45 Revolucions

Low Cost Festival 2011 - Dia 1

2011-07-22T19:56:00.007+02:00

Aquest dijous 21 de juliol, començava la segona edició del Low Cost Festival a Benidorm. Aquest any, amb canvi de lloc inclós, l'ajuntament ha cedit les instal·lacions de la Ciutat Esportiva Guillermo Amor per celebrar el festival, en un ambient més còmode i agradable que el de l'any passat, al Parc de l'Aigüera. En aquest primer dia, la nostra impuntualitat (ho hem de reconèixer) ens va costar perdre'ns el que era un dels concerts més interessants del festival. The Pains of Being Pure at Heart feien sonar els seus darrers acords quan nosaltres accedíem al recinte, una llàstima de veritat, ja que escoltant a amics que havien pogut assistir vam saber que havia estat un concert com pocs, amb un so espectacular, en contrast a la seva cita amb el Día de la Música a Madrid.

Vinila Von Bismark and The Lucky Dados (Escenari Stereo)

El primer concert que vàrem presenciar fou el del grup format per la ex de Krakovia Vinila von Bismark i la seva banda The Lucky Dados, que ràpidament es varen posar a la butxaca al públic asistent al més petit dels tres escenaris del festival. Repetien al Low Cost i va ser el primer que van voler dir, amb un "es la segunda vez que nos vemos". Amb el seu Rock and Roll, amb tints de Rockabilly, van fer passar una estona entretinguda al públic, disculpant-se i tot per introduir a la llista la seva Sad Song amb la que no pretenia, ni molt menys, tallar el "bon rotllo". Tot i això, i conscients que el seu concert era una mena d'in-pass mentre es feia el canvi de grup a l'Escenari LCF, van voler despedir-se amb una aconseguida versió del Tainted Love.

Lori Meyers (Escenari LCF)

Immediatament després de Vinila, al segon escenari del festival, (avui primer ja que l'Escenari Budweiser no tenia programació), feren aparició els granadins Lori Meyers. En un primer missatge van al·labar el festival destacant els grans grups que en ell actuaven. Curiosament en la llista de grups que va nomenar sols es trobaven els espanyols, en un gest cap a l'escena independent nacional. El directe de Lori Meyers, al menys en la seva primera mitja hora, va guardar moltes similituds en l'anterior que havíem vist a la Festa de Benvinguda de la Universitat de València. Un repàs pels temes del seu últim disc, on donen un petit gir al seu estil i que a nosaltres no ens acaba d'agradar. En canvi, al públic assistent no pareixia importar-los la nostra opinió, ja que des del primer moment, van mostrar una grandíssima entrega. Fou a partir de la interpretació de Luces de Neón quan el grup va decidir posar un parell de marxes més. I d'aquesta manera va caure aquell genial Viaje de estudios, que va fer enbogir i de quina manera al públic. Si bé està el que bé acaba, el final del concert va ser dels més aconseguits que recorde d'ells, amb una genial combinació dels seus dos hits Mi realidad y finalment Alta fidelidad, que ens van ajudar a oblidar o al menys a compensar l'inici "fluix" que havien tingut sobre l'escenari

Fuzzy White Casters (Escenari Stereo)

Encara que arribats al festival com a simplement The Casters, tots els assistents al seu concert els coneixien pel rar nom que els ha donat a conéixer. Aquestos joveníssims valencians van donar una nova mostra del seu talent i del llarg i esperançador camí que encara tenen per davant. Els seus temes feren vibrar i ballar al públic amb un estil que cada cop s'assembla més als primers Friendly Fires. Van prometre fer només una versió, i el tema escollit va ser el recentment editat per Carlos Jean Lead the way. El toc, més guitarrer, que li donaren va ser simplement brillant, i ens atreviríem a dir que inclús millorava l'original. Coses del directe

Fangoria (Escenari LCF)

Arribar de nou a l'escenari LCF i observar-lo completament canviat a com l'havien deixat Lori Meyers, amb una escala de llums i una cortina daurada de fons, donava ja la primera pista al públic de que anava a presenciar el concert del dia. Nacho Canut inicià la música al temps que Alaska apareixia de darrere de la cortina baixant l'escala vestida al més pur estil vodevil. Després d'un primer tema d'escalfament, ja amb ballarins i amb una guitarrista, va caure el tema Bailando que va posar al públic en peu i a cantar. Deixava clar d'aquesta manera que no sols anàvem a vibrar amb els temes de Fangoria, si no que Alaska i Nacho Canut volien fer un repàs a tota la seva carrera incloent temes d'Alaska y Dinarama y d'Alaska y los Pegamoides. Anàvem a fer un viatge cap a la Malasaña dels 80, sols que amb unes bases rítmiques i harmòniques molt més techno i contundents. I així, en aquella atmosfera, un públic entregadíssim, asistent a un espectacle irrepetible va vibrar amb les arxiconegudes Cómo pudiste hacerme esto a mi, A quién le importa o Mujer Santa, on Nacho Canut recordava el tema composat per ell per a Parálisis Permanente. Fent un descans d'aquella part nostàlgica del concert, i amb canvi de look inclós, decidiren tornar uns quants anys endavant i enllaçar els que possiblement seran els dos grans hits de Fangoria, Retorciendo palabras i No sé qué me das, van rebre una resposta del públic tan contundent com els temes anteriors, sens dubte estava clar que Alaska era una part de la història viva de la música moderna nacional, i la seva llegenda cobria dues generacions a parts iguals. Finalment, de nou amb temes d'altres èpoques com Perlas ensangrentadas (amb l'aparició estelar a la vegada que fugaç de Mario Vaquerizo fent palmes) o Ni tú ni nadie, vam poder contemplar el que també semblava ser un petit homenatge al gran Carlos Berlanga, que allà on estiga segur que va gaudir de veure com les seves cançons encara fan ballar a moltíssima gent. Alaska, que es quedà sola a l'escenari, volgué acomiadar-se del públic amb el seu típic "¡Qué maravilla!"

Two Door Cinema Club - Tourist History

2010-11-09T01:32:00.003+01:00

Avui 45 Revolucions es vesteix de gala i se'n va de festa amb el seu germà petit 45 Express. I si ahir allí us presentàvem un remix de Mustang sobre un tema de Two Door Cinema Club, avui aquí en endinsarem en el món de la banda que creà el tema original, i és que el trio irlandés és sense cap mena de dubte, una de les revelacions més sonades d'aquest 2010 en el panorama alternatiu. Ja des de l'any 2009 i gràcies a l'excel·lent treball de difusió que el segell francés Kitsuné Music te amb aquestos joves talents, encandilaren a més d'un amb el tema I can talk que arribà a punxar-se en les sales nacionals cap a finals de l'any passat. La fórmula del grup era senzillament brillant, un Electropop molt proper en alguns aspectes a la música dance, però amb una mínima presència d'elements electrònics. Qui deia que les guitarres servien només per fer acords durs o riffs distorsionats? Two Door Cinema Club apostà per uns riffs de guitarra nets i sobretot molt aguts, que fàcilment substituien als sintetizadors, això mesclat amb ritmes accelerats ens dóna la clau dels que foren els seus primers temes, uns trencapistes. Més d'un ja comentava que era d'ells, i els buscava per la xarxa quan al març d'aquest any publicaren el seu àlbum de debut, Tourist History

Ningú podria imaginar que repetint una vegada rere l'altra la fórmula que abans hem esmentat, un disc podria ser tan fresc i tan poc monòton com ho és aquest. A grans passades, els irlandesos no donaren cap sorpresa als que ja els coneixíem, simplement, i conscients de que la dosi que ens havien donat de la seva música era poca, van crear una obra fidel al seu estil, i que als que ja ens havíem quedat sorpresos davant els seus primers singles, anava a deixar-nos amb la boca encara més oberta. mai un "más de lo mismo" havia resultat tant genial. I la clau no només està en que siga un àlbum de debut, no. També en que per molt que se semblen en estructura, en els detalls no hi ha dues cançons iguals dins aquest disc.

Obre l'àlbum una cançò perfecta per fer-ho. Sempre ens han agradat els àlbums que comencen poc a poc, perquè al cap i a la fi, un àlbum ès com un llibre o una peli, i de la mateixa manera que un no s'espera l'acció crucial d'un llibre a les seves primeres pàgines, els primers acords i notes d'un àlbum han de servir d'introducció. Two Door Cinema Club obren la seva òpera prima amb un Cigarrettes in the theatre que inevitablement ens recorda a l'obertura que Bloc Party donà al seu Silent Alarm amb Like eating glass. Una nota solitaria llarga de guitarra, que a poc a poc adquireix ritme i perd tensió, morint en un inici trepidant del tema. Una forma perfecta per introduir al nouvingut en aquesta obra

Cigarrettes in the theatre

Encara que per als que ja havíem seguit al grup abans d'aquest llançament, I can talk no era un tema nou, era impossible que no formés part del disc. I és que en aquells ritmes a temps-contratemps (tan populars del indie pop) que precedeixen a la tornada, on s'atreveixen inclús a introduir petites variacions, va ser on Two Door Cinema Club acabaren d'encandilar als seus primers fans. Si encara no hi havia prou, fan veure la seva maestria amb aquesta tècnica en un meravellòs dialeg de guitarres, impossible no escoltar-ho una vegada rere l'altra.

I can talk

On millor es desenvolupa l'Electropop, es a una discoteca, a pél o remesclat, davant de gent que balla i salta al ritme de la cançó. I si hi ha una cançó a Tourist History perfecta per això és What you know. Ahir ja us vàrem presentar a 45 Express el remix que Mustang ha fet d'aquest tema. Avui però us convidem a apreciar l'original, a deixar-vos emportar pel pegadís ritme del seu riff de guitarra, i que comproveu amb nosaltres, que és impossible quedar-se sentat mentre s'escolta.

What you know

Així i tot, i seguint, amb els riffs, si hem de triar un a aquest àlbum, no dubtem ni un segon en assenyalar al single, Undercover Martyn. Alguns dubtarien mil vegades en dir que el que sóna es una guitarra, necessitarien inclús veure a Sam Halliday tocar-lo per poder creure-ho. Pero sí, és senzill, curt i sobretot pegadís a més no poder. Es inevitable no xiular-lo després d'escoltar-lo 3 o 4 vegades. Una oïda més analitzadora podria inclús dir que té massa semblances amb el tema que abans hem comentat What you know, però els dos temes són tan bons, que a qui li importa? És per això que afirmem que mai un "más de lo mismo" havia sigut tan genial

Undercover Martyn

Plastiscines - About Love

2010-09-28T15:38:00.005+02:00

A l'any 2006 sorgí a París una fornada molt interessant de bandes adolescents que la premsa anomenà "les bébés rockers". Tal fou aquesta repercussió que el mateix Pete Doherty s'involucrà en la gravació d'un recopilatori d'aquestes bandes que portà per nom Paris Calling. Ràpidament una d'aquelles bandes es desmarcà i publicà el seu primer àlbum just l'any següent. Aquell peculiar grup format íntegrament per xiques, encandilà ràpidament a la premsa especialitzada francesa. Sota el nom de Plastiscines, Katty Besnard i les seves van demostrar que el rock no és només cosa d'homes. Però no havien arribat ni a la meitat del camí, a l'estiu de 2009, publicaren el seu segon LP, About Love

Amb About Love, Plastiscines donaren un pas de gegant en la seva carrera. I no és per menys, ja que la millora respecte al seu debut és ben notòria. Potser el disc no varia en quant a gènere musical, ja que no es mou massa d'un rock brut i distorsionat, molt proper, si no característic de l'anomenat Garage rock. Però dins aquesta "monotonia rockera" trobem cançons de diferents punts de vista. Algunes són tranquiles, com la balada I am down un tema que pot semblar senzill en una primera audició, però que sorprén per com va evolucionant introduint més instruments sense que ens adonem. Però després de varies passades pel reproductor, un acaba concluint que About Love és un disc on predominen les cançons enèrgiques, algunes més ràpides i animades que altres, però bàsicament guitarreres i rockeres totes, i és així com s'extrauen els temes més caracterísitics de l'àlbum

El primer que hem seleccionat és Bitch, perquè més enllà del ritme de la cançò, és molt destacable el to descarat i "sobrat" amb el que Besnard la canta. Aquest tema obrí les portes de la televisió a la banda francesa, que aparegueren tocant-lo a un capítol de l'aclamada sèrie Gossip Girl

Bitch

Malgrat que el predomini lingüistic d'About Love és l'anglès, Plastiscines no obliden les seves arrels i inclouen a l'àlbum temes en la seva llengua materna, el francès. De tots ells, hem seleccionat un pegadís Pas avec toi

Pas avec toi

Un dels avantatges de ser un grup format exclusivament per noies el trobem als innumerables cors i superposicions de diferents veus que son pràcticament omnipresents a l'àlbum, creant moltes vegades un efecte de grup d'animadores cridant, que donen a la vegada un ritme distint a la cançó. Un dels moments on més aconseguit està aquest efecte és a la tornada d'aquest genial Time to leave

Time to leave

I per finalitzar aquest repàs musical a una de les joies de les girlbands alternatives, com sol ser costum, proposem una audició al single. En aquest cas a més perquè és per a nosaltres la cançó més rodona del disc i la més treballada. A tot això afegim la clara menció (i admiració) a una ciutat que a 45 Revolucions ens encanta, anunciant-la com una ciutat on un pot passar de romanços, oblidar-se de tot i divertir-se com mai, com diu la tornada: "Let's get down in Barcelona, I like romancing but I don't wanna, Let's get down in Barcelona, tonight we're dancing like no tomorrow" (Baixem-nos a Barcelona, m'agraden els romanços però no en vull cap, baixem-nos a Barcelona, aquesta nit ballarem com si no hi hagués demà). Després de totes aquestes raons, no ens costa ni un segon concluir que des de la primera audició, el single, Barcelona, és un "temaso"

Barcelona

Wagon Cookin', cuiners del nu jazz,

2010-09-03T17:51:00.002+02:00

Wagon Cookin' és el projecte de dos germans de Pamplona, Luis i Javier Garayalde, dos inquiets músics amb unes propostes que marquen tendència en l'escena més contemporània.

Desde mitjans dels 80 formen part de bandes de Jazz i completen la seua formació musical en piano, baix, contrabaix, fagot i percusió en el conservatori. En els 90 surgix un apropament a la música de ball, tant acid jazz com electrònica o house... De la combinació de la música, el bon menjar i l'experiència de viure en un vagó de tren de principis del segle XX, naix Wagon Cookin'. Un grup únic en el seu gènere en Espanya, i de gran projecció internacional. Molt ben rebuts per la crítica i el públic, després de viure tres anys en Salvador de Bahia (Brasil) i de realitzar concerts en diferents països, van traslladar la seua cuina a Madrid, que des d'aleshores ha estat el seu centre d'operacions per arribar a tota Europa.

Tenen un gran cantitat de treballs editats en labels extrangers, i els seus majors èxits han estat a Europa (on són habituals en molts clubs) i també en Japó. No sols com músics sino com Djs que treballen la sessió en directe (lives), en les que incluixen els seus propis temes, jugant amb ells, afegint samples i modificant-los.

En la seua primera etapa van editar Appetizers on trobem 14 joies del nu jazz, que ixen de la mescla d'estils tan diferents i afins com el jazz llatí, el house, el funk, la bossa nova, el soul, el downtempo i la música electrònica.

WagonCookin' - Mar

Wagon Cookin' - No Complications

Wagon Cookin' - Natural High

Wagon Cookin' - Stretch Your Mind

Tot seguit vindria Assorted Cookin' que recopila tots els temes de Wagon Cookin' publicats en distints labels i que mai abans havien sigut editats en un sol Cd. Aquest no és un disc de cares B, sino tot el contrari, en molts casos eixes cançons van ser cares A, i en altres van ser creades en exclusiva, com va ser el cas de la sintonia del programa de Cadena 100 El Peluco.

Wagon Cookin' - Lua

Wagon Cookin' - Wind

Al 2004 van llançar un altre llarg anomenat Everyday life.
El que s'escolta ací són 50 minuts de música, dividits, això si, per fragments amb diferent nom, però que acaben de tal forma que el següent pareix la seua lògica continuació. Així doncs, el resultat de tot açò és que estiguem davant d'un autèntic llarga duració, i no davant una colecció de temes independents entre si.

Un grandísim treball a l'altura de Appetizers amb temes tan bons com Everyday life o Brink of Dreams.

Wagon Cookin' - Everyday life

Wagon Cookin' - Brink of Dreams

Després de 3 anys, on els seus temes es van publicar en molts recopilatoris de tot el món, van tornar amb 2Faces. Dos cares, una en cada Cd, però amb una mateixa intenció: crear bona música de ball, encara que funcionen en contextos diferents. El resultat de 2Faces és molt satisfactori i resulta de lo més curiós.

