt que aprendre.
Migration
Tres paraules hem sobren per definir aquest Lp: nostalgia, lluminositat i amor. Ara bé, és feina de vosaltres escoltar-lo i traure les vostres pròpies conclusions. A disfrutar-lo!