En el primer disc, dedicat al neosoullatinhouse (com ho descrivien ells) podrem gaudir del seu talent per a la fusió, i en el segon, els que els hagen descubert desde el club, es trobaran amb més d'una producció trencapistes, com les incluides en el single Compost Black Label 12, Start to play y Don’t stop, o com el curiós electro-flamenc de En el barrio.
Ara bé, el principal interés de 2Faces (que tal volta siga la raó pel que aquest duet va decidir editar un doble Cd) està en que els que soles coneguen una faceta dels Wagon Cookin' puguen descobrir ara l'altra, e inclús comprobar que els agrada tant o més.

Wagon Cookin' feat Marta Carlim - Jumps on me (Shape Remix)

Wagon Cookin' - Mallorca

Wagon Cookin' feat Marta Carlim - Contour generator

Segur que aquest últim tema vos ha sonat molt. Va ser el tema que va utilitzar Carrefour per a un famós anunci aquest passat 2009.

Com ja avançavem a 45express, aquesta tardor eixirà el tant esperat quart àlbum d'estudi d'aquestos genis. I recomanem seguir-los d'aprop perque vos asegurem molta marcha, molta alegria, i moltes, moltes ganes de ballar.

Delorean - Subiza

2010-08-01T17:02:00.004+02:00

I després de dedicar aquesta primera meitat de l'any al dur treball que ens ha suposat fer els dos tops 50, a 45 Revolucions tornem a la dinàmica de sempre, a analitzar i recomanar àlbums. I ho fem amb un dels últims grups dels que vam parlar abans de començar amb els tops, els bascos (residents a Barcelona) Delorean. Si bé amb la publicació el passat any d'un EP que trencava esquemes, es col·locaven a l'avantguarda del panorama de l'Indielectrònica nacional, i estem parlant, com no, de l'Ayrton Senna EP , Delorean dóna un pas endavant i signa la seva total maduració amb un disc que ha arribat a les tendes la passada primavera, amb el nom de Subiza.

En el que és el seu primer LP amb el segell Mushroom Pillow, el quartet dóna un gir a la seva carrera, abandonant d'una forma subtil la dinàmica dels seus últims grans èxits, com ara As time breaks off o Deli, on ens presenten una música de ritmes accelerats i ballables. A Subiza les coses canvien de forma notòria, els ritmes són més pausats, les guitarres apareixen menys i els efectes electrònics i sintetitzadors es converteixen en els reis absoluts. Les cançons s'allunyen una mica del panorama "disco" per apropar-se a una música de sensacions, una música que en molts moments, et teletransporta a una platja deserta paradisíaca i que encaixa de forma perfecta en estos dies de calor estiuenca que estem passant.

I a una d'aquestes sensacions de "viatges" i "paradisos" ens inspira el tema Infinite desert on un marcat ritme de sintetitzador present durant tota la cançò ens introdueix perfectament en un lloc paradisíac, on, la interminable aparició de noves melodies ens fan més amena l'estada

Infinite desert

I d'un tema calorós i amb un ritme pesat, a un de molt més fresc, ideal per a una vesprada com la d'avui. I és que Grow és una dimensió totalment distinta, un ritme ràpid i animat però ple de melodies suaus i veus distorsionades que contribueixen a convertir-lo en un tema que coqueteja amb la música d'ambient.

Grow

I finalment trobem al single, Stay close que perfectament podria ser un tema resum de la dinàmica de Subiza. I és que a part de ser el single, també és el tema que obre l'àlbum. I ho fa d'una manera totalment descriptiva, des d'un inici similar a la música chill out, fins un final totalment carregat de sintetizadors i accelerat. Com hem dit, descriu perfectament la filosofia del disc, un disc on hi ha una cosa més important que la música o les lletres, i són les sensacions que cadascuna de les 9 cançons de l'àlbum ens trasmeten. Subiza marca un punt culminant en la carrera de Delorean, al temps que ens permet descobrir una manera diferent d'apreciar la música. Una meravella de la música nacional que no podeu deixar escapar.

Stay close

Top 50 Àlbums d'electrònica de la Dècada: 10-1

2010-07-15T00:09:00.000+02:00

L'espera ha estat molt llarga, però per fi finalitzem d'una vegada el top 50 de música electrònica.
Trobem a uns magnifics The Avalanches, Cut Copy, Radiohead, Soulwax, M.I.A, Mylo, Burial, Justice, Vitalic i com no, els grans Daft Punk.

Són 10 joies que tot amant de la música hauria de tindre ja siga en format vinil o simplement a l'spotify. Mentre escrivia aquesta entrada, m'he tornat a escoltar varies vegades cada Lp i no podia evitar recordar tots els bons moments que aquestos sons m'han donat. Sobre tot moments d'estiu que enguany tornarem a reviure. Vos recomane que vos els passeu a l'ipod per gaudir-los a la platja. Els dies seran més feliços.

10. The Avalanches – Since I left You (2000)

The Avalanches va ser una banda australiana que es va iniciar com una banda de rock, però que al començar a trobar influències es van enamorar de molts sons de vinils vells i van acabar canviant les guitarres pels plats. Gràcies a aquest canvi radical, van aconseguir produïr un dels millors treballs de la dècada que serviria d'influència a molts artistes.

Es van utilitzar 3500 samples, tots directes dels acetats. Programes vells de tv dels 60-70 i pel·lícules antigues tenen cabuda en aquest collage sonor. Em ve al cap el Endtroducing de Dj Shadow, però Since I Left You resulta més relaxat, més melòdic i dinàmic.

Cada dj coloca cada un dels samples de tal forma que el so generat té un aire únic d'algun lloc del món. Desde ritmes funkies, passant per mambos caribenys, bossa noves, valsos, eurodance... Tot en un disc que sembla una única cançò. Un clàssic del nostre temps.

9. Cut Copy – In Ghost Colours (2008)

Hereus dels New Order o els Depeche Mode més afilats, el trio format per Dan Whitford, Tim Hoey i Mitchell Dean Scott, va ser clar guanyador al panorama musical electropop al 2008. Amb tocs de l'indie rock actual que deriva a l'electrònica, i amb el house dels 80 on es mesclava l'acid i la psicodelia, In Ghost of Colours està fet per a no deixar a ningú sentat.

L'única pega que li trobe es que abusen d'intros, outros i preludes, que resten força al conjunt, podent haver deixat els 49 minuts en un molt bon disc de 40. Siga com siga, aquest treball està replet de temasos absoluts e incontestables, perfectament vàlids per suar-los en la pista. Per a mi és un disc dels que t'alegren el dia, dels que fan que t'alces pel matí amb ganes de menjar-te el món.

8. Radiohead - Kid A (2000)

Kid A ens va demostrar que Radiohead seguia fent exactament el que volia per aquells temps. Si amb Ok Cumputer van donar la volta a tot el que havien fet fins el moment, i va ser considerat un disc absolutament crucial en la música dels 90, Kid A és una mostra de que Yorke i els seus encara tenien molt camí per recórrer en el difícil món d'inventar nous sons, noves cançons que s'allunyen de tot el que s'havia estat escoltant anteriorment.

El pasotisme comercial de la banda (no es sabia res del disc a una setmana del llançament, i no van llançar singles ni promos) va asustar a les grans discogràfiques, que van vorer com una banda aixina va arribar al nº1 als EEUU i a Anglaterra sense menejar un dit. I el millor de tot es que Radiohead no és la típica banda que van d'anti-comercials, anti-premsa i anti-tot. Simplement estan ahi, simplement fan bones cançons, simplement van seguir divertint-nos...

Entre les cançons del disc destacaria Everything in its right place, Optimistic e Idioteque. La resta, són paratges sonors dificilment classificables. Això si, emocionants, dolorosament emocionants.

7. Soulwax – Nite Versions (2005)

Els Soulwax van aprofitar l'èxit de dos d'ells, els germans Dewaele (més coneguts com 2manydj's) per traure el seu segon disc Any Minute Now i posteriorment els seus Nite Versions. I com ja molts sabreu es menejen en diversos estils com ara el rock alternatiu, l'Indie, l'electro o el dance.

Els Dewaele van decidir donar forma de nou als temes de Any Minute Now i van juntar els seus dos alter egos (Soulwax i 2manydj's) creant "l'àlbum definitiu d'electro-rock", per cridar-ho d'alguna manera.

Energia a rebosar, bombos potents i sintes de locura per resucitar a qualsevol, proveu per exemple Miserable Girl o E-Talking...

Aquest disc no pot faltar al mp3 per passejar pel carrer amb un sonriure, i menetjant el cap...

6. M.I.A – Arular (2005)

Parlar d'Arular no és sols parlar de M.I.A, ja que sense la influència en la producció de Diplo i Switch tot açò no tindria sentit. El cas es que aquestos genis es van unir i van cridar fort, "eh! tu! Que les coses es poden fer d'un alta manera! I fer-les bé i forrar-se sense vendre's! I ademés nosaltres fiquem les regles! Te'n vens?!"

Les seues incursions sonores es convertixen en un estimulant mestissatge musical (hip-hop costa oest, electro, ragga, grime, bhangra...) e idiomàtic (tamil, inglés i argot). I cinc anys després el impacte ha estat tan gran que Arular ja ni tan sols sona trencador.

5. Mylo – Destroy Rock & Roll (2006)

Açò és un escocés que abandona el doctorat en California i torna a la seua terra amb el propòsit de produïr música electrònica. I és precisament en la seua pròpia habitació on crea Destroy Rock & Roll, l'únic disc fins el moment de Mylo. Açò el va convertir en the King of bedrooms Producers (els escocesos deuen ser molt casers, tal volta vos sone un tal Calvin Harris...).

Va sorprendre a la crítica i a tota l'escena ja que gent com Kylie, The Killers o The Knife van comptar amb remescles d'ell.

Desgraciadament la majoria del públic probablement es va quedar sols amb això, però ací estem per solucionar-ho. És cert que Drop the Pressure i Muscle Cars són dos trencapistes exquisits, i totes les cançons funcionen perfectament per separat, però amb Destroy rock & Roll passa el que amb tots els grans discs: és infinitament millor en el seu conjunt. I es que resulta un plaer escoltar-lo sencer, desde la introductora Valley of the Dolls, on un disfruta de la seua genial evolució, fins al remix de Tom Neville de Destroy Rock N Roll.

4. Burial – Untrue (2007)

Burial és l'estrella més obscura de la música electrònica i també un dels noms clau en el dubstep, gènere també elusiu, mescla de dub, drum and bass i techno minimalista, que va nàixer als barris del sur de Londres a principis de la dècada.

Pels seus ritmes atronadors, melodies ombries i visions apocalíptiques, l'estil pareixia condemnat a romandre en el subsol, alimentat per radios pirates i matinades londinenques. Però el boca-orella va fer que el primer disc homònim de Burial, que pintava un Londres futur afuegat baix l'aigua, es fera un eco més enllà de la premsa especialitzada. Amb Untrue no ha fet sino arribar la confirmació.

El seu segon treball és tan melancòlic com el primer, però afegix veus que pareixen d'un altre món, presències d'angels desgraciats, sorolls de claus de cotxe i molts dispars de metralletes com a bases. Narra històries de fantasmes, viatges en autobusos nocturns, ecos de festes pasades, nits solitaries en un McDonald's...

Cançons com Archangel, que va anar directa a el millor del 2007, ens mostra la grandesa i la aparent simplicitat de la recta: un dels ritmes més contagiosos, atravesats per una atmósfera sedosa (i hi ha que dir-ho un altra vegada) nocturna, i amb un sampler vocal dels que lleven el sentit. Melancolia del carrer del nou segle. Una autèntica i absoluta joia.

3. Justice - Cross (2007)

És indiscutible el valor encara vigent de Cross. Demostren que qui tinga realment alguna cosa a dir, se l'escoltarà alt i clar, si el seu discurs és autèntic -el de Justice ho és-.

Un "triangle d'amor bizarro" cap a la música -melodies barroques, festival de samples, i soroll- fluix de forma que tomba temaso rere temaso tot allò el que s'havia de dir sobre la música electrònica. L'arribada de Cross fou per a molts la vida. I per a altres sols algo que respresentava un moviment que ja era vigent.

És inevitable la comparació amb els Daft Punk, ja que beuen d'ells a més no poder i també són francesos, però que ningú espere tampoc un Homework. S'aprecien paralelismes però no són iguals.

Vista la seua obra més recent, és poc probable que tornem a gaudir de Justice amb un nou Lp a eixe nivell, o almenys de la manera que ens té acostumats. Però sempre ens quedarà Waters of Nazareth.

2. Vitalic – Ok Cowboy (2005)

Musicalment el disc està plagat de guinys al rock, per analogia parlarem de La Rock 01 on un inconfusible arpegiador de Minimoogm, cruixent i amb tendència cap a la pujada de pitch, guia la cançò entre acompasades rítmiques de Charles a semicorxeres amb un segell totalment Vitalicious.

La cançò que dona al disc, Polkamatic, pren la melodia de les polkes centroeuropees, amb unes aceleracions i desaceleracions de tempo que fan dels sintes algo més orgànic, més humà, ones desafinades que venen i van, lleugers canvis de pitch que convertixen les melodies de Vitalic en algo melancòlic, tal volta algo propi de la personalitat de Pascal, un amant del nostre pais, potser degut a la seua ascendència espanyola.

El hit amb més repercusió en les pistes de ball de l'època va ser sens dubte My Friend Dario, on ens parla d'un tal Dario amant de la velocitat i les marxes altes. En aquest tall tenim que tornar a l'esperit rock, ja siga pel xicotet punteig loopejat, als flangers del desert o a les bateries rock band. Siga el que fora, es va incloure en el massiu encara que alternatiu recopilatori de Razzmatazz d'aquell any 2005.

Per últim es despedia d'aquest meravellós treball amb Valleta Fanfares un tema que actualment dj's com Buffetlibre han reincorporat als seus sets, una impresionant batucada amb esència MIDI que eriça la pell de qualsevol oient.

1. Daft Punk – Discovery (2001)

I que dir d'aquestos personatges?! Després de revolucionar el món del house i l'electrònica de ball amb Homework, Daft Punk van tornar amb Discovery. Una sobredosis de pop, electro, synth pop, disco pop, amb un toc dels 70´s i 80´s.

Escoltar aquest treball es convertix en un viatge en el temps, ja que rendix homenatge al funky, a les discoteques, a l'eurodance e inclús a Kraftwerk. I van ficar de moda el dedicar-se a buscar samples utilitzats en temes del french house i utilitzar-los per crear hits com One More Time, Harder Better Faster Stronger o Crescendolls i presiocitats com Verdis Quo o Too Long.

És un exemple de bona producció, i li pega mil voltes a les produccions "originals" que s'han fet fins a dia de hui. És house agradable, samplejat fins la mèdula però divertit i ballable. Una obra d'art i segons nosaltres el millor disc d'electrònica de l'última dècada.

Top 50 Àlbums de pop i rock de la Dècada: 10-1

2010-05-06T04:34:00.001+02:00

I per fi, arribem al final d'aquest repàs al que han significat aquestos 10 anys per al món de la música. I ho fem amb els que creiem que són, no només els millors 10 àlbums de la dècada, si no aquells que són els més representatius. O bé perquè consagraren als grups que han marcat la dècada, o bé perquè contenen autèntics himnes corejats i cantats arreu del món, o bé perquè iniciaren moviments musicals que han estat la senya d'identitat d'aquestos anys que queden ja per al record. I sense més dilació us deixem amb els que des del nostre humil punt de vista, han estat les 10 obres mestres dels 00's, gaudiu-los.

10. Wilco - A ghost is born (2004)

L'encarregat d'obrir aquesta "selecta" llista, és la meravella que Jeff Tweedy i els seus van crear allà pel 2004. A ghost is born marcà el salt definitiu de Wilco cap a l'escena internacional. Al que fou el seu 5é àlbum no hi falten grans cançons amb ritmes del country que havia caracteritzat a la banda nord-americana des dels inicis, com ara Muzzle of bees, però, potser una de les causes de l'èxit és el gran contingut elèctric de l'àlbum, ple de guitarres estridents, sorolloses i brutes, que encaixen a la perfecció a cançons com Spiders o el tema que obria l'àlbum, At least that's what you said

Wilco - At least that's what you said

9. Coldplay - Parachutes (2000)

Just al trenc d'alba de la dècada, a les ràdios d'arreu del món començava a sonar una cançó que portava per nom un color. Els creadors d'aquell preciós tall eren uns novençans, sàvia nova vinguda des de Londres. Per aquells temps, quan encara era habitual passar els cd's a cassette per poder-los escoltar al cotxe, anomenar a Coldplay era parlar d'un grup desconegut. Ningú, absolutament ningú podia preveure que s'estava presenciant el naixement d'un gegant. Progressivament, Parachutes va anar pujant a les llistes de vendes, i per a quan Chris Martin i els seus llençaren A rush of blood to the head dos anys després, Coldplay es convertiria en un autèntic fenòmen de masses. 4 han estat els àlbums publicats aquesta dècada, i a tots ells trobem grans temes, fet que ens ha posat molt difícil escollir quin hauria de sortir al top. Però al final, i per molt que temes com In my place, Talk o Lovers in Japan ens enamoren, el seu àlbum de debut, potser perquè és el més personal, o bé perquè va ser l'encarregat de posar-los al mapa de l'èxit, és l'escollit. I com no podria ser d'altra manera, per tenir aquell single que portava per nom un color, Yellow

Coldplay - Yellow

8. Sufjan Stevens - (Come on feel the) Illinoise (2005)

En una entrevista, Sufjan Stevens va revelar que tenia un repte: Dedicar un disc a cadascun dels estats dels Estats Units. Malgrat que tothom reconeix la ironia d'aquest repte, a la dècada que acabem de deixar, Stevens ha fet el seu homenatge a 2 estats. El primer fou Michigan (2003), el seu estat natal. Però sens dubte, el segon disc homenatge serà el que passarà a la història. A l'àlbum que dedica a l'estat d'Illinois, Stevens derrotxa genialitat, tan musical com lírica en quantitats industrials. Començant pel joc de paraules del títol, on fa referència a la mítica cançò dels 70 de Slade Cum on feel the noize, popularitzada pels Quiet Riot durant els 80, i seguint pels noms de les cançons, alguns interminables com ara The Black Hawk War, or, How to Demolish an Entire Civilization and Still Feel Good About Yourself in the Morning, or, We Apologize for the Inconvenience but You're Going to Have to Leave Now, or, 'I Have Fought the Big Knives and Will Continue to Fight Them Until They Are Off Our Lands!, alguns perfectament descriptius com They Are Night Zombies!! They Are Neighbors!! They Have Come Back from the Dead!! Ahhhh! i la cançó que la segueix Let's Hear That String Part Again, Because I Don't Think They Heard It All the Way Out in Bushnell on ens convida a escoltar de nou la part de cordes de la cançó anterior perquè pensa que no l'hem escoltada bé. I finalment a les lletres on conta infinitats d'històries relacionades amb l'estat d'Illinois d'una forma tan exquisita que fa pensar en les hores que haurà passat Stevens documentant-se. Però sens dubte i després de tant de títol rar, la cançó més perfecta de l'àlbum es la dedicada a la capital de l'estat, amb el simple nom de Chicago.

Sufjan Stevens - Chicago

7. The White Stripes - Elephant (2003)

Quan Elephant sortí a la venda, Jack i Meg White deixaren de ser un grup més. The White Stripes havia aconseguit deixar amb la boca oberta a més d'un. El disc no aportava res de nou, rock, un rock brut, garage rock. Però algo hi havia en aquell àlbum, en aquella veu desgarrada i enbogida de Jack White. I és que cançons com Girl, you have no faith in medicine o The hardest button to button sonaven genials, però la clau residia en el primer tema del àlbum, en un riff de guitarra que passarà de ben segur a la història com una icona de la dècada, aquell que donava la benvinguda l'armada de les Set Nacions

The White Stripes - Seven Nation Army

6. Bloc Party - Silent Alarm (2005)

Cap a l'equador de la dècada, des de Londres va arribar una altra joia. Com ja marcaven els primers compasos del tall inicial del seu àlbum de debut, aquell meravellós Like eating glass, on una guitarra fa l'efecte d'un avió que aterra, Bloc Party aterrava amb un disc transgressor. Silent alarm era una senzilla i humil obra d'art de l'indie rock, capaç de commoure a la crítica més exigent. Amb el seu primer àlbum , els anglesos demostraren que sabien compaginar com ningú la música de guitarres elèctriques més pura amb efectes i ritmes electrònics capaços de fer moure al més quiet. I és que en ell es troben des de cançons més pausades com Blue light o This modern love, fins a cançons mogudes i pegadises com Luno o Helicopter. Solos de guitarra, ritmes impossibles de bateria... no es podia trobar a faltar res. I per si fora poc, un single amb pegada que encara avui fa tremolar discoteques, perquè alguna cosa va canviar al món quan Kele Okereke va mirar a Russell Lissack i els dos van començar aquell ritme de guitarres a temps - contratemps que crea la base perfecta de Banquet

Bloc Party - Banquet

5. Arcade Fire - Funeral (2004)

Quan vam passar pel número 40 ja vam avançar que Arcade Fire era l'únic grup que havia col·locat dos àlbums al top. I no és per menys ja que el pas d'aquestos mags per la dècada ha estat meravellós. Si ja ens desfeiem en elogis davant la seva obra menor, Neon Bible (2007), se'ns esgoten els qualificatius per descriure un àlbum com Funeral, que fou la seva carta de presentació al món. Ja la cançó que l'obria, Tunnels, ens feia recordar inevitablement al mestre David Bowie, i de seguidors de Bowie hi han molts, però pocs han estat tan bons com per fer que el propi Bowie interpretés amb ells una cançó. Funeral és una oda a la varietat de ritmes, d'harmonies i d'instruments, es podria dir que cap cançó s'assembla a una altra del disc, cadascuna ens transporta a una atmosfera diferent i en totes elles l'únic factor comú és la virtuositat amb la qual la banda canadenca les interpreta. Cap al final de l'àlbum, i d'una ferma línia de baix, neix el single, que porta per nom Rebellion (Lies), i no és d'estranyar que hagin volgut incloure aquest subtítol a la cançó ja que potser un dels punts més aconseguits de la cançó es aquell incansable cor que repeteix la paraula lies cada vegada que Win Butler canta Everytime you close your eyes. Però a més, si afegim les perfectes modulacions per les quals passa la cançó i la preciosa melodia de violí que la condueix lleugerament al seu final, un té ràpidament la sensació de que a les seves oïdes arriba una cançó memorable, que serà per sempre senya d'identitat d'aquesta dècada.

Arcade Fire - Rebellion (Lies)

4. Arctic Monkeys - Whatever people say I am, that's what I'm not (2006)

Avui, centenars de grups arriben a l'èxit gràcies a Internet. D'aquest fenòmen, els Arctic Monkeys van ser els pioners. Després de revolucionar la xarxa, el grup de Sheffield acceptà l'oferta de la discogràfica Domino per editar un àlbum de debut, i voilà, com si fos així de fàcil, Alex Turner i els seus pariren aquest Whatever people say I am, that's what I'm not. L'inici del disc, representat pels seus tres primers talls (The view from the afternoon, I bet you look good on the dancefloor i Fake tales of San Francisco) era senzillament demoledor i electritzant. La crítica es rendí davant una banda de "crios malotes" que feien cançons com si portessin tota la vida fent-ne. Amb el treball desplegat a àlbums posteriors, sobretot a aquell Favourite worst nightmare (2007), Arctic Monkeys apuntaren cap a un canvi i una maduració del seu estil, que acabà per col·locar-los definitivament com una de les icones de la dècada. Tot i que on millor es mouen és a aquell inapelable i trencador post-punk que predominà als seus inicis, fet que fa que per nosaltres, el seu àlbum de debut sigui el mereixedor d'ocupar el 4t lloc d'aquest top. I és que si cabia cap dubte només calia recordar aquella desena de notes de guitarra que en qüestió de segons ens portaven del relax a l'èxtasi, i que serien la clau per fer saltar a milers de persones durant tota la dècada al ritme de When the sun goes down

Arctic Monkeys - When the sun goes down

3. The Killers - Hot Fuss (2004)

I ens endinsem ja en el que seria el pòdium del nostre top. Segurament el fet que el seu últim àlbum, Day & Age (2008), sigui un treball enfocat cap al mainstream, cap al públic menys exigent, ha provocat que a molts tops de la dècada a The Killers ni se'ls mencione. Nosaltres, malgrat que compartim la idea de que el camí del quartet liderat per Brandon Flowers s'ha desviat d'una manera alarmant, no volem oblidar que els dos treballs anteriors, Sam's town (2006) i, sobre tot, el seu àlbum de debut, Hot Fuss, són brillants. I és que aquell sintetitzador que marcava la tornada de Smile like you mean it, el ritme trepidant que imposava Somebody told me, el cor de gospel que apareixia del no res a All these things that I've done, repetint aquella frase que seria corejada per milers de veus arreu del món "I've got soul but I'm not a soldier", i els petits detalls que s'amagaven darrere de cançons com On top o Midnight show convertiren Hot Fuss en un disc d'impacte global, un disc animat i amb cançons que deixaven un gran sabor de boca. Si algú encara es qüestiona que aquest disc estigui aquí, només s'ha de parar a pensar un moment, quantes vegades en la seva vida el cor se li ha accelerat, les cames se li han començat a moure i un "ohh" ha sortit de la seva boca al escoltar els arpegiats de guitarra que obren tot un himne d'aquesta dècada, Mr. Brightside

The Killers - Mr. Brightside

2. The Strokes - Is this it (2001)

The Strokes era una banda de "fills de papà" provinents de famílies adinerades, entre ells, Albert Hammond, fill del creador del mític orgre Hammond. Això sí, aquesta imatge desapareixia completament quan es conformaren com a grup. Is this it fou la seva carta de benvinguda, i fou un dels primers àlbums mítics de la dècada. La banda neoyorquina seria la pionera en reinstaurar el post punk dels 70, en un moviment que es coneixeria més tard com post punk revival. Sense voler-ho, al 2001, The Strokes ens va fer un perfecte resum de com es mourien els grans grups de la dècada, al mateix àlbum on popularitzà autèntics himnes com Someday o l'inoblidable Last nite. Sense cap mena de dubte, amb Is this it, The Strokes marcà un punt a la història, després de la caiguda del grunge als 90, el rock, tornaria a la primera escena.

The Strokes - Last nite

1. Franz Ferdinand - Franz Ferdinand (2004)

Escollir el número 1 d'un top és una tasca complicada, i més si a aquest top un pretén recordar 10 anys de música. I aquí ens hem plantat, davant el que per nosaltres és el millor disc de la dècada. Les nostres raons per col·locar al debut homònim dels escocesos Franz Ferdinand al cim de la nostra llista son ben diverses. La primera, és indispensable i la comparteix amb la gran majoria dels seus 49 companys, és un àlbum senzillament brillant. Des d'aquella meravellosa crescuda de Jacqueline amb la qual s'obre el disc fins al riff de 40' passant per la pegadisa i ballable The dark of the Matinée i els acords a contratems de This fire, Franz Ferdinand ens donaven tot un regal a les nostres oïdes, un disc que mai ens cansaríem d'escoltar. La segona, és per nosaltres la més important, i és la rellevància, Franz Ferdinand aparegué en un moment on la gran avantguarda de la música britànica de la dècada dels 90 havia anat caient i desapareixent. La separació de Pulp i Blur, havien marcat la fi definitiva del britpop, i Oasis, navegava per les aigües de la nova dècada amb un rumb no gens clar. Franz Ferdinand féu el que anys abans havia fet The Strokes, i es posà al front de la corrent post punk de la dècada. L'èxit del debut dels escocesos donà un gir a la música britànica i contribuí a l'aparició de nous grups com Arctic Monkeys, Bloc Party, Kaiser Chiefs entre d'altres. Aquest àlbum va permetre a Franz Ferdinand prendre el testimoni d'Oasis com a banda britànica per excel·lència de la dècada. La tercera i última raó és potser la més senzilla, i és que creiem que a un número 1 de la dècada no hi pot faltar un himne de la dècada, un ritme marcat de guitarra "So if you're lonely, you know I'm here waiting for you" una aturada que acabà amb uns cops forts a la guitarra i finalment el ritme més pegadís de la dècada. Perquè podran passar molts anys, però tots els que vam viure els 00's recordarem amb una estima especial, com reaccionava el nostre cos al ritme de Take me out.

Franz Ferdinand - Take me out

Top 50 Àlbums de pop i rock de la Dècada: 20-11

2010-03-28T23:05:00.001+02:00

Continuem amb l'última tanda de grups abans de conéixer qui són els 10 grans de la dècada. I com que ja arribem a cotes altes del top, ens trobem a autèntics mites com Belle and Sebastian, Radiohead o PJ Harvey, autèntics experiments musicals exitosos com Cloud Cult, Vampire Weekend i Beirut i finalment, grans àlbums d'una música que no es nova, però que sempre agrada escoltar. Endavant!

20. Spoon - Ga ga ga ga ga (2007)

La dècada dels 00's ha acabat per consolidar a Spoon com un grup deliciós. I es que el treball realitzat per aquestos "rockers americans" durant els darrers 10 anys només pot ser cal·lificat com excel·ent i prolífic, amb el llançament de 4 àlbums que s'anaven superant l'un a l'altre. Aquest Ga ga ga ga ga no només és el més cridaner pel seu rar títol, sinò per ser el seu treball més acurat. Es fa complicat triar un tall d'aquest disc però al final ens hem decidit pel festiu i alegre The Underdog

Spoon - The underdog

19. Belle and Sebastian - The life pursuit (2006)

Si be ja s'acomiadaren dels 90 amb un brillant The boy with the arab strap, el pas de Belle and Sebastian per aquesta dècada ha seguit aquella línia de perfecció. Triar entre Fold your hands child, you walk like a peasant i aquest The life pursuit és una elecció bastant complicada. A 45 revolucions ens hem decantat per l'últim, perquè hem vist que és el marginat a altres tops 50 de la dècada i volem ser justos. Però entrant ja a l'aspecte purament musical, cançons tan populars com The blues are still blue o un Another sunny day, cançò perfecta per començar animat el dia on s'aprecien uns genials contratemps de guitarres alegres i ràpides ens fan estimar tot el que fa Stuart Murdock, inclús quan surt del grup i es posa a crear projectes paral·lels com God help the girl, un disc recomanadíssim malgrat no estar al top.

Belle and Sebastian - Another sunny day

18. PJ Harvey - Stories from the city, stories from the sea (2000)

La inquestionable carrera de Polly Jean Harvey com a artista d'un rock brut, obscur es va veure afectada a l'any 2000 quan llençà un àlbum més pop... Encara que com ella mateix digué, el que ella considera pop deu ser una cosa molt dura per als estàndars de la resta. Stories from the city, stories from the sea és un àlbum ple de contrastos, que inclou cançons lentes, mogudes, crits, fuzzies i inclús un duet amb Tom Yorke de Radiohead. Una joia imprescindible per als amants de les guitarres estridents.

PJ Harvey - Big Exit

17. The Raveonettes - In and out of control (2009)

Quan parlàrem de The Sounds, a la cua del top, ja vam avisar que el fenòmen de les Girlbands o Female voice bands havia calat fons en aquesta dècada. De ben segur que no ens equivoquem si posem a The Raveonettes al capdavant de tot aquest moviment. El seu últim treball, bé mereixia estar a les posicions més altes del top. Us deixem l'enllaç de l'article dedicat a ell a 45 revolucions

The Raveonettes - In and out of control

16. Radiohead - Hail to the thief (2003)

Un top sense Radiohead, simplement, no és un top. I es que malgrat que encara hi ha qui pensa que el seu millor àlbum, el meravellós OK Computer no ha estat encara superat, el treball realitzat per Tom Yorke i els seus aquesta dècada segueix sent espectacular. Potser la raó última i final per explicar que el disc que veieu aquí no sigui Kid A o In rainbows, és perquè hem triat l'àlbum més elèctric per a aquest top, on estan There, there o la genial Where I end and you begin

Radiohead - Where I end and you begin

15. The Veils - Nux vomica (2006)

De la ciutat de Londres, sorgeixen centenars de bandes de música alternativa. Són els detalls, els petits tocs, els que fan que algunes sobreisquen respecte d'altres. Potser el que va ajudar a The Veils a alçar el vol fou la incorporació d'un piano acústic a la seva formació. Però per si això no fora poc, el seu segon àlbum, Nux vomica, deixà ben clar que no eren un entre tants. El disc és senzillament brillant, on abunden els tocs tenebrosos que recorden a les bandes de rock dels 70 com ara Led Zeppelin, i es mesclen amb cançons marxoses i alegres com aquest Calliope!

The Veils - Calliope!

14. The last shadow puppets - The age of the understatement (2008)

Des que inicià la seva fulgurant carrera al capdavant dels Arctic Monkeys, a Alex Turner se l'ha seguit amb lupa. El seu últim invent va ser juntar-se amb Miles Kane i formar The last shadow puppets. El únic fruit que ha donat aquesta formació és un genial The age of the understatement. Un treball que ens mostra una altra cara de Turner, diferent a la que veiem quan posa veu als Arctic, i que ens ajuda molts cops a transportar-nos a un vella pel·lícula d'espies o de James Bond, com queda demostrat en aquest My mistakes were made for you

The last shadow puppets - My mistakes were made for you

13. Beirut - The gulag orkestar (2006)

L'àlbum debut de Zach Condon, al front d'una orquestra peculiar sorprengué a més d'un. Potser perquè impactava que un nordamericà s'endinsés tant en la música dels països balcànics, fins al punt de seguir de manera genial els pasos d'artistes autòctons com ara Goran Bregovic. Gulag Orkestar contenia joies de gran calibre com Postcards from Italy o Canals of our city, però no obstant, anys després, en una edició especial, Beirut decidí incloure el tema Elephant gun, que ja va acabar de donar un toc de genialitat al disc.

Beirut - Elephant gun

12. Vampire weekend - Vampire weekend (2008)

El fenòmen Vampire Weekend era digne d'aparèixer al top. Des de Nova York al món, aquesta banda retornà als temps del Graceland de Paul Simon per fer una música indie amb ambients africanistes. I aquesta és la simple i clara filosofia: Música amb percusions i guitarres que segueixen ritmes i cants africans. El seu àlbum de debut, homònim, contenia cançons ballables com Oxford comma o el single A-punk, i també d'altres experiències instrumentals com M79.

Vampire weekend - A-Punk

11. Cloud Cult - Feel good ghosts (tea-partying through tornadoes) (2008)

Un treball tan acurat com el que Cloud Cult va realitzar al seu darrer àlbum no podia passar desapercebut per a ningú. Tota una oda a la música experimental, a les variacions rítmiques, a diversos estils de música i d'instruments. Us deixem el link a l'article de 45 Revolucions on vàrem parlar d'aquesta meravella de la dècada

Cloud Cult - Feel good ghosts (tea-partying through tornadoes)

Top 50 Àlbums d'electrònica de la Dècada: 20-11

2010-03-24T17:20:00.002+01:00

Resulta complicat mantindre al dia tot aquest muntatge. Però tornem on ho vam deixar.
Entrem en la recta final del nostre top, i ho fem de la mà d'Apparat, Boys Noize, Digitalism, Junior Boys, AFX, Daft Punk, The Postal Service, The Chemical Brothers i els grans Hot Chip.

20. Apparat – Walls (2007)

19. Boys Noize – Oi Oi Oi (2007)

18. Digitalism – Idealism (2007)

17. Hot Chip – Made in The Dark (2008)

16. Junior Boys – So This is Goodbye (2006)

15. Aphex Twin - Hangable Auto Bulb (2005)

14. Daft Punk – Human After All (2005)

13. The Postal Service – Give up (2003)

12. The Chemical Brothers - Push the button (2005)

11. Hot Chip – The Warning (2006)

Josh Rouse, màgia al Palau

2010-03-10T13:46:00.011+01:00

La vesprada del diumenge, 7 de març, a Altea era plujosa, d'aquelles que són genials per seure't al silló de casa i posar-te un bon disc d'una música relaxada i tranquila, de les que et fan tancar els ulls i transportar-te a qualsevol lloc de la teva imaginació. Però si a més aquella vesprada, pots canviar el silló de casa per una butaca del Palau, i al reproductor de vinil per un escenari on tens a Josh Rouse acompanyat de 4 músics com la copa d'un pi fent el millor concert que ha vist aquest auditori (amb perdó de Jeff Tweedy i Manel), tens assegurada la vesprada perfecta

Tornava a Altea, però aquesta vegada no a l'aventura com va fer fa 6 anys vingut des de Nashville, si no des del seu pis al Carrer Jesús de València, com ens canta en una de les seves noves cançons, a presentar el seu darrer disc, El Turista on es passa als ritmes sudamericans, i a cantar certes cançons en castellà. I així, "en un castellà força estrany, sorprenentment fluït" com dirien els Manel, Rouse es va dirigir al públic fent-nos saber que tornava a Altea, al poble que havia estat la seva casa, i així es com es volia sentir aquella vesprada, com a casa.

Rouse alternà temes del seu nou disc, el qual venia a presentar, amb temes anteriors, especialment del seu àlbum 1972, que és per nosaltres el seu millor treball i que hem escollit número 23 al top de discos de la dècada. En tot moment va estar acompanyat per 4 músics, tots ells espanyols, entre ells Raül Fernández de Refree. Tots 4 es van adaptar de meravella i van donar una particular versió del so de Rouse, especialment de les cançons d'anteriors discos. El treball de Raül, sobretot al piano, fou brillant, arribant inclús a marcar-se al final d'una cançó una genial improvisació.

Però tornant a l'artista principal, Rouse s'enfundà la guitarra i no dubtà en interactuar amb el públic per guanyar-se'l, arribant a fer bromes i trencant la distància que sol separar un artista de la resta de la gent, fins al punt d'arribar a parar una cançó perquè s'havia equivocat, i tornar-la a començar, justificant-se amb un "es que los domingos por la tarde, después de la paella...". Abans de posar fi a la seva actuació, Rouse agafà el micro i arribà el moment potser més tendre de la nit, el moment que tots els alteans assistents al Palau esperàvem, i que tots vam acabar reconeixent quan va dir que tocaria una cançò amb una lletra que parlava del poble, amb un vídeo rodat al poble i que era "un regalo" I, així, sense més floritures, començà a tocar els arpegiats que inicien Quiet town, i així fou com el Palau escoltà en directe, una de les cançons més boniques que han escrit dedicades al poble d'Altea

Amb un aplaudiment fortíssim, Rouse abandonà l'escenari amb la seva banda. I al poc, al veure que els aplaudiments no cessaven, va tornar ell sol, amb la seva guitarra. I sense més, es va atrevir amb Comeback. I va ser en aquell moment, on demostrà que per molt que porta una banda de músics darrere, ell és un artista que pot amb tot. Finalment i després de 2 cançons més, ja amb la banda, Rouse s'acomiadà del Palau amb un Bona nit que donà el puntet final a la seva màgica actuació.

Sens dubte, un dels millors concerts que s'han vist a Altea en els últims anys, amb un so espectacular, i que a tots, malgrat durar 90 minuts, se'ns va fer curt i agradable. Només ens queda agrair a l'equip del Palau Altea, la dedicació i l'empeny per obrir les seves portes a la música alternativa una vegada més, i els animem a seguir endavant amb aquesta tendència, que contribueix a obrir el ventall cultural del nostre poble.

Les fotos del concert les tenim gràcies al nostre company Ferran, que té permís exprés per saltar-se aquell cartell ben gran que ens posen al Palau abans d'entrar on se'ns prohibeix fer fotos. No dubteu en escoltar el seu programa, de 5 a 7, a Ràdio Altea.

Top 50 Àlbums d'electrònica de la Dècada: 30-21

2010-03-03T17:21:00.001+01:00

Acabem de passar l'ecuador del nostre top i hem tingut joies com Rebotini, Animal Collective, William Orbit, John Tejada, Fischerspooner o Modeselektor.
Esta vegada tenim a LCD Soundsystem, Zombie Nation, Flying Lotus, Si Begg, Basement Jaxx, The Streets, The Chemical Brothers, Moderat, Booka Shade i a Laurent Garnier. La cosa va ficant-se interessant.

30. LCD Soundsystem – Sound of silver (2007)

29. Zombie Nation – Zombielicious (2009)

28. Flying Lotus – Los Angeles (2008)

27. Si Begg – Director’s Cut (2003)

26. Basement Jaxx - Rooty (2001)

25. The Streets – Original Pirate Material (2002)

24. The Chemical Brothers - Come with Us (2002)

23. Moderat - Moderat (2009)

22. Booka Shade – Movements (2006)

21. Laurent Garnier - Unreasonable Behaviour (2000)

Top 50 Àlbums de pop i rock de la Dècada: 30-21

2010-02-14T20:32:00.031+01:00

I continuem avançant al top de pop i rock de la dècada, atravessant ja l'equador de la llista. En aquest viatge ens acompanyen grups de renom com Eels, Spiritualized o Muse, i també d'altres que s'han obert camí poc a poc durant aquesta dècada com The Kooks, Mando Diao o The XX. Entre aquestos 10 trobem també el que per nosaltres és el millor àlbum nacional de la dècada. Endavant!

30. Klaxons - Myths of the near future (2007)

Com ja déiem a l'inici del top, a aquesta dècada, els límits entre la música acústica i l'electrònica s'han fet cada cop més complicats de diferenciar. Molts grups s'han dedicat a creuar aquesta frontera una i altra vegada. És per això que alguns d'ells, com Klaxons... apareixen als dos tops que estem fent a 45 revolucions. I és que es mire per on es mire, Myths of the near future és un disc genial, tant a nivell de rock, com d'electrònica. Si bé cançons com Atlantis to Interzone fan imprescindible la seva inclusió a un top d'electrònica, Totem on the timeline o el més que repetit Golden skans ens obliguen a parlar d'un dels millors discs de pop i rock de la dècada. El single Golden skans serveix encara avui de sintonia d'un anunci, qui no el recorda?

Klaxons - Golden skans

29. Antònia Font - Taxi (2004)

I al lloc 29 és on trobem el que per nosaltres ha estat el millor disc nacional de la dècada. Vinguts de l'illa de Mallorca, l'any 2004 ens van sorprendre amb un àlbum que ens venia a contar una odissea, un viatge espacial, i les lletres, a quina més simpàtica i graciosa ens anaven relatant de l'inici a la fi aquest viatge. Des d'un enlairament amb el comandant Armando Rampas, fins a una evacuació en una Càpsula d'emergència, passant per una trobada amb uns simpàtics Extraterrestres, conversacions profundes amb un Robot o unes rimes escrites per un Astronauta rimador. I tots aquestos pasos acompanyats d'una gran base musical encapçalada per un brillant Joan Miquel Oliver. Antònia Font culminarien el seu treball durant la dècada amb altres discs de gran qualitat com Alegria (2002) i Batiscafo Katiuscas (2006).

Antònia Font - Robot

28. Spiritualized - Songs in A&E (2008)

Quan algú passa una temporada a la UCI d'un hospital, pensa en moltes coses. Jason Pierce, a més d'això és capaç de composar un dels discs més brillants dels darrers 10 anys des del llit d'un hospital, on va estar ingressat per una greu malaltia. I el títol de l'àlbum ja ho diu: A&E són les sigles de Atention & Emergency, l'equivalent a la UCI al Regne Unit. Cançons que parlen de la vida que veu un malalt a un hospital, amb efectes sonors que ajuden a situar-se a dins d'una d'aquelles habitacions, unides per uns llaços anomenats per ells mateixos com Harmonies, cançons instrumentals, moltes d'elles interpretades amb instruments típics d'orquestra. Songs in A&E és un obra que recobra el sentit quan s'escolta tota junta, així que qualsevol cançó serveix per representar-la. Hem escollit aquest I gotta fire

Spiritualized - I gotta fire

27. Eels - Blinking lights and other revelations (2005)

La brillantesa de Mark Everett com a líder de Eels resideix en l'immensa capacitat que té per crear cançons. Així ho demostren els 5 àlbums que Eels han publicat aquesta dècada. Però a més, en aquest genial Blinking lights and other revelations ens queda més clar que en el temps que nosaltres preparem el desdejuni, Mark Everett ha escrit una cançó. L'àlbum conté un total de 33 cançons! I a quina millor! Des d'un pop relaxat fins cançons fuzzies, rock, pop, incursions electròniques... de tot! Una petita mostra, aquest Trouble with dreams

Eels - Trouble with dreams

26. Mando Diao - Ode to Ochrasy (2006)

Ja assentats al panorama rock i post punk de la dècada, l'any 2006, els suecs Mando Diao s'atreviren a donar un pas endavant, i anar més enllà de fer un simple "tercer àlbum". I d'aquesta ambició va néixer Ode to ochrasy, un disc conceptual, que segons ells conté temes dedicats a diferents personatges que s'anaven trobant durant la gira. Les cançons de l'àlbum més post punk i i més elèctric de la banda, són animades i ràpides, amb unes guitarres i veus desgarrades que predominen de dalt a baix. No és estrany que després de la seva gira amb Franz Ferdinand, la qual va passar per l'edició de l'any 2009 de l'MTV Winter València, molta gent els bategés com els "Franz suecs".

Mando Diao - Welcome home, Luc Robitaille

25. The Kooks - Inside in / Inside out (2006)

A The Kooks els calia poc més que una guitarra acústica per plenar de música una cançó. I famoses són les versions acústiques de temes com Crazy de Gnars Barkley o Kids de MGMT. Així i tot, al seu àlbum de debut, van deixar clar, que quan agafaven les guitarres elèctriques, el baix i la bateria, eren encara millors. Inside in / Inside out és un regal per al públic indie de tot el món i que va donar fruits. Fins a 6 dels 14 talls de l'àlbum van esdevenir singles en el que va ser un dels debuts més sonats de la dècada. Cançons com Ooh la, Sofa song o Naïve enamoraren ràpidament a l'audiència, i certificaren l'entrada de The Kooks en aquell moviment de grups joves que estava sorgint al Regne Unit.

The Kooks - Naïve

24. The XX - XX (2009)

Hem plenat aquest top d'àlbums que ens han sorprés pels contrastos, per la gran capacitat de molts grups a barrejar estils, a mesclar infinitat d'instruments i harmonies en una sola cançó, de cançons que necessiten diverses audicions per ser apreciades en la seva totalitat. I de sobte, tot just creuant l'equador de la llista, ens trobem a un disc completament diferent. The XX és un grup de la ciutat de Londres que ha debutat quasi a finals de la dècada, i amb una música minimalista, de pocs instruments, senzilla i tranquila, ha sorprès a tothom. I ells són la prova més clara de què amb pocs elements es poden fer cançons genials.

The XX - Heart skipped a beat

23. Josh Rouse - 1972 (2003)

Abans de sorprendre a tothom i mudar-se a un poble de la Mediterrània, on escrigué el seu disc més conegut, que per ell era un "poble tranquil" al que va dedicar la cançó Quiet Town (i estem parlant del poble d'on som, Altea!!), Josh Rouse va publicar una obra mestra dedicada a l'any del seu naixement. Amb una visió restrospectiva de 30 anys, Rouse va voler situar-se als Estats Units dels 70 i imitar l'estil dels cantautors de l'època a un treball que va resultar brillant. Un àlbum per apreciar i que guanya amb les successives audicions, on un pot tancar els ulls i recordar altres temps i detalls extrets de diversos estils dels 70, barrejats i dirigits per la seva veu. Bona prova del gran treball que va realitazar és el single Love vibration. Actualment, Rouse resideix a la ciutat de València on s'ha atrevit a escriure el seu primer àlbum amb cançons en castellà, que porta per nom El turista. De les quatre cites que ha escollit a Espanya per presentar-lo, sols una passa pel País Valencià, i com no podia ser d'altra manera, serà a Altea. El pròxim diumenge 7 de març al Palau, un concert que des d'aquí recomanem a tots els nostres amics i veïns

Josh Rouse - Love vibration

22. Muse - Absolution (2003)

Quan l'entrada d'Anglaterra a la Guerra d'Iraq causava controvèrsia a tots els racons del país, Muse van decidir agafar aquell transfons polític i escriure què pensa un home quan veu a prop el fi. El seu estil de rock pesant contribuí meravellosament a la causa lírica del disc, convertint-lo en el treball més acurat la banda anglesa, culminat per un genial Time is running out

Muse - Time is running out

21. The New Pornographers - Challengers (2007)

The New Pornographers és una banda canadenca formada per 8 components. La seva música, a cavall entre l'indie i el powerpop melòdic va culminar en el que era el quart àlbum de la seva carrera. Challengers és un àlbum agradós i fresc, que no ens vol vendre res nou, simplement fer-nos cantar o moure'ns amb les seves cançons. Totes elles construïdes d'una manera exquisita, amb incoroporacions de diversos intruments, cordes, harmòniques i aprofitant el gran nombre de músics del grup, amb cors molt treballats. Una altra joia d'aquesta dècada.

The new pornographers - My rights versus yours

Anni B Sweet - Start Restart Undo

2010-02-09T06:04:00.000+01:00

Dir a aquestes altures que Anni B Sweet és un promesa del indie femení espanyol és una obvietat. Possiblement siga una de les artistes que amb més força ha entrat en esta categoria en els últims anys, seguint pot ser la bretxa que ja va obrir Lourdes (Russian Red) i amb la que són inevitables les comparacions.

Però Anni ha sabut separar estil i crear el seu espai en el panorama nacional, amb cançons com Motorway o Second Hand, guanyant poc a poc al seu públic i centrant-se en conseguir els seus propis objectius sense necessitat de vendre's.

Les seues cançons són dolçes com el seu cognom artístic, encara que moltes tinguen sentiments amargs. I les seues melodies potents i sòlides amb la brillantor d'eixa portentosa veu ho convertixen en un producte fresc, emocionant i certament conmovedor.

Anni B Sweet - Motorway

Anni B Sweet - Second Hand

Ho comprovem amb cançons com Motorway, el single amb el que es presenta ‘Start Restart Undo’. Arriba a ser prou adictiu amb la metàfora de caminar perdut entre autopistes, dependent de la persona estimada.

Oh I Oh Oh I i Roll Like a Ball s'escapen de lo convencional ofrerint la visió més lúdica del disc. També destacaría Second Hand o Lalala (vídeo).
Un altra cançò que m'agrada és Mr.D, grabada amb tot el seu so ambient, aguditzant d'esta forma el dramatisme, en aquest cas, de sentir-se abandonat.

Anni B Sweet - Oh I Oh Oh I

Anni B Sweet - Roll Like a Ball

Encara no fa ni un any de la publicació del seu primer disc, i ja ha donat varies voltes per Espanya, enlluernant al públic de petites sales i grans festivals com al passat FIB Heineken.
Per a alegria de molts, aquest pròxim divendres 12 de febrer, la tindrem a València a partir de les 22:30 en la sala El Loco Club.

Com a curiositat afegir que recentment ha ficat veu a un famós anunci que tots haureu vist. Casi a ritme de nana i evocant una poderosa atmósfera folk anys setanta, Anni s'ha pujat al carro de les versions i ha donat una volta de 180 graus al clàssic de A-ha, Take On Me. Algú reconeix en quin anunci apareix?

Anni B Sweet - Take On Me

Escolta-la a Spotify | Myspace

Top 50 Àlbums de pop i rock de la Dècada: 40-31

2010-02-04T23:51:00.024+01:00

I seguint amb el top 50 de pop i rock de la dècada avancem 10 llocs més cap al número 1. En aquestes altures del top trobem, al que sens dubte serà un dels grups més influents de la dècada, Arcade Fire, als polivalents Yo la tengo, a un incombustible Morrissey, a una de les revelacions d'aquest final dels 00 com Grizzly Bear i als sempre alegres Camera Obscura entre d'altres.

40. Arcade Fire - Neon Bible (2007)

Que el més fluix dels dos àlbums que Arcade Fire ha publicat aquesta dècada estiga al top 50, pot ajudar a fer-nos una idea del treball brillantíssim d'aquest grup canadenc. Ja ho desvelem, Arcade Fire són l'únic grup que contará amb doble presència en aquest top. Els reis del Baroque pop, com alguns l'anomenen, o art rock, es regalaven més al seu estil de plenar les cançons d'instruments. Així cançons com Ocean of noise passaven de ser una simple guitarra a un gran grup de corda i vent. Cançons més ràpides i fluïdes com The well and the lighthouse o Keep the car running ajudaven a respirar a l'àlbum per no adormir-lo en la monotonia. Però si hi ha una cosa difícil a la música, és combinar instruments actuals amb un autèntic orgue d'església, Intervention ens demostra que per a Arcade Fire, no hi ha res difícil

Arcade fire - Intervention

39. M. Ward - Hold time (2009)

M. Ward ha demostrat que la música pop alternativa no ha d'estar barallada amb els ritmes populars americans, com el country o el folk. A Hold time va aconseguir fer un treball perfectament arrodonit sense necessitar excessives floritures, un disc agradable amb cançons que evolucionen poc a poc i la seva veu, que sona sempre, com si estigués gravada amb un vell micròfon. A To save me, crea una atmosfera folk, on caben també instruments electrònics.

M. Ward - To save me

38. Yo la tengo - Popular songs (2009)

Un pop molt brut, molt noise, a vegades molt proper al rock, és el que sempre ha caracteritzat al grup de New Jersey. I Popular songs no és més que això, una confirmació del seu estil, un acte de fidelitat a ells mateixos i als seus seguidors, però amb l'extra de comptar a les esquenes amb una carrera de 25 anys. Tot i això, el darrer disc de Yo la tengo es alguna cosa més que pop, també trobem aproximacions al blues com Periodically double or triple. I poder mouret en estils tan diferents com a peix a l'aigua, és digne de ser recordat a un top de la dècada. No obstant les cançons que més enganxen són les més purament Yo la tengo com Nothing to hide.

Yo la tengo - Nothing to hide

37. The go-betweens - Oceans apart (2005)

5 anys després de refundar la banda, Robert Forster i Grant MacLennan culminaven la seva carrera amb Oceans apart. Aquest disc brillant tornava a The go-betweens el reconeixement que tenien als 80. Quan tot feia pensar en que donarien molt més de parlar, al 2006, MacLennan patí un atac al cor fulminant que acabà amb la seva vida i posà el punt i final definitiu a la carrera de la banda. Per sort, abans de deixar-nos, va deixar aquesta joia, que conté cançons tant singulars com Born to a family o Here comes a city. Encara que o bé perquè és entranyable, o bé perquè sona a un comiat trist, no dubtaria al dir que la cançò mes apropiada per fer un homenatge a un dels símbols desapareguts de la dècada és Finding you.

The go-betweens - Finding you

36. My morning jacket - Evil urges (2008)

El secret de l'èxit de My morning jacket potser siga que no és cap secret, simplement és una prova viva de que fer rock pur i dur, del de sempre, és una fórmula que a aquesta dècada ha seguit funcionant tan bé com a les anteriors. I és que Evil urges no és altra cosa que un bon àlbum de rock, potser amb certs coquetejos amb instuments electrònics, sobretot amb efectes, però a la fi, rock. I així és com es mostra a temes com aquest I'm amazed amb un solo de guitarra final que ja ens recorda a altres èpoques.

My morning jacket - I'm amazed

35. TV on the radio - Dear science (2008)

Encasellar als neoyorquins TV on the radio en un estil és una tasca força complicada. Des d'electrònica a rock alternatiu, passant per coquetejos amb l'indie, el jazz o el soul. I que Dear Science estiga al top es deu en gran part a que tot aquest ventall d'estils es veu representat al disc. Potser la cançó més èpica i polivalent del disc siga la que el tanca, Lover's day però així i tot hem decidit que Crying és una cançó més representativa dels TV on the radio.

TV on the radio - Crying

34. Morrissey - You are the quarry (2004)

Des de la separació de The Smiths al 1987, la carrera de Morrissey en solitari ha sigut brillant i prolífica. Per a un home que ja ha deixat la seva petjada en dues dècades, no deu ser fàcil enfrontar-se a una nova. Així i tot, amb You are the quarry ens va demostrar que malgrat tenir ja 45 anys, li quedava molta guerra per donar. l'àlbum transcorre fidel al seu estil i ens regala cançons tan brillants com aquest Irish blood, English heart on en certa manera, s'atreveix a endinsar-se al conflicte entre Irlanda i el Regne Unit, tant latent aquell 2004.

Morrissey - Irish blood, English heart

33. Camera Obscura - Let's get out of this country (2006)

Potser alguns pensen que l'indie pop és una cosa d'altres èpoques. Seguint una música que sempre ens ha recordat a Stuart Murdock i els seus Belle and Sebastian, la veu de Tracyanne Campbell al front dels Camera obscura, ha demostrat que aquesta gent s'equivoca. Dels 4 àlbums que han publicat en aquesta dècada, resulta inevitable escollir aquest Let's get out of this country, per la preciositat de les seves cançons, per l'acurat treball d'instrumentació i sobretot perquè tots li hem dit alguna vegada a Lloyd Cole que estem llestos perquè ens trenquen el cor.

Camera obscura - Lloyd I'm ready to be heartbroken

32. Grizzly bear - Veckatimest (2009)

Com qualsevol disc de música purament experimental o lo-fi, Veckatimest costa de digerir en les primeres audicions. En canvi quan un s'ho prén amb paciència, es seu i es dedica a escoltar detalladament se n'adona de perquè aquest àlbum ha estat una de les grans sorpreses d'aquest final de dècada. Perquè és un disc on el que importen són els petits detalls. I això no ha passat desapercebut per a alguns publicistes que han escollit Two weeks per a un anunci de Peugeot.

Grizzly bear - Two weeks

31. Iron and wine - The Shepherd's dog (2007)

Darrere del nom d'Iron and wine, es troba Samuel Beam. Aquesta mena de cantautor americà, ha sapigut explotar millor que ningú les possibilitats que té la música folk. La seva carrera durant la dècada arribà a un punt culminant amb The Shepherd's dog, que és sens dubte el seu àlbum més brillant. Darrere una música d'aparent senzillesa, de ritmes country, Beam ens presenta una obra visceral, que ens endinsa moltes vegades a l'interior dels Estats Units, com aquest White tooth man.

Iron and wine - White tooth man

Top 50 Àlbums d'electrònica de la Dècada: 40-31

2010-02-02T21:31:00.001+01:00

Seguim amb el nostre top d'electrònica amb els puestos 40-31.
El formen Metro Area, Etienne De Crécy, Modeselektor, Crystal Castles, Goldfrapp, John Tejada, Miss Kittin & The Hacker, Klaxon, !!! y Fischerspoone.

40. Metro Area – Metro Area (2002)

39. Etienne De Crécy – Superdiscount 2 (2004)

38. Modeselektor – Hello Mom! (2005)

37. Crystal Castles-Crystal Castles (2008)

36. Goldfrapp – Supernature (2005)

35. John Tejada - The End Of It All (2007)

34. Miss Kittin & The Hacker – First Album (2001)

33. Klaxons – Myths of the Near Future (2007)

32. !!! – Louden Up Now (2004)

31. Fischerspooner (2001)

Top 50 Àlbums de pop i rock de la Dècada: 50-41

2010-01-28T23:36:00.029+01:00

Comencem amb la cua del top. Parlarem un poc de cada un dels àlbums i posarem una cançò representativa. Intentarem posar-les amb el reproductor flash de sempre, i les que no poguem les posarem amb un enllaç directe a Spotify. Gaudiu-los!

50. The Sounds - Living in America (2003)

Un dels trets característics dels 00's serà l'aparició de les anomenades female voice bands. I una de les bandes més característiques d'aquest grup són els suecs The Sounds. Amb Maja Ivarsson al capdavant, en poc temps es van convertir en l'avantguarda de la New wave de la dècada. Living in America és el seu primer disc i alhora el més encertat. El contingut és fresc i molt animat, amb cançons ballables que recorden als 80 i als primers 90, com ara Mine for life. No obstant la imatge més agradable del disc la donen cançons com Fire o Living in America, on Maja demostra tota la seva força amb la veu.

The Sounds - Living in America

49. The Legends - Up against the legends (2003)

I sense deixar Suècia, ens plantem al número 49. The Legends són una banda de pop. Però no sabem bé si pop ballable o pop fuzzie. Com ells diuen, és difícil encasillar-los. Up against the legends era un disc que no cansava mai a l'oïda, alegre, optimista, i amb una cançó que sonava a totes hores a qualsevol discoteca de música alternativa: The kids just wanna have fun

The Legends - The kids just wanna have fun

48. We are scientists - With love and squalor (2005)

Uns americans que bé podrien ser anglesos. Aquesta és la història de We are scientists. El seu primer àlbum With love and squalor, dona la volta al món ràpidament als ritmes del rock alternatiu que marcaven cançons com It's a hit, The great escape o Lousy reputation

We are scientists - Lousy reputation

47. Kaiser Chiefs - Employment (2005)

Kaiser Chiefs va sorgir a la cua de la nova fornada de la british music de la qual parlarem molt durant aquest top. El seu debut amb Employment fou la seva millor carta de presentació, amb aquell vídeo del single Modern way sobre la vida d'un home que feia malabarismes amb una pilota de tennis. El sempre graciós i divertit Na na na na naa, utilitzat com una de les sintonies del programa Sé lo que hicisteis o el sempre pegadís Everyday I love you less and less.

Kaiser Chiefs - Everyday I love you less and less

46. Catpeople - What's the time Mr. Wolf? (2009)

A aquest top intentarem fer una ullada al panorama alternatiu nacional, perquè un dels trets característics de la dècada és la inclusió d'Espanya als punts de música alternativa mundial. L'aparició de molts grups i sobretot, el fet de tenir festivals com el Primavera Sound o el FIB ha ajudat molt a aquesta gran evolució. Els galecs Catpeople han estat la sorpresa d'aquesta dècada, i ho són perquè mai podriem dir que són espanyols, el seu What's the time Mr. Wolf trenca ràpidament les fronteres col·locant-se com un preciós disc d'indie - pop europeu. Bona fe de tot això donen cançons com aquest Sister.

Catpeople - Sister

45. Babyshambles - Shotters nation (2007)

Si miréssim sols a la seva vida privada, és evident que no ha sigut la millor dècada de Pete Doherty. Ara, com a bon músic de rock dels 70, darrere una desastrosa vida privada hi ha un gran artista. I primer amb The Libertines i després amb Babyshambles, Doherty ha anat fent un rere altre, grans àlbums de música purament britànica, amb cançons que arriben a vegades a recordar als propis Beatles. A Shotters nation trobem un gran homenatge a la música de riffs pegadisos, com queda demostrat a cançons com Baddie's Boogie, Carry on up in the morning i Delivery

Babyshambles - Delivery

44. Manel - Els millors professors europeus (2008)

La nova dècada ha obert la música alternativa en català al món, i això es un fet que a 45 revolucions no podíem passar per alt. Parlar de nou de les claus de l'èxit de Manel seria afegir més pàgines a un tema del qual s'ha parlat a tot arreu. Us deixo el link que enllaça a l'article on a 45 revolucions vam parlar d'aquest disc

Manel - Els millors professors europeus

43. Vetusta Morla - Un día en el mundo (2008)

El dels madrilenys Vetusta Morla va ser un altre debut amb gran èxit. I es que des de la primera audició, Un dia en el mundo és un àlbum que enamora i sobretot que guanya amb el temps, amb l'apreciació dels petits detalls, tant musicals com lírics, grans metàfores, grans crescudes musicals i temes tan emocinals i bonics com el ja conegudíssim Copenhague que ha aconseguit que tot el món pense que "dejarse llevar suena demasiado bien".

Vetusta Morla - Copenhague

42. U2 - All that you can't leave behind (2000)

Tot el món havia comprovat durant la dècada dels 90, que U2 ja no eren la banda que havia aconseguit fer parar el món amb àlbums com War o The Joshua Tree. Segurament, Bono i els seus també se n'havien adonat d'aquest fet i van decidir donar un cop de volta a la seva carrera. Coincidint amb l'inici de la nova dècada, U2 es va posar sota la batuta del productor Brian Eno i va fer la seva primera petita incursió al món de l'electrònica. El resultat va ser un brillant All that you can't leave behind que va arrassar en poc temps. Fet que els va permetre seguir avui, 10 anys després, com una de les millors bandes en actiu de la història. No és gaire difícil extreure una cançò representativa del disc que conté el meravellós Beautiful day

U2 - Beautiful day

41. Port O'Brien - All we could do was sing (2008)

Ja ho deien el títol de l'àlbum Tot el que vam poder fer fou cantar i gràcies! Perquè quan es tracta de cantar, a Port O'Brien li sobren ganes i brillantesa. Pocs grups aconseguirien gravar cançons senceres on canten tots els membres i que foren temes tant excel·lents com els que trobem a aquest disc, i no exagere, sols heu d'escoltar I woke up today. Com a curiositat, a aquest disc es troba Close the lid un tema que es punxa molt al bar 8 de copes d'Altea.

Port O'Brien - I woke up today

Top 50 Àlbums de pop i rock de la Dècada

2010-01-27T23:54:00.004+01:00

Carlos ja va inicar la setmana passada el repàs que des de 45 revolucions donarem a la dècada que fa poc hem deixat endarrere. La meva tasca serà continuar aquest repàs fixant-nos en altres estils. En aquest cas més generals com ara el pop i el rock (sempre des del punt de vista alternatiu). La selecció ja està feta i sols queda la difícil tasca de posar ordre entre els 50 seleccionats, aviat us portaré la primera fornada d'ells. Abans de tot vull aclarir que aquest top 50 no pretén ser la Bíblia de ningú. A ell es trobaran discos que per mí han marcat una dècada, però no necessàriament els 50 millors. Es tracta simplement, una visió que fem des de 45 revolucions del que ha sigut per nosaltres, la primera dècada del segle XXI

Top 50 Àlbums d'electrònica de la Dècada: 50-41

2010-01-24T14:17:00.004+01:00

Iniciem aquest repàs musical des del final del top.
Començant pel lloc 50 trobarem a Photek, Dominik Eulberg, Cut Copy, Rex the Dog, Rebotini, LCD Soundsystem, Animal Collective, Gui Boratto, William Orbit i Kiki.
Cada caràtula enllaça directament a Spotify pel que podreu escoltar cada treball complet i una vegada allí aprofundir sobre cada artista.

50. Photek – Solaris (2000)

49. Dominik Eulberg – Flora & Fauna (2004)

48. Cut Copy - Bright Like Neon Love (2004)

47. Rex the Dog – The Rex the Dog Show (2008)

46. Rebotini - Music Components (2008)

45. LCD Soundsystem – LCD Soundsystem (2005)

44. Animal Collective – Merriweather Post Pavilion (2009)

43. Gui Boratto – Chromophobia (2007)

42. William Orbit My Oracle Lives Uptown (2009)

41. Kiki - Kaiku (2009)

Fins ací la primera part del nostre top 50 d'electrònica.
Continuarà...

Top 50 àlbums d'electrònica de la dècada

2010-01-24T13:15:00.002+01:00

Acabem de començar una nova dècada. I arriba el moment de mirar arrere, de fer un repàs de la passada, de tornar a recordar el que hem deixat. Per això en 45 revolucions hem preparat diversos tops. Començarem per un extens top 50 de música electrònica.

Ha sigut realment difícil, ja que en aquestos últims 10 anys s'han publicat tants discos que seria impossible no deixar-nos algun fora d'aquest top. Per això si penseu que ens hem deixat algun treball que mereixeria estar entre els 50 millors no dubteu en comentar-ho.
Iniciarem aquest repàs musical des del final i en futures entregues anirem postejant els restants àlbums.
Esperem que vos agrade.

BSO de Dexter

2010-01-19T06:09:00.002+01:00

Per a aquest inici d'any tenia pendent una cita amb un dels serial-killer forense més popular dels últims anys. Després d'una primera temporada perfecta volia vorer si la sèrie podia millorar-se, i el cas és que la segona no ha defraudat en absolut. Parle del gran Dexter.

Hui per la nit, he vist l'últim capítol de la segona temporada. I he de dir que poques voltes trobarem un guió tan original i un repart tan acertat. A mi inclús m'ha agradat més que la primera en quant al desenvolupament dels esdeveniments i l'evol·lució de Dexter. Es podria dir que la sèrie ha superat la crisi de les segones temporades de manera notable.

Però el que hem porta a escriure a 45revolucions sobre aquesta sèrie no és el guió sino la exquisita Bso. La primera sorpresa me la vaig emportar al escoltar Conocí la Paz del gran Benny Moré. I es que, què feia El Bárbaro del Ritmo en una sèrie dels EE.UU?
Pues simplement arredonir l'ambientació de Miami magistralment.

Benny Moré - Conocí la Paz

Ray Armando - Con mi Guaguanco

Durant tota la sèrie podem gaudir d'una gran presència de ritmes afrocubans. Són exemples temes com Conocí la Paz del ja citat Benny Moré, Flores Para Ti de Raw Artistic Soul col·laborant amb Rafael Cortez, Con mi Guaguanco de Ray Armando, o els Mambo All-Stars amb una versionada Perfidia del gran Alberto Domínguez.

Mambo All-Stars - Perfidia

Kinky - Uruapan Breaks

I he de dir que aquesta part és la que més m'agrada, però també trobem temes composats exclusivament per a la sèrie per part de Daniel Licht. Els quals són realment bons, i per a mostra l'inquietant Escalation.

Daniel Licht - Escalation

Kinky - Dexter Main Title

Obtenim així un còctel perfecte. Una combinació genial de cançons aterradores i tristoses amb els ritmes més caribenys. Simplement brillant.

Delorean - Ayrton Senna EP

2010-01-16T03:05:00.006+01:00

I després de viatjar pel món, tornem al panorama alternatiu nacional per parlar d'un grup que està en plena crescuda. Parlem de Delorean, un grup format per bascs però afincat a la ciutat alternativa per exel·lència del país, Barcelona. Després d'haver donat un pas de gegant passant-se un any sencer fent ballar i saltar al públic assistent a la sala Razzmatazz de la ciutat comtal amb aquell meravellós As time breaks off, fet que els va fer mereixedors de formar part del CD recopilatori de la discoteca a l'any 2006, el grup continua la seva carrera amb un nou pas per l'estudi, per gravar un EP amb el nom d'Ayrton Senna

Homenatjant d'aquesta manera al que és considerat com un dels millors pilots de la història de la Fórmula 1, que morí al 1994 a un accident al circuit d'Imola (San Marino), Ayrton Senna EP pot semblar un EP més, un disc ràpid i curt de tan sols 4 talls. Això sí, quins 4 talls... Seguint la seva línia de l'electrònica mesclada amb elements acústics com guitarres, Delorean aconsegueix que en el quart d'hora que dura aquest EP, ens donen ganes de tornar a polsar el play del reproductor per iniciar aquest viatge per la seva música. D'aquestos 4 temes, dos d'ells destaquen: Deli i Moonson

Podríem parar-nos a analitzar minuiciosament els dos talls i buscar quines són les raons que fan que siguin tan pegadisos. Però el més senzill seria concluir ràpidament dient que ambdós son temes animats, amb ritmes molt ballables, fluids i amb petits detalls que ajuden a no fer-los pesats i repetitius.

Moonson

Deli

Per als molts que esteu escoltant per primer cop Delorean quan us passeu per aquí, deixo el seu tema més famós, tal i com es punxava a la Sala Razzmatazz. I si us heu quedat amb ganes de més, el proper divendres 22 de gener, tocaran a la sala La3 de València, un concert que des de 45 revolucions recomanem molt, de fet nosaltres mateixos estarem allà

As time breaks off

Per saber més: Myspace

Slow Club

2010-01-14T21:32:00.003+01:00

Anit mentre sopava hem vaig ficar a vore l'últim capítol de la segona temporada de Chuck. Estava al saló relaxat, quan derrepent en una de les últimes escenes va començar a sonar una guitarra i dos dolces veus d'acompanyament. La escena de per si ja era emotiva, però la cançò va anar aumentant de ritme i amb la pujada final el calfred per tot el cos va ser inevitable.

Ràpidament hem vaig sentar davant del pc a buscar aquella meravellosa cançò i hem va impressionar el rebombori que havia causat en la red. Pàgines i foros amb centenars de comentaris que com jo es preguntaven pels autors de la mateixa. Finalment vaig donar amb ells i obviament vaig sentir una necessitat imperant de compartir-ho amb tots vosaltres. Vos parle de Slow Club.

Rebecca Taylor i Charles Watson són els components d'aquest grup. Residents a Sheffield (Uk) aquest duet és el resultat de la separació al 2006 de la banda The Lonely Hearts. Des d'aleshores han publicat un EP, Let’s Fall Back In Love, uns quants singles entre ells Christmas Tv (el tema que apareix en el capítol de Chuck) i un Lp amb el nom de Yeah, So?.

Slow Club - When I Go

Slow Club - Giving Up On Love

Després de passar-me la nit sentint-los tots, es veu molt clar que a aquestos dos el que els va és el folk. Però no eixe folk intimista i minimalista (carcamusero, que diria la nostra amiga) al que tantes bandes nord-americanes ens han acostumat en els últims anys. Slow Club són més de fer torch songs, sobretot acústiques, que es poden (es deuen) corejar a crit pelat.

Slow Club - Me & You

Slow Club - It Doesn't Have To Be Beautiful

Amb lletres que al·ludixen l'amor i al desamor, i sons compostos de guitarra, percusió i veu, es creen melodies carregades d'un potent, armònic i rítmic anti-folk. Es a dir, no parlem d'un folk que dona son, sino d'un pop que fa menejar els peus.

Escolta'ls a Spotify | Videos Youtube | Moshi Moshi

Música per la pau

2010-01-14T02:17:00.003+01:00

El pròxim dissabte 30 de gener coincidint amb el Dia Escolar de la No Violència i la Pau, el magazin Phlow.es, especialitzat en música lliure (produïda amb llicències de Creative Commons) publicarà un recopilatori de 25 temes que interpreten 25 arguments incluits en el document Cap a una cultura de pau, redactat per l'ONG catalana Fundació Per La Pau. Les cançons resultants, de diversos estils, alguns poc habituals, fomenten el missatge de reflexió, respecte tolerància i decisió davant la necessitat de fomentar la pau. Pots conéixer la llista de temes completa en un espectacular pdf que et pots decarregar ací. I com a petit anticip al llançament s'ha ficat a disposició de tot el món un dels temes incluits en el recopilatori a càrrec del barceloní bRUNA i que porta per títol Ya hay modelos alternativos de resolución de conflictos (descarregal ací o escoltal ací baix).

bRUNA - Ya hay modelos alternativos de resolución de conflictos

Fundació Per La Pau
Phlow.es

V.A - North/South/East/West

2010-01-07T21:13:00.004+01:00

Voldria presentar-vos la meua primera proposta d'electrònica pura a 45revolucions. I es que ix al mercat North/South/East/West. Un recopilatori que té la intenció de presentar música que viatja entre el Nord i el Sud de Gran Bretanya i l'oest i l'est dels Estats Units.

El projecte, ademés de música, també conté un disseny especial fet per Stuart Hammersley i una sèrie de fotografies realitzades per Shaun Bloodworth. Sense oblidar la col·laboració de Bleep.com

Entre els artistes que formen el recopilatori, trobem a Flying Lotus, Hudson Mohawke, Geeneus, FaltyDL, Daedelus, Headhunter, Rustie o Skream.

Un golós article d'edició limitada a 600 còpies que es pot adquirir a través de Bleep.com. Un autèntic fetitxe de col·lecció.

AFI - Crash love

2009-12-30T17:20:00.006+01:00

La dècada dels 90 va marcar l'inici de nous moviments o noves generacions musicals. Al Regne Unit es popularitzaven els termes Brit (Britpop, Britrock) I als Estats Units, al voltant de la ciutat de Seattle, Nirvana i Pearl Jam, llençaven el grunge al món. En aquest context, als instituts nordamericans es començaven a formar grups de rock adolescents, que serien els pares d'aquella generació de rock i punk que tant donaria que parlar durant la dècada següent. Greenday, Sum 41, NOFX, The Offspring entre altres serien els encarregats de revolucionar el món amb una música de poca qualitat, ritmes accelerats i que enganxava als adolescents americans. L'evolució d'aquestos grups va ser dispar. L'arribada al mainstream va provocar que molts d'ells es comercialitzaren i s'acomodaren a la vida que les grans discogràfiques els havien regalat. Aquesta versió comercialitzada i quasi destruïda d'aquell moviment va ser la que arribà a Espanya, amb el Canto del Loco com a bandera. Altres grups com Blink 182 amb els anys van decidir evolucionar i perfilar la seva música. Aquest camí acabà amb una fortíssima corrent de Rock alternatiu als Estats Units. AFI (sigles de A Fire Inside) són un d'aquells grups que van seguir aquesta corrent, fins col·locar-se com un referent del Rock Alternatiu dels USA. El seu vuitè àlbum, que fou llençat aquest setembre, fou la confirmació de la total maduració d'aquesta banda cap al món alternatiu. Crash love és el seu títol.

Molt probablement, AFI siga el grup més popular i menys "alternatiu" que hem tractat a 45 revolucions. Són joves i rics, amb un contracte amb una multinacional, i possiblement no us estiga descobrint res nou. He decidit penjar-los perquè aquest disc m'ha sorprés positivament, i perquè potser siguen un exemple del fet que tenir èxit i diners, no sempre és sinònim de relaxar-se i deixar de fer bona música. Crash love és un experiment que ha sortit genial, un disc de Rock amb algunes afluències electròniques. On les guitarres recobren una gran importància i no es limiten a fer ritmes ràpids. Un disc que no es fa pesat i que anima molt.

Medicate és el primer single del disc. És on més presència tenen les guitarres i que pega fort, una genial carta de presentació per obrir goleta

Medicate

De la resta de cançons del disc destaque, les possiblement "més alternatives" com són la meva favorita, End transmission i aquest Veronica Sawyer smokes

End transmission

Veronica Sawyer smokes

Per saber més: Web | Myspace

Metric - Fantasies

2009-12-24T17:53:00.004+01:00

Per a una nit com la d'avui, una proposta animada. Des del fred Canadà, ens arriba la música de Metric. Aquest grup, segueix el que ja és conegut com female voice, una estructura on la part instrumental de la formació son homes, però la imatge principal és la veu, sempre interpretada per una dona, grups com The Sounds o The Cranberries ja ho han posat en pràctica. En aquest cas, la imatge la posa Emily Haines, una veu dolça i tranquila molt adient per la base indie i electrònica sobre la que es mou el grup. En els seus 8 anys de vida, Metric han editat 4 LP's. L'últim va sorgir aquesta primavera amb el nom de Fantasies

Fantasies ha estat per a molts la gran confirmació de Metric com a una de les bandes d'indie internacionals més fortes. L'estil de l'àlbum intenta mesclar i ho aconsegueix d'una manera genial, els efectes electrònics, els samplers i sintetitzadors, amb riffs de guitarres i potents línies de baix. És un disc de contrastos, amb cançons perfectes per escoltar tranquil segut al sofà i d'altres que bé servirien per fer ballar a una discoteca.

Collect Call és una cançó tranquila, simplista, de ritme pausat i amb pocs instruments. No obstant la tornada és genial, de sobte apareix una melodia de sintetitzador perfecta que anima una mica la cançò. Val la pena escoltar-la

Collect call

Animant un poc més la cosa trobem Gold, guns and girls, una cançò amb un ritme accelerat i completament electrònica exceptuant un riff de guitarra i un baix ràpid. A destacar d'aquest tema una trepidant pujada final

Gold, guns and girls

I per últim, un tema dels que alguns anomenen "trencapistes", amb un ritme molt ballable, uns acords d'uns teclats marcant l'harmonia a la tornada, i una lletra que evoca a una discusió entre els membres del grup fins que acaba amb un "c'mon baby play me something like Here comes the sun" o "vinga toca'm alguna cosa com Here comes the sun" per evitar la discusió. No és d'estranyar que amb aquestes característiques, Gimme sympathy siga el primer single de l'àlbum, sols d'escoltar-lo, les cames ja es mouen soles.

Gimme sympathy

Per saber més: Web | Myspace

Mum - The Szabotnik 15 Mission

2009-12-24T10:40:00.000+01:00

Resulta realment complicat seguir a un grup extranger que compartix nom amb uns que són molt més famosos que ells. Parlem del duet vienés format per l'Stefan Jungmair i pel Paul Schneider.

Van començar anomenant-se Mum, com la famosa banda islandesa formada al 97 Múm, però sense l'accent. I estigueren un poc lents en adonar-se que la gent els confonia. Encara que també podriem pensar que es va tractar de pur marketing per donar-se a conéixer més rapidament. El cas és que actualment amb la incorporació de la vocalista Betty Semper i l'abandonament del Schneider han passat a anomenar-se Mummer, tampoc confondre amb el grup experimental-pop The Mummers.

Aclarit aquest embolic, voldria centrar-me en la primera etapa d'aquest grup, la de Jungmair i Schneider, per mostrar-vos una joia anomenada The Szabotnik 15 Mission.

Another Membrane

Boychild

La Viena del 2000 no era una ciutat ofegada pels gèneres musicals, tal volta per això els va resultar més fàcil fer les seues pròpies regles a aquest duet. The Szabotnik 15 Mission és una mescla de temes molt instrumental, que encaixa perfectament en la dicció musical característica inclassificable de molts grups estrangers de jazz, funk i grups experimentals.

Es boten la irracionalitat entre els gèneres i de ahi la complicació per definir un estil que els caracteritze. Però això és el que els motiva. I després del seu èxit amb l'àlbum homònim publicat al 2000 amb el qual debutaven, ens trobem ara amb una de les joies de la corona del segell austríac Klein.

L'energie Irradiait (Feat. Louise Vertigo)

Mr.Crump

Les revisions de sons tradicionals pareixen estar a l'ordre del dia. A l'igual que el ritme que pren la electrònica enfront al jazz i la samba, com podem apreciar al tall 5 amb L'Energie Irradiat.

També caldria destacar l'excel·lent contribució de la cantant de soul Betty Samper (la que amb els anys passaria a formar part important del grup) i de l'artista francesa Louise Vertigo.

Sugriva, Leader Of Monkey

The Hallways Of Always

Sons orgànics es fundixen perfectament amb la electrònica, el blues i el funk dels 70, desafiant la lògica de les barreres musicals, i fan de The Szabotnik 15 Mission un treball que tots els amants de la música deuriem tindre a les nostres biblioteques.

Klein Records

Ugly Duckling - Audacity

2009-12-20T17:53:00.010+01:00

Quan parlem de hip hop Underground, la primera cosa que hem ve al cap és "real". Música tan real i plena de potència, que les substàncies contaminades de les corrents principals de les que fugim en aquest blog no tenen cap efecte amb ells. Eixa és la autèntica realitat que obtenim al escoltar Audacity, la última versió del veterà trio de Hip Hop, Ugly Duckling.

Des que es van formar al 93, el trio californià de Long Beach, ha aconseguit amb èxit la llibertat amb quatre àlbums de producció pròpia, que els han portat a quasi 40 països durant aquests últims anys.

I won't let it die

Audacity

El nom del grup (patito feo en castellà) i el títol d'aquest últim treball (audàcia) ens servix per intuir i demostrar el que trobarem en ells (recordeu la clàssica pel·lícula de Disney). I es que estem davant de tres artistes multiculturals independents que han optat per deixar de costat els ganster-rap establert pel seu homòleg LBC i per la seua icona Snoop Dogg. En el seu lloc, han plantat la seua pròpia fundació, i han seguit per la senda del que la majoria considera música tradicional. Després de 15 anys de perfeccionar el seu ofici musical, Ugly Duckling ha tornat a les seues arrels per reunir 12 temes d'una perfecta fusió de Hip-Hop, Rock, Jazz i Alternativa.

Falling Again

Einstein Do It (Night On Scratch Mountain)

El Funk és el sentiment. El humor és el tema. Els beats de La vella Escola són el combustible. Els dos mestres de cerimònia (emcees), Andy Copper i Dizzy. El rock, el micròfon amb les estrafalaries maldats que són els seus versos. Mentre tant, els ritmes de Dj Einstein als plats tenen totes les qualitats d'una gran mestre. Sons estridents i repetitius (referint-nos a l'scratch) mesclats amb classe, beats i melodies perfectes, i loops estranys, que donen a vore les hores de que s'haurà passat aquest gran home als soterranis de les tendes de vinils de tot el món buscant aquelles rareses.

Right Now

Oh Yeah

Ugly Duckling ha fet un disc divertit, que també s'erigix com una metàfora de la música popular i la cultura. Mai es van conformar amb el que és popular. Van mantindre la seua credibilitat per ser ells mateixos, per no tindre por a prendre riscos, i fer música interessant. El resultat? Un disc excel·lent.

Per saber més Web | MySpace

Florence + The Machine - Lungs

2009-12-20T17:03:00.007+01:00

Corria l'any 2007 quan Florence Welch es va unir a una banda de música un tant peculiar. Aquesta banda era coneguda com The Machine, i a part de tenir una guitarra, uns teclats o una bateria, cosa que no és d'estranyar, cridava l'atenció l'aparició de Tom Monger, que intentava colar entre aquestos instruments la seva arpa. D'aquesta unió va néixer Florence + The Machine. Aprofitant la potent veu de Florence i el toc místic que dona el fet d'incorporar un arpa a una banda va fer que en poc temps es definiren dins d'una nova corrent que sorgia, com no, de Londres. Aquest estil, conegut per alguns com Baroque Pop, intenta trobar el consens entre la música alternativa actual (amb teclats i guitarres) amb un toc de música que evoca altres èpoques. Aquest estiu es van decidir per fi a saltar al mercat publicant el seu primer LP, anomenat Lungs.

Lungs és un disc fresc, que ajuda a desconnectar, però sobretot, que dona un toc de color diferent i ens ofereix la possibilitat d'obrir el nostre ventall musical cap a altres experiments musicals. Conscients de la dificultat que comporta fer un dics d'aquest estil, el treball de producció és magnífic, on Florence es canta els seus propis cors a base de superposar pistes gravades amb la seva veu. Lungs és també l'explicació perfecta de perquè el nom de Florence va separat del nom de la banda. El treball vocal és exquisit i és ella la que dona la identitat al disc. La seva veu és la peça fonamental de la gran majoria de les cançons i està present, de vegades, per quintuplicat. Tot això sense desmeréixer el treball de The Machine, especialment de Tom Monger a l'arpa, un instrument força complicat de tocar i que ell fa sonar d'una manera espectacular. L'experiència de veure un vídeo seu movent els dits per les cordes de l'arpa s'ha de viure. Dels 13 talls que hi ha a Lungs he seleccionat 3:

Howl i Cosmic love són dos temes que aparentment no tenen res en comú. Ni el tempo, ni les harmonies. I d'aquesta manera amb dues cançons ja ens podem fer una idea de la capacitat creativa d'aquest grup. Howl és un tema on el treball dels teclats (pianos, sintetizadors) i altres efectes electònics la converteixen en una cançò animada i moguda. A Cosmic love en canvi la importància recau en una arpa que no para de sonar en tota la cançò fent arpegis constantment i ajudant al transcurs de la melodia. Florence aquí sona inclús superposada 5 cops sobre si mateixa i crea la sensació d'estar escoltant a un petit cor, per acabar, les percussions fortes i marcades doten d'un ritme adient a tota aquesta meravellosa mescla de sons

Howl

Cosmic love

Per últim, us deixe Rabbit Heart (Raise it up) que és el single de presentació del disc. Potser és aquesta la cançó més treballada del LP i on més aconseguida està la combinació de tots els elements musicals del grup, sens dubte per a mi, una petita joia de cançó

Rabbit Heart (Raise it up)

Per saber més Web | Myspace

Cinnamon Chasers - A million miles from home

2009-12-16T22:16:00.002+01:00

En aquestos inicis de 45revolucions encara no haviem parlat de cap grup d'electrònica, (fet realment extrany donada la meua obsessió per aquest gènere). És hora de fer-ho, i per a començar vos porte a un dels meus descobriments d'aquesta setmana: Cinnamon Chasers.

Jetstreams

Cinnamon Chasers no és una banda, és el alter ego de Russ Davies, fill i nebot de Dave and Ray Davis, membres fundadors de The Kinks, no obstant, no té res a vorer el seu so amb el de la banda de son pare. Més bé pren influències del techno londinenc dels 90's, on podem anomenar als KLF, Vangelis, Giorgio Moderder i FSOL com els més destacats.

No és l'àlbum debut de Russ, al 2003 va traure That Much Closer to the Sun però amb el nom del Abakus, nom que havia estat portant fins aquest mateix any, però no ha sigut fins ara quan ha acaparat l'atenció dels principals mitjans de comunicació. Dos exemples són el de la BBC, que va anomenar aquest treball com "Perfect Dreamy Summer Soundscape", i Resident Advisor com "If your looking for the sensation of riding your bike through the air in front of the moon with a friendly alien in the handlebar basket, this is for you".

The World Is Yours

I es que no s'equivoquen en res. Estem davant de 13 temes plens de vida, de llum, d'uns ritmes que es claven poc a poc en el nostre cap i que prenen el control del nostre sistema nerviós, però que no deixa de ser tranquil, relaxant, d'eixos que tens ficat de fons i no t'adones de que està sonant fins que arriba el moment en que s'acaba i sols queda eixe silenci que no fa més que anhelar el que estava sonant durant els últims 45 minuts.

Adored

Per saber més Web | MySpace

Aline and The Splendids

2009-12-14T15:12:00.004+01:00

Problablement, Aline and The Splendids siguen una de les poques formacions en el nostre panorama actual que traballe el so oldie sense interferències, directe al gra. Aline Beaudoux va vindre desde Argentina, però té sang belga e italiana. En 2007 busca als Splendids, la banda que l'acompanyarà en la seua aventura musical.

Actualment, Martin Dalla Ghirarda, Sergio Valdehita i Martín Muollo fan possible aquest somni. Rock'n'roll, soul, ska, pop... són alguns dels estils que es conjuguen amb classe i precisió, sense desviar-se del camí que s'han proposat seguir. Amors d'estiu (Summer Romance), reprotxaments (Are you a bad Man), autoreprotxamanets (Dance Hall) e il·lusions adolescents (Wedding Bells) són conceptes units per un ritme contundent i una veu "esplèndida".

Aline and The Splendids li donen a la nostra escena això que ens faltava en temps difícils per a la música, el que Pere i jo venim proclamant amb aquest blog, on lo autèntic es convertix en tota una utopia i el valor de les cançons és una cosa tan efímera.

Vos deixe el directe del grup que va engendrar la millor maqueta del 2008 segons els oients del programa de Julio Ruiz Disco Grande, en una jornada especial de 12 hores de concerts, organitzada per Ràdio 3 i Heineken en el Matadero de Madrid el 21 de juny d'aquest 2009.

Per saber més Web | MySpace

The Peacocks - Touch And Go

2009-12-13T00:04:00.002+01:00

El primer grup suís del que escrivim a 45revolucions s'anomena The Peacocks. El formen Hasu a la guitarra i a la veu, Simón al contrabaix i a la veu, i Toni a la bateria.
Van començar la seua carrera musical al 91 i cultiven un estil propi molt allunyat de qualsevol estereotip. Punk-rock que utilitza el contrabaix amb influències Psychobilly o Rockabilly. Mai massa dur, i sempre molt rápid, que dona un resultat increiblement potent i explosiu.

Sex and Drugs and Rocks Through Your Window

Gimme More

Tape Girls

La especialitat d'aquest trio son les melodies poperes tocades amb la energia del Punk. I la veritat, sorprén saber que en menys de dos anys siguen capaços de realitzar més de 400 directes al voltant de tot el món. Austria, Bèlgica, Dinarmarca, Finlandia, Suecia, Noruega, Holanda, Espanya, Alemania, França, Italia, Eslovenia, Japó, Canadà i EE.UU.

Don't know too much about it

Want/need/afford

Kind word don't butter too many spuds

Bathroom

La banda ha compartit escenari amb músics del nivell de Migthy Bosstones (USA), Voodoo Glow Skulls (USA), No Means No (USA), Bad Religion (USA), No Fun At All (Suecia), Toasters (USA), Citizen Fish (UK), Demented Are Go (UK), Bad Manners (UK), Turbo AC's (USA), Potshot (Japó), Link 80 (USA), i un llarg etcètera.

Per saber més Web | MySpace

Us3 - Hand on the Torch

2009-12-06T20:18:00.001+01:00

1993: Pearl Jam i Nirvana seguien arrasant, mentre Stéphane Pompougnac no havia editat cap compilació i St Germain era un complet desconegut. Björk editava Debut, Metallica el seu àlbum homònim, Radiohead Pablo Honey, The Red Hot Chilli Peppers Blood Sugar Sex Magin i The Smashings Pumpkins Siamese Dream. Michael Jordan anuncia la seua primera retirada e Indurain guanya el seu tercer Tour de França. Moren Frank Zappa, Federico Fellini, Audrey Hepburn, Bruce Lee i Cantinflas. Nelson Mandela guanya el premi Nobel de la pau. En cine, Jurassic Park ven milions d'entrades en tot el món, el mateix passa amb la segona part de Sólo en Casa. Spielberg triomfa als Oscars amb La Lista de Shindler i Berlanga fa lo propi amb els Goya amb Todos a la Cárcel.
Grans avanços dels últims anys com el DVD, l'iPod, el Wifi, o 45revolucions no existien encara. En aquest context s'editava Hand on the Torch.

Estem sens dubte davant un àlbum clau de l'Acid Jazz. Clàssic imprescindible per entendre l'evolució de l'estil. Una perfecta fussió de jazz i hip-hop, ben equilibrada, encara que amb un lleuger predomini del jazz.
Hand on the Torch és un referent a l'hora de parlar de la fussió de jazz amb el hip-hop, imitada fins la sacietat en l'actualitat, però que en 1993 no estava a l'ordre del dia. Un àlbum que ademés, ha deixat per a la posterioritat dos hits, dos temes que han passat al imaginari col·lectiu: Cantaloop (Flip Fantasia), un dels millors temes d'Acid Jazz de la història, i Tukka Yoot's Riddim. Ambdos seguixen sonant en clubs de tot el món, i seguiran fent-ho durant molts anys.

Cantaloop (Flip Fantasia)

Tukka Yoot's Riddim

El so de Hand on the Torch és una mescla de samples de grabacions clàssiques de jazz (Herbie Hancock, Art Blakey i Horace Silver), amb la música composada pel grup, que és jazz mesclat amb una melodia cantada de rap, amb una forta presència de electrònica.

I Got It Goin' On

Eleven Long Years

La proposta, novedosa, que es beneficia pel fet de dispondre de tot l'arxiu sonor del segell Blue Note (per això van decidir firmar per aquest segell), funciona prou bé en la major part dels temes, però acaba per resultar un poquet repetitiva, cosa que per altra part, no és algo negatiu ja que si t'agrada estaràs encantat de que tot l'àlbum siga igual de meravellós.

I Go To Work

MySpace

The Raveonettes - In And Out of Control

2009-12-04T11:57:00.002+01:00

Començaven l'any anunciant que anaven a traure el seu millor àlbum. Arribat el moment no es pot dir que anigueren desencaminats en les seues prediccions perque el quint treball dels danesos The Raveonettes té tots els ingredients per convertir-se en un super disc.

Bateries contundents i guitarres ruidoses entre melodies per ser ballades i taral·lejar fins la sacietat. Un pop que es dona la mà amb el punk d'antany acompanyat de lletres dramàtiques on es mesclen crimen, destrucció i sentiments obscurs. En definitiva, Raveonettes en estat pur en un disc aprofitable de principi a fi.

Bang!

Obrint l'àlbum trobem Bang!, que ens recorda als temps de Beach Boys o als Ramones, donant pas a una successió de grans temes, enganxosos i adictius. Amb lletres per caure´s d'esquenes com la de Boys Who Rape (Should All Be Destroyed), que parla sense tapaments de violacions i abusos sexuals diversos i de com açò pot afectar a les víctimes, o Suicide, que tracta la repugnant vida d'una xiqueta abocada irremeiablement al suicidi. Break Up Girls! tampoc es queda arrere amb la polémica i relata maltractes i comportaments masclistes animant a les dones a que no ho consentisquen.

Boys Who Rape (Should All Be Destroyed)

Suicide

Oh, I Buried You Today, Gone Forever o D.R.U.G.S son altres drames no menys importants en forma de cançons genials que acaben per consolidar un àlbum com els d'abans, amb les seues cançons per sempre de melodies fantàstiques que ademés toquen la fibra sensible amb les seues lletres directes i comprometudes.

D.R.U.G.S

Last Dance, el primer senzill del Lp, pot en apariència ser un poc més apte per a tots els públics, però en realitat torna a tocar un tema ambigu per la forma de plantejar-lo. Sune i Sharlin parlen esta volta
de l'amor? O de les drogues? Segons desde on es miren, poden ser la mateixa cosa. L'últim ball. L´ultim viatge. If this thes last dace, then save it for me, baby...

Last Dance

Escolta'ls a Spotify o al seu MySpace.

Sambassadeur - Migration

2009-12-02T10:25:00.001+01:00

Pop perfecte i cristal·lí. Aquesta seria la introducció justa per sumergir-nos en els treballs de Sambassadeur, que després d'un fabulós debut, com ho va ser el seu homònim de 2005, seguit d'un Ep titulat Coastal Affairs, en el qual estava el tema Kate, o singles com Subtle Changes del seu últim treball Migration, van ser suficients per no olvidar-nos més d'aquest nom. Nom que està inspirat en un tema de Serge Gainsbourg anometat Les Sambassadeurs, de qui són fanàtics. De fet, els quatre components del grup van estudiar a França i entre les seues influències principals està el pop francés dels 60.

Desde el 2003, quan van començar a tocar junts, fins hui, han sabut crear cançons perfectes i desenvolupar un so realment bo. Les seues melodies poden arribar a ser algo melacòliques, però les veus produixen una sensació de calitat i confort que abraça de forma diferent cada tema. Un bon exemple és el nou single del nou disc que eixirà en febrer del pròxim any:

Days

Però voldria centrar-me en el seu segon Lp Migration, ja que és aquest el que rescata el millor del grup en matèria pop, eixe tardorenc, eixe que et fa sentir que per dins teu estan passant coses, i ademés, el títol sugerix una cosa tan important com un canvi, un enfrontament amb el destí, tal com ho fan les aus, tal com ho fem els sers humans.

La màquina creativa es fica en marxa amb The Park i el món Sambassadeur es presenta amb una melodia simple i amb una tornada ben marcada. Ací no cal tancar els ulls per somiar, n'és suficient amb tindre'ls oberts i la música s'encarrega de realitzar la resta.

Final Say

Subtle Changes, ademés de ser el primer single, és emoció en estat pur. Ací la melodia es torna més sòlida i la melancolia afecta de forma progressiva el cos. El joc de cordes i violins que s'inicien al minut 1:48 és una mostra de bellesa que es completa amb uns vents celestials al minut 3:00.
Cançò sugestiva i plena de detalls per escoltar una i altra vegada.

Subtle Changes

That Town és un altre tema trist que no sols està ben produït, sino que ben somiat també. Deixa espai a diversos arreglaments de cordes i la melodia és perfecta.

That Town

Migration és un himne a la esperança, de clars aromes dels anys 70, un tema contingut, tranquil, que fa sorgir eixos desitjos que venen del interior de viure noves experiències, un tema honest i ben realitzat que ens allunya de casa per parar-nos davant d'un món del que tenim molt que aprendre.

Migration

Tres paraules hem sobren per definir aquest Lp: nostalgia, lluminositat i amor. Ara bé, és feina de vosaltres escoltar-lo i traure les vostres pròpies conclusions. A disfrutar-lo!

Per saber més Web | MySpace

Manel - Els millors professors europeus

2009-11-30T20:06:00.005+01:00

La ciutat de Barcelona ha vist nèixer molts grups de gran qualitat. No obstant, no m'equivocaria si digués que en els darrers anys, el naixement de Manel ha estat el més important de tot el panorama musical barceloní. Manel és un grup format per 4 persones que s'han anat introduint en tot això de la música i que a dia d'avui encara segueixen millorant. El seu estil, pausat, amb ritmes senzills que recorden al folk convida a la nostra oïda a deixar un moment de banda les floritures musicals i centrar-nos en altra cosa, la lletra. I és que les lletres de Manel són com contes escrits per a adults, petites històries quotidianes, tan reals com la vida, contades amb excel·lents combinacions de paraules i metàfores. Després de passejar cançons per diversos escenaris, al 2008 van llençar el que era el seu primer àlbum, anomenat Els millors professors europeus

A aquest àlbum de debut s'hi troben 12 talls que són una carta de presentació immillorable. La revista Rockdelux el va cal·lificar com el 3er millor disc de l'any a nivell nacional, i recentment l'ha inclós en la llista dels discs de la dècada. La música de Manel es fa variada dins del seu "minimal·lisme", als tradicionals guitarra, baix i bateria s'uneixen ukeleles, harmòniques, xiulits i sobre tot, meravellosos cors...

En la que el Bernat se't troba és la cançò encarregada d'obrir el disc. Potser ens trobem davant el tall més treballat musicalment de l'àlbum amb un impressionant final on s'hi van introduint poc a poc instruments de vent - metall com una tuba, un trombó i una trompeta

En la que el Bernat se't troba

Bon exemple del que trobem al disc són Ai! Dolors o Pla quinquennal. Cançons que parlen d'amor vist des d'un punt de vista diferent. La primera per descriure una relació amb altibaixos i la segona per la meravellosa descripció d'un pla de 5 anys per deixar endarrere una vella història d'amor i començar una altra. Totes les històries contades amb una llarga llista de metàfores genials que acompanyen de forma genial a la música, com sempre senzilla, sobre la que estan escrites.

Ai! Dolors

Pla quinquennal

Al marge del seu disc, Manel tambè conta amb versions de famosos temes d'altres grups, com ara una paròdia de La tortura de Shakira, i aquesta versió/traducció del Common People de Pulp, un dels grans èxits de la música alternativa dels 90, anomenat La gent normal

La gent normal

Per saber més
Web
Myspace

Lawrence Arabia

2009-11-29T22:32:00.007+01:00

Després d'aquesta petita pausa de cap de setmana tornem amb un grup molt especial que de segur vos alegrarà un poc el dia: Lawrence Arabia.

Hem va sorprendre molt aquest grup la primera vegada que els vaig escoltar, ja que sonen totalment a un altra època. A mig camí entre els Beatles i Beach Boys, sembla difícil de creure que el primer treball que van traure va ser gravat ens tan sols un any, ja que la seua música porta el més pur dels anys 60.

El seu primer disc, Honorary Bedouin, publicat al 2006 va suposar l'inici d'aquest prodigi musical nascut a Londres. I els primers dies de 2010 eixirà a la llum el seu nou àlbum, Chant Darling.
Seguixen menejant-se entre el Pop, el Folk, el Rock i la psicodèlia del primer treball, i ho podem comprovar amb cançons com The Beautiful Young Crew, o amb Apple Pie Bed.

Apple Pie Bed

Podeu seguir-lo al seu MySpace.

Cloud Cult - Feel good ghosts (Tea-partying through tornadoes)

2009-11-25T02:03:00.010+01:00

Molt probablement, allà per l'any 1994, Craig Minowa, gravaria a la seva casa de Minneapolis (Minnesota, EUA) cançons experimentals molt semblants a les que Carlos ens ha proposat abans. No obstant, la seva vida va donar un gir quan al 1995 va decidir formar amb altres amics músics el que avui coneixem com Cloud Cult. Si una cosa ha caracteritzat la productiva carrera d'aquest grup és la negativa a abandonar la música experimental, i sobre tot, la defensa del planeta com a ideal principal. I així es com Craig Minowa va fundar Earthology Records, una discogràfica per poder editar els seus propis LP's causant el menor impacte possible al medi ambient. Tots els cd's de Cloud Cult estan fets només amb materials reciclats i el grup va de gira amb una furgoneta que fa servir biodièsel. Aquesta preocupació però, no treu que el grup estigui format per grans músics, que es mouen com peixos en l'aigua per diversos estils musicals com el pop, l'indie, la música electrònica, el folk, el rock alternatiu, i fins i tot, recordant les fortes arrels que encara uneixen les terres de Minnesota amb els indis, cançons que recorden dances tribals dels indígenes nord-americans. Al 2008, van publicar el que era el 8é àlbum de la seva carrera amb el nom de Feel good ghosts (Tea-partying through tornadoes).

Arribar al 8é àlbum i no estar ja cansat de la música, acomodar-te en tot el que has fet i seguir treballant de valent com si encara hagueres de demostrar dia a dia que ets un músic de cap a peus és una actitud que mereix un premi. I aquesta és l'actitud que han tingut Cloud Cult al disc del que parlem.

Obrir un LP és una tasca difícil, la cançó inicial és moltes vegades la primera impressió que la gent es portará del disc. Cap problema. Ja de primeres ens regalen un tema com No one said it would be easy. La lletra ja ens introdueix a l'ideal del grup "Ets un simple ésser humà i quan tot es derrumbe, entendràs el teu signifcat, ningú va dir que fos fàcil" Però tot això acompanyat per un marcat ritme de bateria, i el més important, diverses melodies de sintetizadors que es van afegint, superposant i creixent a mesura que avança la cançó. L'objectiu d'atreure a les oïdes més exigents a l'audició de la resta del disc està aconseguit.

No one said it would be easy

El segon tall del disc és completament diferent. Amb Everybody here is a cloud s'atreveixen a mesclar guitarres i fins i tot sorolls de capsetes de música amb ritmes indígenes que recorden a les famoses dances tribals de la pluja que veiem de vegades a les pel·lícules. Malgrat tot, el més destacat d'aquest tema per mi és la perfecció amb la qual s'han incorporat cors de veus a tot arreu, dotant de color una cançó de primeres simplona, i convertint-la en una veritable meravella.

Everybody here is a cloud

Si bé algú els podria taxar de vells antiquats per intentar seguir ritmes indígenes. Minowa i companyia ens segueixen sorprenent amb una incursió al cor de la més pura música electrònica del segle XXI. Després d'una breu introducció de piano Hurrican and fire survival guide es converteix en un tema primer senzillament ballable al qual es van incorporant progressivament noves melodies interpretades per instruments diferents, primer una guitarra, després un parell de guitarres distorsionades, veus i finalment, un sintetitzador.

Hurrican and fire survival guide

Si obrir un àlbum és complicat, tancar-lo no ho és menys. Per al seu darrer àlbum, Cloud Cult van escollir aquest Love you all, un tema que serveix per dir adéu tant amb la lletra com amb la música. Amb la lletra pel missatge clar que repeteix durant tota la cançò que bé podrien ser les últimes paraules d'algú que està a punt de morir "Estime a la meva mare, estime al meu pare, quan arribe la meva hora, necessitaré que sapigueu que us estime a tots" I amb la música pel clar crescendo de la cançò. De una simple guitarra amb una veu passada per un vocoder a un final amb un acompanyament de cordes, campanes, cors, veus duplicades, instruments de vent... Una veritable joia que arriba fins i tot a posar els péls de punta

Love you all

Si voleu saber més
Myspace

ONIRIC. Maria Rodés

2009-11-24T22:14:00.004+01:00

Seguint l'estela tan "popera" d'aquest començament de 45 revolucions hui voldria presentar-vos a una artista que recentment vaig descobrir: Maria Rodés.

Directament desde l'escena independent barcelonesa arribava a principis d'any el primer projecte de Maria Rodés amb el nom de Oníric.
Ella mateixa composa, canta, interpreta, susurra, toca i grava els temes que formen part del seu primer àlbum Sin Técnica, i que s'encarreguen d'acompanyar Fanny Rozerón, Nacho Yoldi, Tomás García i Oriol Grau.

Tecnología

En esència, es tracta d'una delicada incursió cap a lo acústic, amb tocs folk, bossa e inclús jazz que són coronats per la predilecció que té d'incloure sorolls del que té "a mà": aixetes, raspalls de dents, mexeros, llàpisos, mistos, mòbils, esternuts... formant la seua orquestra onírica, a part d'algun instrument més convencional.

Busy

El resultat de Sin Técnica és un disc càlid i brillant, que desborda esponaneïtat i un bon caràcter lúdic, i que arriba a recordar en certs talls a propostes com Russian Red o Fiona Apple, de les que segur parlarem més endavant.
En definitiva, 11 peces intimistes per escoltar a casa en xicotetes dòsis, perfecta per als dies d'hivern com els que venen.

Atrapado

Myspace Maria Rodés
Myspace Oniric
Descarrega el disc.

La Habitación Roja - Cuando ya no quede nada

2009-11-24T02:27:00.015+01:00

Després de 10 anys de música, que els van portar a ser un grup consolidat dins el panorama indie espanyol, l'any 2007 La Habitación Roja van llençar el que és fins ara el seu darrer disc, que porta per nom Cuando ya no quede nada

Aquest grup, originat a l'Eliana (no confondre amb Meliana com jo feia fins fa uns mesos) sota la influència de grups com Los Planetas, ha editat fins avui un total de 6 discos. No obstant aquest últim suposa, si cap, una millora i inclús una maduració dins la seva carrera, com un esglaó més. Les seves lletres continuen sent profundes però aquest cop inclús amb certs missatges socials de preocupació sobre la situació actual a cançons com La vida moderna, Tened piedad del ex presidente o Cuando ya no quede nada on també ens sorprenen amb un trepidant canvi de ritme final que demostra que la seva virtuositat no es queda només en fer lletres boniques. A més d'això trobem cançons d'alt contingut elèctric com Esta no será otra canción de amor o París ardiendo, altres de més tranquiles i pausades com Los amantes y la paz, i algunes un poc més animades com Posidonia. Malgrat que el grup no deixa en cap moment de ser fidel al seu estil, el disc no cau en la monotonia, i el recorregut pels seus 11 talls es fa lleuger i agradable, tant que no importa repetir-lo una i altra vegada. Un disc que no decepciona als seus seguidors perquè els dóna una ració més del pur estil del grup i a la vegada atractiu per als nouvinguts a aquest gènere. Una demostració de que si busquem més enllà del que ens posen a diari, podem comprovar que el panorama musical estatal, no és del tot negre.

La vida moderna

Esta no será otra canción de amor

Cuando ya no quede nada

Més sobre ells
Web
Myspace

Los Punsetes - LP

2009-11-23T00:56:00.033+01:00

Seguim amb bona música i ho fem esta volta de la ma de Los Punsetes.

Aquest grup, el nom del qual fa honor al nostre admirat Eduard Punset, és un grup de Pop, però que ningú s'espere trobar cap tòpic pop sobre l'amor o disquisicions varies pròpies d'un manual d'autoajuda. Tot el contrari, es tracta d'un treball ple d'humor negre.

Los Punsetes estrenen el seu primer llarg, ple de hits obscurs amb guitarres afilades i una veu gèlida. Hits amb ritme, missatges, i plens d'actualitat, com per exemple "Dos Policías", el qual reflexa la situació que està sofrint el madrileny barri de Malasaña els caps de setmana, amb bars com el mític Nasti tancant cada vegada més prompte i la policia per tot arreu.

Dos Policías

També podem trobar sers tan repulsius com propers ("Fondo de Armario" i "Queridoalberto"). Podem reflexionar sobre lo artificiós de la suposada felicitat ("Fin Del Mundo") o aprendre a témer la fina linia que separa l'ordre del caos ("Lo Natural") o podem sentir-nos verdaderament mal pel pànic a que les copes ens senten mal ("El Escorial").

Fondo De Armario

Tanca el disc un impecable tema, "Maricas". Una cançò profunda, en la que acaben abrumant-nos i envonltant-nos amb unes guitarres que ens engulen en un món que pareix irreal però que tenim tot just davant dels nostres nassos.

Maricas

Com veeu, el punt fort de Los Punsetes, el que els diferència, els que fa que cada cançò siga com un autèntic himne, és la lírica. Les seues lletres son reals com la vida mateixa, unes voltes divertides, altres tristoses, sarcàstiques, directes, atrevides, carregades d'un negre sentit de l'humor i sobretot, molt molt bones.

Myspace
Descarrega el disc

The Rifles - The great escape

2009-11-23T00:53:00.008+01:00

A la vora de l'antic llit del riu Túria, es troba un dels centres comercials més famosos de la ciutat: "Nuevo Centro". Qualsevol visitant d'aquest centre no li trobaria res especial: tendes de roba, restaurants de menjar ràpid... i, de sobte, mentre un camina, s'adona com un soroll va tapant la tipica musica d'ambient del centre comercial. Encuriosit, un es dirigeix cap al focus d'aquells sons i descobreix que ve d'una tenda petita, que no només crida l'atenció per la música, sinó per un disseny agressiu que res té a veure amb les seves veïnes. I aquest camí és el que un ha de seguir per arribar a Amsterdam, possiblement la millor tenda de discos de València. Fa ja molts anys que Juan Vitoria la dirigeix. Juan és, amb total seguretat, la persona que conec que més sap de música. Entrar a la seva tenda es sinònim de conèixer 4 o 5 grups totalment desconeguts.

A la darrera visita, vaig conèixer un grup anomenat The Rifles.

Són de Londres, encara que escoltar-los un parell de vegades serviria fàcilment per reconèixer d'on són. Segueixen el més pur estil britànic de músic, amb semblances amb grups com Franz & Ferdinand o Arctic Monkeys. Al seu segon i darrer disc, anomenat The Great Escape, demostren que ja són una banda a tenir en compte. En aquesta petita joia oculta podem trobar cançons del més pur i dur powerpop com ara Science in violence o The General, aquesta última sorprén per un exquisit i treballat acompanyament de cordes (violins, violes i chelos), cançons serioses i profundes com Out in the past i altres de més festives, desenfadades i alegres com Sometimes o Fall to sorrow. No obstant, i al mig d'aquestos extrems també trobem grans temes com el single que dona nom a l'album The great escape o Toe rag amb un riff pegadís de guitarra i una crescuda al més pur estil british. Saber que, malgrat aquest bon treball, The Rifles és tan sols un de tants grups anglesos que cada any surten del garatge a les tendes de discos fa pensar com d'avançats estan ells respecte de nosaltres en açò de la música.

Science in violence

The great escape

Toe rag

Out in the past

Podeu seguir-los a Web | Myspace

Björk Guðmundsdóttir & Tríó Guðmundar Ingólfssonar - Gling-Gló

2009-11-22T20:13:00.000+01:00

Avui vos porte un dels meus descobriments del finde: Björk Guðmundsdóttir & Tríó Guðmundar Ingólfssonar.

Gling-Glo va ser un àlbum llançat al 1990 on Björk apareix com cantant solista, sent l'únic treball d'esta formació. Aquest disc ha atret a molts aficionats de tot el món, a pesar de que quasi totes les cançòns estan gravades en islandés. I es que les versions islandeses de clàssics de jazz combinen de meravella l'única veu de Björk amb l'elegància del trio Gudmundur Ingólfsson.
A l'igual que el seu primer disc solista de 1977 anomenat Björk, Gling Gló va aconseguir el disc de platí a Islandia. I es que com ja he dit, la bella veu i la excelència d'eixe trio darrere no es poden igualar a res. Indubtablement la protagonista és la cantant, brilliant com sempre. De Björk sempre s'espera originalitat,
bon gust y sobretot rareses. En definitiva, un disc agradable i simpàtic.

Web de Gling-Glo
Cançons del disc a Youtube

Wild Honey - Epic Handshakes and a Bear Hug

2009-11-22T09:38:00.004+01:00

Benvinguts amics! Com deia Pere, tenim una gran afició a buscar, escoltar música, i ara, gràcies a aquest blog, a poder compartir-la amb tots vosaltres.
En 45 revolucions podreu trobar molt bona música de tots els géneres: Rock, Pop, Blues, Jazz, Soul, Electrónica... No tancarem les portes a res, sols demanem calitat. Calitat com la tenen els músics de la meua primera proposta: Wild Honey.

Aquesta banda és a dia de hui desconeguda per a la majoria dels mortals. I es que sols fa uns pocs dies que van debutar amb Epic Handshakes and a Bear Hug.
Es tracta d'un Lp de 12 temes, tots ells breus e intensos (cap cançò supera els tres minuts). Wild Honey ens regala sons a través de les palmes, guitarres, ukeleles, triangles, xilòfons, trompetes i sons musicals poc convencionals com el timbre d'una bicicleta.

El Lp comença amb Whistling Rivalry, una d'eixes cançons que et fan esclafir els dits, xiular i ser una mica més feliç, perfecta per animar el matí d'un diumenge amb solet com el de hui.
Després d'haver estat escoltat el llarg un parell de dies, hem quedaria amb cançons com To Steal a Piece of Art, Hal Blaine's Beat o Isabella.

Epic Handshakes and a Bear Hug és el do-it-yourself elevat a la màxima potència. Ja que va ser gravat de forma casera en la casa d'un dels components, i ficat al mercat sense el suport de cap distribuidora, per venda directa desde la seua web. En la qual també ens el podem descarregar de forma totalment gratuïta.

Per a mí, un disc molt recomanable, fet per algú que demostra tindre un autèntic apreci per la música.

<a href="http://wildhoney.bandcamp.com/album/epic-handshakes-and-a-bear-hug">Whistling Rivalry by Wild Honey</a>

Podeu seguirlos al Blog | MySpace

Benvinguts, passeu!

2009-11-20T01:45:00.002+01:00

Som Carlos i Pere. Els dos tenim en comú que som d'Altea, una amistat comparable a la de Ted i Barney (Como conocí a vuestra madre), una habilitat malaltissa per dir frases com "daaale al play" i sobretot, una afició a buscar, trobar i escoltar música.

Ara però també tenim en comú aquest projecte anomenat 45 revolucions, un blog que pretén apropar-vos a un món maltractat per les radiofórmules, els premis Grammy, les llistes de vendes i inclús els intocables "40 principales". Un món on viu aquella música que no ens venen cada dia a la tele a la ràdio o als centres comercials, una música que cal buscar per trobar-la, i que ens planteja una barreja de ritmes i sons màgica. Una música feta per gent que sap molt bé el que fa. Potser no trobareu aquí ni cançons de fàcil pegada, ni lletres facilones d'amors impossibles i exagerades metàfores, ni falsos poetes, ni sex symbols; però la visita que fareu no us deixarà cap mal sabor de boca. Benvinguts al món de la música alternativa.